Carod-Rovira, seductor de comuns

Carod-Rovira i Xavier Domènech, fa mesos, van tenir la idea de fer un acte conjunt, al qual van acabar convidant Íñigo Errejón, perquè independentistes i autodeterministes reflexionessin plegats sobre el moment polític actual. Ahir es va fer l’acte, moderat per la periodista Milagros Pérez Oliva, i organitzat per En Comú Podem, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de la ciutat de Barcelona. I va ser l’independentista Carod-Rovira qui es va endur molts dels aplaudiments del públic de la sala, majoritàriament comuns. El seu discurs va agradar, i els comentaris, a la sortida, eren positius.

Entre els assistents, a primeres files, Gerardo Pisarello (BComú), Joan Subirats (BComú), Josep Vendrell (ICV) i David Companyon (EUiA), però també Marta Rovira i Joan Manuel Tresserras, d’ERC. L’acte va començar vint-i-cinc minuts tard per a poder habilitar una segona sala on encabir la gent que s’havia quedat sense cadira. Ací podeu veure sencer el vídeo del debat ‘Catalunya entre Ítaca i Icària’.

Carod-Rovira, l’independentista no nacionalista
L’ex-president d’ERC va ficar-se el públic a la butxaca amb afirmacions com aquestes, que fa temps que fa: ‘L’adversari d’un independentista d’esquerres no pot ser mai un autodeterminista d’esquerres. I qui defensi el contrari no entén que les aliances són més fortes com més gent. I només és nacional el que representa la majoria de la nació. I la majoria la dóna voler decidir. I amb Joan Subirats, companys de cel·la a la presó, en dèiem exercici del dret d’autodeterminació. I també parlàvem d’accés del poble al poder polític i econòmic. Només amb aquestes dues cosetes haurem complert part del mandat de l’Assemblea de Catalunya.’

Carod-Rovira va insistir molt a valorar l’aportació del partit de Podem al dret de decidir dels catalans: ‘De la mateixa que aquest senyor, Errejón, és un element exòtic tropical (un polític espanyol que parla català no s’havia vist), també per primera vegada hi ha una formació d’àmbit estatal que defensa el dret de Catalunya a defensar el seu futur. I no es pot menystenir. És un error atacar els qui defensen drets democràtics com aquests.’ Més aplaudiments.

Però Carod, a la vegada, també elegantment sabia criticar sense crispar, més aviat destensant amb una broma: ‘A vegades ha fet l’efecte que a Catalunya tenim una esquerra apàtrida. O incòmoda amb el tema nacional. Com a mínim, comparat amb l’esquerra llatinoamericana. L’única vegada que he sopat amb Fidel Castro, res, una cosa de sis hores i prou [rialles], em va comentar: ‘Ja deu haver vist que abans de res el meu és un govern de patriotes cubans. Abans que qualsevol cosa.’ L’esquerra sud-americana defensa el país, i de vegades aquí hem tingut la ingenuïtat de dir: oh, és que ells, la dreta, se l’ha quedat. O és que potser l’esquerra el regala, el país. Ho deia un gran portuguès: com és que als mítings de l’esquerra tot són banderes del partit, i als mítings de la dreta, tot són banderes nacionals? Potser perquè es regala aquest terreny.’

El  Carod de tota la vida també va aparèixer, amb la seva teoria que distingeix nacionalisme d’independentisme: ‘Jo sóc antinacionalista. I qui posa fi al nacionalisme és l’independentisme. S’acaba la trampa del nacionalisme. Oh, que la culpa sempre és del fora. Això amb la independència s’acaba. Ja no hi ha excusa […]. Aquí hem passat de tenir un país per als nacionalistes a tenir un país per als nacionals. Una nació és la gent. S’ha tret el caràcter religiós de la idea de nació. I s’ha situat en un caràcter laic. La nació la fa la gent. No s’hi arriba per herència. Ni per imposició. És un dret. Jo sóc favorable a la independència per dos motius. Per tarragoní i per català en general. Com a tarragoní perquè no vull viatjar més amb la Renfe. Com a català, perquè no puc més amb el procés. Que s’acabi, i que s’acabi bé. I bé vol dir amb les urnes. I el meu vot és clar: independència. I crec que el fet que de l’altra banda no ens arribi res, ha fet que en aquests moments hi hagi molta més gent favorable a la independència, que no pas independentista. I ho dic jo, que ho sóc de tota la vida.’

