Al carrer i al poder, minut i resultat

Disculpeu-me l’anècdota personal: divendres passat, el dia de la vaga general, em vaig trobar un col·lega que fa de professor de batxillerat en un municipi metropolità de vot espanyolista: anava a saludar uns alumnes seus que havien baixat a la mani. La seua primera mani, diguem-ne, independentista. De la mateixa manera, em va explicar que no els havia vist mai motivats per res, i que des de dilluns sortien al carrer cada vespre i li feien tot de preguntes arran del que veien i vivien en la pròpia pell. Pot ser una anècdota com una altra, no dic que no. Ho deixo aquí, a tall de complement del que ja deveu haver llegit sobre la protesta del jovent.

Del carrer anem pujant amunt. Diria que va ser Jordi Cuixart que va fer notar, en una d’aquestes humiliants entrevistes llegides, que els últims tres grans embats contra l’independentisme havien anat lligats, l’un darrere l’altre, amb sengles períodes electorals: el cop del 155 amb, lògicament, la convocatòria del 21-D; el judici, amb les municipals del 28-A; l’anunci de les condemnes, amb les espanyoles del 10-N. L’entrevista era prèvia a la sentència, i feia referència a un risc que, per tercera vegada, s’ha tornat a complir: a cada pic d’autoritarisme de l’estat, l’arrencada d’indignació social s’ha vist contraprogramada, contrarestada si tu vols, per les ambicions particulars del personal de partit. Un tertulià del seny i la moderació ho explicava molt clar sense voler: home, hi ha polítics que volen continuar fent carrera durant molts anys, i no pensen acabar com altres.

Aquest és el punt on som ara, en un cap i l’oposat de la cadena de poder. Des de les detencions dels líders independentistes, hom va fer córrer el missatge anestèsic que calia fer bondat, perquè el mal dels presos no volia soroll. Un cop sabut el càstig, i confirmat que el servilisme no desgrava –’com més obeíem, més malament ens tractaven’–, una part creixent de l’independentisme no pensa tolerar més la humiliació, però encara menys l’autohumiliació. Pel que fa al jovent, que és ‘antirepressiu’ per naturalesa, si ha estat capaç de fer cas als ‘grans’ fins al desenllaç d’aquesta comèdia, s’ha guanyat de sobres no admetre’ns més lliçons. Encara més si són lliçons que van contra corrent del corrent global, amb el qual estan més connectats que cap dels seus predecessors.

Sobre la protesta del jovent se n’ha dit molt en molt poc temps, per tant, la prudència és obligada. Però hi ha fets que són objectius, com ara que aquests nois i noies –com m’omplo la boca dient ‘noies’– han nascut massa tard per a imbuir-se dels mateixos vicis i complexos que sostenen, a Catalunya, el marc mental de la submissió. Per a un fill del món global, el dogma de fe de la unitat d’Espanya és un insult al desenvolupament del seu esperit crític, que també és polític. Aquest jovent que va refrescar el ‘problema’ català a les portades internacionals, amb permís de les mobilitzacions massives que a fora se saben de memòria, senten tant o més a prop el que passa a Hong Kong que les concentracions contra la sentència a la madrilenya Puerta del Sol.

I mentre els mundialment admirats hongkonguesos anuncien una manifestació solidària amb la protesta catalana; i mentre les democràcies avançades tenen més clara que ahir la regressió de drets a Espanya; i mentre els mitjans lliures han interpretat inequívocament l’esclat de ràbia contra una sentència injusta, la resposta institucional de l’independentisme ha estat… mirar a Madrid i comprar-los el relat. Dit més justament i sense generalitzar: la resposta institucional unitària, aquella que ha tingut dos anys de coll, ha estat vetada pels que pensen en Madrid i les seues eleccions. La treva instaurada als carrers des de dissabte, que manté els policies lligats i amb morrió, dóna tot el sentit a les notícies sobre ‘interlocutors vàlids’ segons el regne d’Espanya i a l’entesa immillorable entre departaments d’interior. Els detalls potser els sabrem en un ’30 minuts’ del 2025, per dir un any, però el guió encara no està escrit. En tot cas, d’aquí fins al futur, el jovent que avui es mobilitza pels seus drets hi té molt a dir. Tot a dir. Com a tot arreu, i com ha estat sempre.