Carnívors per costum?

Imagina’t que t’agraden les hamburgueses, per posar un exemple a l’estil TED-Talk. Imagina’t que te’n presenten a taula un parell amb el mateix aspecte, gust i textura. Imagina’t que et diuen que una de les dues és d’origen vegetal, però fabricada a imatge i semblança de l’altra. Sabent això, continuaries triant la de carn, o et decantaries pel format ‘amb sense’ patiment animal? No ho responguis ara, fes-ho després de veure aquest vídeo.

Dic després de veure aquest vídeo perquè, per parlar de l’explotació de les bèsties de consum, és important que els ‘pro-‘ i els ‘contra-‘ tinguem la mateixa informació. I també perquè hi ha molt de valent a l’hora de fotre’s dels mitja-bufa dels vegetarians i vegans, però que en un escorxador no duraria ni deu minuts sense tifar-se als calçotets.

El dilema del primer paràgraf, de caràcter ètic, el podríem adreçar a les famílies que, donada una hipotètica excursió escolar a un escorxador, no en firmarien l’autorització per a la canalla. Una cosa que a la vida real no cal que es plantegin, perquè dubto que hi hagi gaires escoles que programin sortides a aquestes instal·lacions, tot i que són bàsiques en el procés de transformació dels animalons dels contes, adorables i humanitzats, en peces mutilades i trinxades sota la llum blanca de les xarcuteries.

Aquest tabú sobre les tenebres de la indústria càrnia ens permet albirar una mínima consciència que el tracte, el transport, i la fi de criatures encaixonades i/o immobilitzades des del naixement no té gaire cosa de didàctic, ni transmet cap valor del qual ens puguem sentir cofois. Això –us ho diu una paia de poble que n’ha vistes de tots colors– és un començament. Un punt de partida per a demanar-nos si la carn que mengem la ingerim més per gust o per costum, sabent com se sap que, en totes les cultures, és el costum que fa el gust.

Entre els orgullosos carnívors hi ha molta conya amb el fet que els productes vegetarians vulguin imitar els formats i denominacions del tall de sempre: hamburgueses vegetals!, salsitxes veganes!, fricandó de tofu! Si tant us agrada l’herba –vénen a dir, possessius–, inventeu-vos noms i formes propis per a les vostres merdes. Una mica recorda allò de ‘que facin el que vulguin però que no ho anomenin matrimoni’! Doncs bé, aquesta manera infantil d’encarar el debat també és vàlida, perquè permet de recordar que les transicions, també les alimentàries, tenen aquesta cosa de fer pont entre l’ordre antic i el nou, i com que ningú no neix vegetarià o vegà, sinó que se’n fa d’adult, amb una cultura culinària consolidada, la manera de facilitar el trànsit als futurs consumidors (té cap sentit, fer-ho complicat?) és a través de productes que els permetin d’aprofitar, per entendre’ns, les receptes de la iaia.

De fet, per què ens hauria d’estranyar: la filosofia de la imitació vegetariana es basa en el mateix principi que mou el carnivorisme: que al consumidor és més fàcil d’entrar-hi pels ulls i la boca que no per l’ètica. I prou que ho saben empreses com la que inspira el dilema anterior de l’hamburguesa, que té la gosadia d’oferir-se com a alternativa a la indústria càrnia americana. I tot amb el seu discurs del 90% de reducció del consum d’aigua, de terra de conreu, d’energia i d’emissions de gas d’efecte hivernacle. I més difícil encara: amb el suport econòmic de Bill Gates, de l’antic CEO de McDonald’s o de Tyson Food, el principal distribuïdor de carn dels Estats Units (gràcies, @nicolapadovan, per la informació). Total, que van forts, i tenen pasta per a perfeccionar les seues creacions.

Qualsevol diria que parlo de coses futuríssimes, quan a ca meua ja fa anys que hi entren nuggets, bacó fumat i filets arrebossats vegetals. El problema, com amb tot –des de trobar productes a granel fins a veure cinema en català– és que la minsa oferta t’obliga a un exercici de militant. Sí que als supermercats cada vegada hi trobem més productes vegetarians que ja no són exclusius de les botigues especialitzades, re: quatre hamburgueses insípides i patés d’imitació, proscrits en una espècie de neveres de laboratori separades del circuit de la carn, no fos cas que ens encenguessin alguna llumeta. I també és cert que cada vegada hi ha més famílies que prefereixen ‘invertir’ en aliments lliures de crueltat animal que no pas estalviar amb productes que la perpetuen; però fora de les grans ciutats, i de segons quines economies, hi ha desitjos impossibles. Hem d’esperar que, a mesura que creixi l’oferta amb les millors imitacions, també creixerà el nombre de vegans, vegetarians i flexiterians, i els preus esdevindran més assequibles. És un peix (vegà) que es mossega la cua.

Finalment, com que tot progrés té els seus detractors, i pensant també en els consumidors que els amoïna sincerament no poder copiar la proteïna del tall, des d’aquesta columna celebrem els avenços en el camp de la fabricació de carn, és a dir, de la fabricació directa dels productes finals, com ara un llom o un pit de pollastre, com celebrem que la mateixa tecnologia permeti de fabricar un cor, un pulmó o un ronyó per als trasplantaments humans. En aquest cas, podríem repetir l’experiment del començament amb dues hamburgueses més idèntiques encara, només que una seria feta amb carn fabricada, i l’altra amb carn de bèstia, agonia i patiment. Si tot i així hi hagués qui encara preferís la carn de bèstia, aleshores el problema és un altre i no sé si té remei.