19.07.2020 - 21:50
És la feina de quaranta anys de treball rigorós, meticulós, pacient i erudit. Albert García Espuche ha consultat un milió dos-cents mil documents notarials per a reconstruir la història del carrer de Montcada de Barcelona i, sobretot, la de la seva gent, de les famílies, algunes nobles, però la gran majoria de classes menestrals, comerciants i classes baixes que hi van viure entre els segles XIII i el XVIII. A més d’important per a la història, un treball com aquest, a partir de l’estudi exhaustiu i detallat de les condicions socials i econòmiques d’un carrer en el decurs d’uns quants segles, no s’havia fet mai a cap altra ciutat del món.
El que va ser l’impulsor i primer director del Born Centre Cultural culmina amb aquest immens treball una carrera d’investigació i reconstrucció del passat de la ciutat a partir de les històries particulars de la gent. Entre els seus treballs anteriors es destaquen obres com ara La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (2009) i Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 (2014).
Tota una vida per a donar vida a la història d’un carrer, una ciutat i un país, a partir de la microhistòria familiar, social, econòmica, laboral, festiva i associativa. Un treball definitiu, monumental, editat magníficament per l’Ajuntament de Barcelona en dos volums preciosos de més de mil pàgines ben il·lustrades. Un estudi que contribueix a desfer els tòpics històrics interessats sobre aquest carrer i que, alhora, sobretot, il·lumina i ressuscita de l’oblit la història dels nostres avantpassats en uns segles fonamentals.
Els tòpics difosos fins ara ens havien fet creure en un carrer de Montcada tan falsejat com el barri gòtic de la ciutat. Un carrer de nobles rics, un espai exclusiu de grans palaus, on vivien els herois que van conquerir la Mediterrània, per honor i glòria de Barcelona i Catalunya. Fins i tot les cases van ser reformades i modificades als anys cinquanta del segle XX per a fer-ne un carrer ‘autènticament medieval’, eliminant les botigues de les cotxeres i els grans finestrals de vidre en favor de les estretes finestres gòtiques, trets aquests també definitius del microcosmos humà que allotjava el carrer. Un món divers, interclassista i d’ascens social, propi, segons l’autor, del tarannà de la societat barcelonina i catalana d’aquells temps.
L’any 1947, al Catálogo monumental de España, Joan Ainaud de Lasarte, Josep Gudiol i Ricard i Frederic-Pau Verrié i Faget escrivien, al volum sobre Barcelona (sic): ‘És un deure de ciutadania rescatar immediatament de la invasió destructora el carrer que constituí el vertader barri gòtic de la ciutat.’
Al capítol dedicat a la invenció arquitectònica, l’autor explica les reformes, documentades amb fotografies, i conclou que el carrer de Montcada és avui un carrer del segle XXI, que ha estat objecte de reformes substancials, incloses les falsificacions. Segons que constata el llibre, a la Viquipèdia o a la web d’alguna institució cultural es diu que constitueix el nucli d’arquitectura civil medieval més important de la ciutat. Però la veritat, diu ell, és que ‘tendeix a ser un parc temàtic de “palaus medievals” que funciona molt bé per a consum d’observadors ingenus’.
Per contra, el seu estudi de milers de casos d’històries reals de la gent i les famílies que hi van viure revela un carrer i un món notablement diferents del tòpic, un passat que per Garcia Espuche és més digne de ser reivindicat que segons quins de cartó pedra: ‘Després de la “grandesa medieval” de Catalunya, que ha orientat la invenció d'”un determinat carrer Montcada” en el si d’una intencionada visió del país, van existir uns segles moderns, plens de dificultats i de crisis, però també d’assoliments generals decisius i de millores evidents en la vida del conjunt de la població. La història de Catalunya, que és sobretot la del conjunt d’homes i dones comuns al llarg del temps, inclou un període que alguns han volgut obviar, però que no es pot menystenir. Si un país oblida una part del recorregut històric que ha protagonitzat, modifica estèrilment la seva realitat passada i empobreix el seu present i el seu futur.’
En resum, de la lectura del llibre, després de desmuntar els tòpics, se’n desprèn que el carrer de Montcada no era el més valorat de la ciutat, però era a la zona més dinàmica de la ciutat. Era un espai amb molts contrasts. Tot i ser un lloc tranquil i reposat, on vivien famílies notables i benestants, era envoltat de botigues, tallers i molta circulació de productes i gent. Per això els nobles que hi van viure anaven lligats a l’activitat popular que envoltava casa seva. La radiografia humana del carrer en el curs dels segles XIII al XVIII aporta una visió clau i rigorosa de la història de la ciutat i del país.
