Al costat de casa hi ha el carrer de l’Oblit. Té un nom a voltes tràgic, a voltes impertinent, a voltes dur, a voltes ple d’enyor, a voltes irònic. La història del nom remet a una cultura de la broma d’un temps sense tantes reglamentacions municipals: ara fa un segle, va començar la urbanització del Mas Guinardó, que donaria nom al barri i que és on trobem el carrer, però, a l’hora de la veritat, quan el planell estava compost i els noms a cada carrer ben atribuïts, es van adonar que n’hi havia un que havien oblidat de batejar. I li van dir carrer de l’Oblit, apa. Com en qualsevol barri, el Guinardó ha passat processos d’especulació i tota mena de subterfugis perquè els rics propietaris de terrenys guanyessin una bona pila de quartos i també, els seus carrers han vist viure i passar processos humans col·lectius de les classes menys afavorides i fins pobres, que han aixecat el barri. Res de nou us explico.

Però avui, que he passat pel carrer de l’Oblit, aquest nom, l’oblit, ha ressonat en mi amb un film francès que havia vist el vespre anterior, Retorn a Reims, sobre el qual volia escriure aquestes ratlles. Pensava en aquest article encara per redactar i quin títol li aniria més bé, i així anava fent pel barri. Carrer de l’Oblit, m’he adonat que era la via de les meves passes. Ja se sap que vas pels llocs de cada dia sense pensar quin carrer has d’agafar, els teus peus ja s’ho saben. Hauria pogut anar al carrer de la Garrotxa per un altre cantó del mercat, però les meves passes m’han dut a anar a ca la cosidora arabocatalana que m’ajustarà els baixos d’uns pantalons pel carrer de l’Oblit. Són els peus els qui pensen, deia el psiquiatre i savi humanista Francesc Tosquelles, que ho fiava tot, en això de ser al món, al terra que trepitgen, passegen, coneixen i guien els teus peus. Els meus han pensat i m’han donat el títol que teniu amunt.

Carrer de l’Oblit, que els carrers són escenaris materials i immaterials del món viscut, i l’oblit, un dels temes principals d’aquest documental líric i polític, que per a dir el que vol explicar s’ha inventat un vestit, una factura, original. No en conec gaires més de semblants. Què hem oblidat de la nostra història personal d’origen, de la classe social en què vam nàixer, que ens ha fet com som, fins i tot més enllà del que cadascú de nosaltres fa per si mateix per ser tu mateix, sovint, això últim, a costa d’oblidar d’on véns. Retorn a Reims (Jean-Gabriel Périot, 2021, disponible a Filmin, subtítols en les quatre llengües de l’estat) transforma una memòria personal en un cine de no-ficció travessat per una visió íntima, que és tan individual com col·lectiva, per contar així les transformacions de la vida de la classe obrera francesa. És emocionant per com ho explica, no s’assembla en res ni al reportatge ni al documental convencional ni a tantíssims documentals dits de creació o d’autor que toquen temes semblants o que ho pretenen.

Com ha passat la classe obrera comunista francesa a votar l’extrema dreta, des de finals dels setanta i sobretot a partir dels vuitanta i la decepció de l’etapa dita socialista de Mitterrand –“els polítics d’esquerra al poder esdevenen governants i apliquen polítiques de govern, no d’esquerres”, se sent dir– i així fins avui.

La memòria personal, allò que fa d’entrada tan atractiu el film, és la del sociòleg, historiador de la cultura i filòsof Didier Eribon (Reims, 1953) al llibre del mateix títol. Eribon, nen gai, se’n va anar de casa per no tornar-hi, fugint de l’homofòbia del pare i dels germans. A París es va construir a si mateix i ha trobat un lloc important en la vida pública i l’acadèmica francesa i nord-americana. Quan va morir el pare, no hi va assistir. Es va decidir a anar a veure sa mare, trenta anys després d’haver fugit de casa. Trenta anys li van caldre per afrontar el fet que havia sortit de l’armari sexual però no de l’armari social, a París amagava tant com podia els seus orígens. No tenim cap llibre traduït d’Eribon i ja en seria l’hora. Ara n’ha tret un altre, dedicat a la història de la seva mare, Vida, vellesa i mort d’una dona del poble, que promet ser igual d’important.

Partint del llibre, que l’autor qualifica de sociobiografia personal, i igual que el llibre, el film narra l’esdevenir obrer de la zona i el seu sentit polític, des del comunisme fins a anar a parar al racisme i votar l’extrema dreta. La pobresa, les faltes de perspectives, la feina a la cadena de muntatge els homes, les dones netejant cases dels rics i sovint abatudes per les agressions sexuals, els nous barris d’HLM (habitatge social) que segreguen la ciutat, la desaparició de les cultures proletàries, la immigració… Tot narrat per una veu en off que diu fragments del llibre d’Eribon, que aquí llegeix una dona, l’actriu Adèle Haenel, acompanyada per un extraordinari recull d’arxius de cine, tele, documentació visual de tota mena. Un relat íntim i polític, d’avui mateix, que recomano del tot.