Carner per a acadèmics o a l’abast de tothom?

S’han presentat dos volums nous de l’edició crítica de l’Obra Completa de Josep Carner publicats per Edicions 62: Poesia dispersa pròpia i traduïda 1896-1924 i un suplement dins la part dels anys 1896, els inicis, i fins el 1924. Aquests materials, sumats a Llibres de poesia 1904-1924, que es va publicar el 2016 –tots tres en una edició de Jaume Coll–, conformen el primer volum de l’edició crítica de l’obra de Josep Carner Jaume Coll hi va començar a treballar el 2006, fa gairebé vint anys. Tot aquest material suma més de tres mil pàgines i és una aportació fonamental al coneixement de l’obra i la vida de Carner.

La feina de Jaume Coll com a editor filològic és ingent i s’hi ha dedicat amb cos i ànima. Ell també és el marmessor de l’obra de Carner. I com que és un marmessor zelós, que vol tenir sota control (absolut) totes les obres de Josep Carner, això ha fet que durant moltes dècades gairebé no s’hagin fet reedicions dels llibres de poesia de Carner.

Aquestes reedicions són pràcticament inexistents. Per posar l’exemple més llampant, el volum de Poesia del 57, on Carner va fixar tota l’obra poètica i que és la seva obra cabdal, en trenta-dos anys no s’ha reeditat. L’última edició d’aquest volum és del 1992, quan el va publicar Quaderns Crema. Això ha fet que no sigui a les llibreries i, per tant, no es trobi a l’abast dels lectors. I els altres llibres, tampoc. Només s’han editat algunes edicions que fins l’any passat eren lectures obligatòries de batxillerat i enguany ja no ho són, perquè ja no hi ha lectures obligatòries del cànon, sinó que les tria cada centre.

L’obra de Carner, l’obra de Jaume Coll

L’edició crítica d’aquests primers anys de l’obra de Carner (1896-1924) són anys de dedicació de la carrera acadèmica de Jaume Coll, que és professor emèrit de la Universitat de Barcelona i en aquest temps ha creat i ha dirigit la Càtedra Carner en aquella universitat. Ara també s’ha sabut que Coll ha tancat la càtedra, arran de la seva jubilació, sense donar opció a cap altre estudiós de Carner de continuar aquesta tasca.

En vista d’aquest buit d’obra divulgativa de Josep Carner a les llibreries, cada vegada hi ha més veus, algunes de molt qualificades, que es pregunten si del punt de vista de poder llegir Carner, realment aquesta feina ingent –valorada per l’acadèmia i grans lectors de poesia, però sense tenir en compte el gruix de lectors que no necessiten una edició filològica– calia i ha afavorit el poeta. Molts lectors de Carner es pregunten si no havia de passar al davant de l’obra crítica completa la reedició de Nabí o de Poesia del 1957, per anomenar dues obres indiscutibles de Carner que ara no es troben.

Sobre aquesta qüestió, si és contraproduent per a Carner i la seva obra l’opció presa, Jaume Coll ha explicat: “Jo treballo tant com puc, prioritzant l’edició crítica perquè penso que de les edicions crítiques se’n poden extreure llibres, que es poden editar separadament. Jo em vaig posar en tot això quan, tenint una tesi doctoral en curs, vaig veure que havia de donar resposta a poemes dels quals no trobava la resposta enlloc. Per tant, vaig començar pel començament. I quan un filòleg, com em considero jo, emprèn un camí, pensa que aquell és el millor camí. Naturalment, jo, com tothom, em puc equivocar i potser sí que m’he equivocat. Però jo he emprès un camí que era el més difícil, el que era imprescindible per a fer tots els llibres posteriors. Avui es presenta això i pròximament arribaran més llibres.”