Un treball d’estudi únic al món sobre un carrer i la gent que hi viu
El dia de la presentació del llibre al Museu Picasso, que ocupa l’espai de cinc de les antigues cases del carrer de Montcada, Albert Garcia Espuche va deixar clar que, malgrat que ell és arquitecte –’ningú no és perfecte’, va ironitzar–, els protagonistes de la seva obra no són les parets, sinó les persones que van viure al carrer, encara que majoritàriament fossin de classe mitjana o baixa, estaments que potser no tenen una especial simpatia popular. El carrer de Montcada per a ell explica molt bé el país, la diversitat, la barreja, l’interès dels nobles de viure prop dels treballadors i comerciants, de viure amb la gent, no separant-se’n, característica essencial de la societat catalana.
Al primer volum detalla, amb molta documentació i ploma àgil i amena, els orígens humans i arquitectònics de la via, i n’analitza profundament la societat i l’economia. Al segon ens presenta a fons els qui hi van viure, les activitats que es feien al carrer, casa per casa, família per família. Hi ha l’evolució detallada de vint famílies propietàries d’una casa del carrer durant generacions. L’estudi de trenta-una cases i cent vint arbres genealògics, a més de documentació sobre quaranta persones de les quals no s’ha trobat cap casa assignada.
És com seure en una cadira al carrer i veure passar la història: les pestes, les guerres, les revoltes, la processó de Corpus, el Carnestoltes, els funerals i els casaments, activitat molt habitual entre les famílies del carrer, que també, com remarca l’autor, era un espai de relacions interclassistes notable que tenia una gran funció d’ascensor social.
‘No era una mena de torre d’ivori residencial per a rics, sinó una mostra de la diversitat, les barreges de tota mena i el gran dinamisme econòmic del carrer en sintonia amb la ciutat i el país’, explicà. Per a ell, Montcada és una via privilegiada en qualitat de continguts. Hi ha grans famílies, sí, però també, per exemple, en els documents hi ha centenars de dones que només tenen nom, o criades i esclaus negres. A més òbviament, de comerciants i artesans de desenes d’oficis: velers, paraires, adroguers, sabaters, taverners, etc. Gent treballadora i emprenedora, però també festiva, d’aquí ve que el Carnestoltes de Barcelona arribés a ser el més famós d’Europa.
Els nobles no eren com els de la cort de Madrid. Aquí eren més discrets i demostraven que no volien viure lluny de la gent, ni de l’activitat comercial; volien viure al moll de l’os de la societat activa i treballadora. El llibre també és útil per a entendre Catalunya, perquè molts d’aquests nobles tenien cases de recreo (que en deien) repartides pel país. I aquí es veu el bon funcionament del sistema urbà català exemplificat en l’eix Barcelona-Vic-Ripoll. A més –i això seria per ell, també, un tret important de la societat catalana–, hi havia una bona participació dels sectors socials més comuns en la vida política municipal. Setanta-sis consellers de la ciutat van estar vinculats a aquest carrer entre els segles XVI i XVII.
És bonic de recordar la diferència que l’autor fa entre casa i palau. Avui moltes de les grans cases de Barcelona i del carrer Montcada s’han rebatejat com a palaus, però a l’època, assegura ell, els nobles i la gent ho haurien considerat un xaronada. I això defineix també el caràcter reservat i no gens ostentós dels rics: ‘Ningú en aquell moment no hauria gosat parlar de palaus. Eren cases grans. Aquesta modèstia o manca d’exhibició de la riquesa impedia socialment de parlar de palaus, una ofensa al conjunt de la població. Els palaus eren les seus dels poders externs: el Palau del Rei, el Palau del Virrei, el del Bisbe. L’ajuntament d’avui era la Casa de la ciutat, que volia dir la casa de tots. Això que avui anomenem Palau de la Generalitat era la Casa de la Diputació. Deu me’n guard, a mi, de dir que canviïn el nom. Però també he de dir que em molesta, perquè a l’època allò que es consideraven palaus eren les seus dels poders externs’, precisava Garcia Espuche a la presentació.
La Casa Bru, la Taverna del Gall i la Botiga del Lleó
Per posar un exemple ben clar sobre el tarannà del carrer de Montcada i la gent que hi vivia, Garcia Espuche es va referir a la Casa Bru. La important família Bru tenia als baixos de la casa dos establiments llogats que defineixen molt bé aquella mena de nobles, el país i l’època. Una era la Botiga del Lleó, on es fabricava un tabac famós al món, el tabac Barcelona, que era moda a París, Londres i, fins i tot, Boston. Es fabricava als baixos dels Bru amb uns molins moguts per ases que feien un soroll terrible.
