Carner-Ribalta, home de Macià i de cine, calgui riure o plorar

Al Museu de la Noguera, al seu Balaguer natal, hi ha fins al 28 de febrer l’exposició que li és dedicada: “Josep Carner-Ribalta: el somni que perdura”, i a la web del museu podeu veure aquesta entrevista, d’uns vint minuts, que li van fer a Simi Valley (Califòrnia) el 1987, un any abans de morir. Ple de vitalitat, sorneguer, el cap ben clar, Pep Carner-Ribalta (1898–1988), bon coneixedor de l’anglès, que va traduir molt i estudiaria a fons per als seus treballs cinematogràfics, llegeix primer en anglès i després en català el poema que segurament més el defineix: “Jo sóc aquell que els gaudis de la vida / té a l’abast de la mà. / Arreu on vaig m’espera un goig sens mida / calgui riure o plorar.” Així devia ser. Perquè viatjar, ho va fer molt, i el que hi va trobar, “arreu on vaig anar”, “calgui riure o plorar”, el goig no l’hi va prendre ningú. Mereix ser més conegut, a les terres de Lleida per descomptat i també arreu del país.

Fa dies que em cau la cara de vergonya, quan penso en aquell home gran que venia a la redacció del primeríssim Avui, al carrer de Llúria, al mateix edifici del Noticiero, a demanar que el diari fes més cas de la seva època, d’ell però no només d’ell. Això mateix passava amb Brossa, que encara venia més sovint a la redacció. No estava a la secció de Cultura jo llavors i, doncs, no m’havia de fer càrrec de les seves demandes. Els veia amb la mateixa incomoditat que els meus col·legues, però. Costa d’entendre, que en aquells anys no volguéssim saber gran cosa ni de l’exili ni dels vells republicans. Parlo de final dels setanta. Ens interessava més el present, dic ara, excusa de mal pagador.

Força temps després, per un encàrrec sobre el cine de Hollywood en el pas del mut al sonor, quan es feien spanish talkies, versions en espanyol per al mercat ídem però sobretot el llatinoamericà, me’l vaig trobar com un dels seus eixos majors, el senyor Carner-Ribalta. Caram, qui ho havia de dir. Així em va caure la cara de vergonya per primer cop respecte de la seva persona i trajectòria. Aclariment: les talkies hispàniques van durar poc temps, el que va del final del cine mut a la implantació del sonor, que no va ser senzilla. C-R havia estat a la Paramount, primer com a publicista a la seu de Nova York, després a Hollywood com a supervisor principal d’aquelles versions que s’havien de fer per al mercat en espanyol. Va ser el primer de la casa a ocupar-se’n i va establir criteris lingüístics admirables. Aquells films, gairebé tots, eren versions d’altres pel·lícules que existien en anglès, i s’havien de rodar fil per randa amb actors hispans que havien de dir el mateix, traduït. I les dues llengües són molt i molt diferents, a més la ‘guerra dels accents’, com en deien, entre les parles hispanes. C-R ho va comprendre molt i molt bé.

Anys després en vaig saber més coses, les més decisives de C-R. Per sort, i així ja no em cau tant la cara de vergonya, vaig poder incloure-les en llibre, en el capítol de les talkies a L’amic de la Finca Roja. Era a la Paramount un jove polièdric de trenta anys, preparadíssim en diversos camps, tant el polític com el cultural. Havia set un dels primers militants d’Estat Català i corresponsal de la Publicitat a Londres, havia acompanyat el president Macià i Andreu Nin el 1925 per demanar el suport a la causa catalana de la Internacional Comunista i l’any següent havia participat en els fets de Prats de Molló. En conseqüència, exili. Va anar primer a Cuba, on va participar ben activament en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català de l’Havana, el 1928. Va tornar. Del 1933 al 1936, va ser cap de premsa del parlament i va promoure la formació del Comitè de Cinema de la Generalitat. Publicà un llibre sensacional sobre cine, Com es fa un film. Va ser després empresonat amb el president Companys pels Fets d’Octubre del 34. La resta, és història que pensem que coneixem…

En un dels breus de la secció “Mirador indiscret” del setmanari del mateix nom, del 2 de gener de 1930, es pot llegir: “Tres Joseps Carners hi havia. En Josep Carner. Després sortí En Josep Carner i Ribalta. Ara es comencen a veure per les revistes de barriada uns versos de Josep Carner i Garriga. Caldrà que Josep Carner comenci a pendre precaucions.” Encara l’hem de conèixer més, el segon Josep Carner, que potser per no ser confós amb el “príncep dels poetes” va decidir afegir el guionet i fer-se un cognom compost, Carner-Ribalta.

C-R té avui publicades, per la dedicació del seu fill George, un bon grapat de pàgines biogràfiques a l’abast. Les memòries polítiques, De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló, que les Edicions Catalanes de París va publicar el 1972, han estat recuperades per Viena Edicions. I ara ens arriben, a càrrec d’Editorial Fonoll i la revista La Mira, les més íntimes i introspectives El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat. El país no és gran, però és i serà més petit si no hi comptem gent de la polièdrica experiència històrica, personal, professional i cultural com Carner-Ribalta. Deia Cesare Pavese que “sense provincians no hi hauria literatura”. Ni potser tampoc cultura, que abasta molt més, com aquest senyor de Balaguer prova.