21.02.2019 - 21:50
Dissabte, al final de la manifestació de la Gran Via de Barcelona, molta gent va coincidir a afirmar que el to de la mobilització havia canviat, per bé. Que s’hi detectava un clima diferent del de les darreres mobilitzacions, un clima que recordava més les jornades del setembre i l’octubre del 2017 que no pas el difícil 2018. Un clima més de construcció republicana, d’inserir en aquest context la lluita per la llibertat dels presos i exiliats que no pas de lluita contra la repressió i prou.
I aquesta sensació es va repetir, en realitat va créixer molt, ahir. Amb motiu de la vaga general convocada per la Intersindical-CSC, la mobilització del carrer va ser extraordinària. Les dades expliquen que aquesta ha estat la vaga general més important d’aquests darrers quinze anys, amb un seguiment només superat per l’extraordinària jornada del 3 d’octubre de 2017. I les manifestacions de la vesprada, cinc dies després de la de dissabte, van recordar que el poder del sobiranisme al carrer és simplement immens. Incomparable amb el que puga exhibir cap altra força política, cap altra ideologia, cap altre convocant a la Catalunya d’avui.
Ahir tots vàrem veure accions, moments, d’una força enorme i d’una gran intensitat, moments que efectivament ens recordaven les jornades del 2017, els dies previs al referèndum d’autodeterminació i a la declaració d’independència. Manifestacions i concentracions multitudinàries i escampades per tot el Principat, tant al matí com a la vesprada, estudiants buidant les aules i prenent els carrers, ocupacions d’espais públics, talls de carreteres i de vies de tren, tractors conquerint carreteres i dirigint el pas de la gent, marxes de quilòmetres de ciutat a ciutat, serveis interromputs i persianes abaixades, en algunes ciutats amb seguiments en massa. Girona al vespre va viure una manifestació que tothom coincideix a descriure, fins i tot, com la més gran de la història de la ciutat.
A Espanya, mentrestant, Jordi Sànchez –ahir li tocava a ell– es va dedicar a derruir de manera metòdica les acusacions del judici, com explica en la seua crònica diària Josep Casulleras, deixant les vergonyes del tribunal a la vista de tothom. La vaga d’ahir, doncs, va ser també premonitòria d’allò que pot passar. De què pot passar si, malgrat el ridícul constant que fa l’acusació, el tribunal consuma la farsa i condemna els presos polítics.
Tanmateix, entre l’octubre i el novembre del 2017 i avui hi ha una gran diferència que hem de reclamar que siga coberta com més prompte: la manca d’un full de ruta polític cap a la implantació de la República. Perquè ens cal a tots un nou full de ruta, pactat entre tots els agents del sobiranisme, que entenga els errors de l’octubre del 2017 i que els corregesca, que els supere, que incloga una proposta capaç de canalitzar aquesta força social immensa que ahir va tornar a expressar-se al carrer.
Les eleccions són importants, evidentment. Fins i tot puc entendre que per a alguns siga més important, i més simple, saber quants diputats té cadascú que no pas saber cap on camina el país. Però les eleccions passaran i el judici s’acabarà. I després d’això, especialment segons quin siga el veredicte dels tribunals espanyols, els polítics catalans tindran la responsabilitat d’oferir una eixida, un pla, a tota aquesta gent que ahir ocupava indignada els carrers, que s’ha enfrontat amb serenitat al desànim que tanta gent ha volgut escampar, que no es deixa endur per la propaganda interessada, que és capaç d’entendre la complexitat, que les coses no passen per art de màgia i que els errors es poden superar amb encerts. Se superen, sempre, amb nous encerts.