L’altre establiment era la Taverna del Gall que hi va ser durant segles. Una taverna, deia ell, és el màxim exponent de què no ha de passar en una societat correcta. És l’espai que acull els tres vicis capitals: el vi, el joc i la prostitució, vigilats i perseguits per les autoritats municipals i, evidentment, per l’Església. Els Bru, doncs, tenien sota el seu habitatge dues activitats sorolloses, una de les quals malvista pel poder. Per cert, a les tavernes també s’hi barrejaven rics i pobres, nobles i menestrals, tret habitual del carrer i de la ciutat.
Diversitat popular, veïns i propietaris
L’origen del carrer de Montcada està en la diversitat. Els primers propietaris del carrer eren gent de procedència variada, venien de ciutats de l’interior de Catalunya o de València, Mallorca, Aragó, Navarra, Lucca, Sàsser, França o Gènova. L’anàlisi dels documents notarials i de més arxius permet de dir que no hi havia separacions radicals entre oficis, ni grups socials, ni posició econòmica. Una dada interessant que aporta el llibre, per exemple, és que l’any 1363, al carrer de Montcada, un 15% dels habitants es consideraven rics; un 50%, mitjans; i un 35%, pobres.
No hi havia, per tant, en origen, nobles ociosos. A més de ciutadans honrats, l’elit de la ciutat, i militars, es destacaren ja de bon començament banquers, servidors reials i mercaders de tota mena. Hi havia relació entre tots tres sectors. Primer hi havia molt comerç exterior amb la Mediterrània i la Corona d’Aragó, però després de la guerra civil, durant els segles XV i XVI, comença la revolució comercial cap a l’Atlàntic. Barcelona esdevé el centre financer i Andalusia fa de centre de distribució i dipòsit de mercaderies catalanes en ruta cap a l’Orient, l’Àfrica, les Illes Canàries, Madeira, Flandes, Anglaterra i Irlanda. S’intensifica molt el mercat del cuir, el corall, la confecció, el tèxtil, l’adrogueria, l’aiguardent i el tabac.
Espai de relació, un estil i una manera de viure
L’estudi constata que al carrer també hi havia la figura de l’esclau. A començament del segle XV a Barcelona hi havia entre quatre mil i cinc mil esclaus, un 10%-15% de la població. A final del mateix segle ja eren el 55% de la població captiva de la ciutat per l’arribada d’esclaus negres. Els fugitius eren ajusticiats.
L’anàlisi dels testaments i dels inventaris post-mortem permet a l’autor de descriure la vida a l’interior de les cases; i al lector, d’imaginar-se’ls amb imatges, com si fos un film. En aquest sentit, aquest llibre podria ser una font inesgotable de novel·les, documentaris, films o sèries de televisió. Els cofres i elements d’emmagatzematge, caixes de núvia, catifes, tapissos, retaules, mapes, globus terraqüis, gàbies d’ocells, rellotges mecànics, etc. Tot aquest arsenal decoratiu i artístic ens mostra les modes i el gust de la gent, la cultura, el sentit pràctic de la vida i la seva connexió amb la modernitat, en uns segles que, com argumenta l’autor, no es poden considerar de decadència.
En aquells temps hi va haver moltes epidèmies mortals, fet interessant d’evocar en aquests dies de pestilència postmoderna. L’estudi remarca una actitud que ens és prou coneguda. Bona part de la gent benestant fugia de la ciutat quan començava la pesta. Per això, entre més raons, tenien les seves ‘torres de recreo‘. Tanmateix, molts veïns del carrer de Montcada, com que hi tenien l’activitat vital i comercial, encara que tinguessin possibles per a anar-se’n, es quedaven i molts morien d’allò que en deien ‘contagi’.
Un contenidor d’història i documents
Albert Garcia Espuche, per elaborar durant quatre dècades aquest interessantíssim i molt lloable estudi, s’ha servit de diverses fonts que convé anomenar: recomptes medievals de caps de foc datats fins l’any 1516; el cadastre borbònic del 1716, que, encara que sembli paradoxal, és el document més important, perquè li ha servit per a vincular cada casa amb el seu propietari; la documentació produïda per la Canonja de la Seu de Barcelona; documentació notarial: manuals diversos, més de cent cinquanta capítols matrimonials, més de quatre-cents testaments i més de dos-cents cinquanta inventaris post mortem. Hi ha molt poca informació sobre la dona. Només consten dones en el 30% dels testaments i en el 20% dels inventaris post mortem.