Errejón i els límits del referèndum
Íñigo Errejon va tornar a afirmar que qualsevol referèndum que es faci serà legítim, també l’unilateral. Però va continuar insinuant que només el pactat, i en cas que canviïn les majories a l’estat, serà un referèndum amb conseqüències jurídiques. Aquesta és la seva tesi: ‘Jo parteixo de la posició que diu que tot referèndum que es fa és legítim. No té cap autoritat moral d’exigir bilateralitat qui tanca totes les portes. Però si parlem dels efectes, s’ha de dir que l’estat no s’ha caracteritzat per una sensibilitat, i res no fa preveure que respectarà la posició democràtica. Això vol dir que necessites una acumulació de forces, perquè si fins i tot no és pactat, has de tenir forces al teu costat, per assegurar que el que la gent vota té efectes jurídics, no només simbòlics. Jurídics i institucionals. Sense mobilització popular no tirarà endavant; però també amb canvis de força a l’estat, no diré que siguin sine qua non, però si per arribar al canvi. No hem de pensar cada referèndum com l’única i última oportunitat. Potser hi ha referèndums que es poden fer per acumular forces i prou.’

Errejón creu que a Catalunya ‘hi ha un Madrid que ha funcionat com a metàfora de Mordor. Bàsicament una caserna de la Guàrdia Civil, al costat de la seu del TC i la seu del PP.  Entenc que sigui un element discursiu. Però com expliques ara que a Madrid governi Manuela Carmena? La contradicció és que electoralment has de fer el discurs que a Madrid no pot canviar res, i a vegades m’emprenya, perquè està tacat de superioritat moral. Tots els pobles, tots, poden canviar, menys Espanya. Deu ser una cosa de l’ADN, tu.’

Una part del discurs d’Errejón va girar entorn de la teoria del patriotisme i de com la pàtria espanyola encara s’ha de construir. I que quan es faci s’haurà de fer sobre la base de la plurinacionalitat i el dret de l’altre a anar-se’n. Tota una teoria de construcció nacional que entra en competència amb la construcció nacional dels independentistes. En qualsevol cas, Errejón va dir això: ‘El meu projecte no és la independència, sinó que la independència sigui possible. I que hi hagi una relació bilateral. De tu a tu.’

Ara, els grans aplaudiments se’ls va endur per aquesta frase. Ni tan sols Carod va poder competir amb el fervor del públic per aquesta afirmació: ‘Només podràs aconseguir la independència si abans has pogut demostrar que cada pas cap endavant és un pas que es tradueix en una millora de les condicions de vida.’

I si Carod va agradar als comuns, diríem que Errejón va agradar als d’ERC.

Xavier Domènech, sense pressa
Xavier Domènech va acceptar que als anys noranta llegia Carod-Rovira, i que va agradar-li la seva teoria de sumar els horitzons socials als nacionals. Sobre els debats més actuals, Domènec no va sortir gaire del guió. El referèndum cal que sigui efectiu, i no cal tenir pressa: ‘A veure qui la té més llarga, a mi no m’interessa. A ningú no li hauria d’interessar. Buscar la competició entre els dos moviments, el nacional i el social, no té rèdits de país. No podem neutralitzar-nos, quan tenim objectius i enemics comuns. I zones de contacte. Sobre el 2017, m’agradarà expressar els dubtes. Que sigui un any de tot o res. No ho sé. I no cal que sigui titular. Crec que Catalunya ha de poder desafiar, i en el desafiament hi ha part de la clau de la solució de molts problemes. Però a vegades hem usat massa el tot o res. La vida és més complexa. Ja ens ha passat el 2016 i el 2015.’ Ara, si ens haguéssim de quedar amb un titular de Domènech, seria aquest: ‘No hi ha emancipació social sense emancipació nacional. I al revés. Perquè tot projecte transformador ha de ser patriòtic.’

En resum, ahir, a Barcelona, en un vespre fred d’hivern, Carod-Rovira, Xavier Domènech i Íñigo Errejón van ser capaços de trobar punts en comú.