I afegeix: “Jo calculo que Carner devia escriure 1.800 o 1.900 poemes, comptant únicament un estat per a cada poema, no els cinc estats que ell va anar revisant. Això vol dir que en conjunt és una brutalitat de milers de formes de poemes. I jo em vaig proposar d’explicar i de publicar tota la poesia de Carner, perquè entenia que el més gran poeta del nostre país es mereixia que hi hagués una edició que relatés quin és exactament el seu trajecte.”

La pregunta següent és obligada: i no era compatible de fer l’edició crítica de l’Obra Completa de Carner amb l’edició divulgativa dels seus llibres per a un públic més ampli? Coll d’entrada diu que s’han publicat alguns llibres i remet a les edicions de batxillerat de lectura obligatòria. Insistit sobre si podien ser compatibles totes dues edicions, respon: “Sembla que no, perquè si no ho he fet, sembla que no és compatible. Perquè quan un està posat tantes i tantes hores a l’hemeroteca, en arxius privats, a la Biblioteca de Catalunya, etc., i ha de lligar tot aquest món, aquesta complexa transmissió, que és una cosa fora de mida, doncs un arriba fins on arriba.”

Però aquí hi intervé l’editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella, que explicita una visió diferent sobre si és compatible o no és: “Com a editor no filològic, sinó editor interessat a divulgar l’obra de Carner, sempre he sabut que el projecte de Jaume Coll (ell en diu “filològic” i jo, “acadèmic”), només es podia fer amb dedicació plena des de l’acadèmia. Fa vint anys que treballem perquè aquests llibres finalment hagin pogut sortir, i si hi ha cinc grans poetes catalans que es mereixin aquesta recerca, un d’aquests cinc és sens dubte Carner. Ara, que aquesta feina demani tanta dedicació i que això signifiqui que s’han de postergar les altres feines que també es podrien fer i que no són d’àmbit acadèmic, sinó d’un àmbit de llibreria normal… A mi em sembla que sí que són compatibles totes dues i no excloents. Ara, en Jaume Coll no té temps per a tot. Potser hauria hagut de diversificar més les maniobres d’edició i tot i que no siguin edicions tan primmirades. És factible fer una edició que no aporti cap novetat respecte al text que es va editar en el seu moment. En principi la podria fer qualsevol. Aquest és un punt de discrepància que hem tingut durant anys.”

Jordi Cornudella és marmessor de l’obra de Gabriel Ferrater. Per tant, coneix bé la responsabilitat d’un marmessor. I també coneix bé la feina d’editor, que és la seva professió. En relació amb això, aclareix: “Hi ha dues parts a separar molt netament. Una cosa és com un exerceix la seva feina d’editor i una altra, com exerceix la marmessoria d’un determinat autor.” I arran d’un comentari fet per un crític literari que ha fet un paral·lelisme entre l’obra de Joan Coromines i l’obra de Coll, Cornudella puntualitza: “Hi ha una diferència entre allò que fa en Coromines i el que fa en Coll. En Coromines li diu a l’editor, Max Cahner: ‘Això es farà així, perquè és la meva obra.’ Però en aquest cas, no parlem de l’obra de Jaume Coll sinó de l’obra de Carner. De manera que no és prendre decisions sobre la feina d’un mateix, sinó sobre la manera de tractar l’obra d’un altre.”

La filla de Josep Carner, Anna Maria Carner, va fer marmessor de l’obra del seu pare a Jaume Coll l’any 1985 o 1986. Els néts del poeta, que viuen a Mèxic, anys més tard li van renovar la confiança. L’obra de Carner és subjecta als hereus fins al desembre del 2050.

Trenta-dos anys sense una reedició de Poesia del 1957

El projecte següent, ara sí, serà l’edició de Poesia del 57. Jaume Coll diu que ja hi treballa. Segons que ha explicat, quan ell feia la tesi doctoral de Poesia del 57, sabia que hi havia els mecanoscrits que Carner enviava de Brussel·les. “L’editor de Selecta, l’hereu de Cruset, em va negar que aquests papers existissin. Però aquests papers existien i un bon dia la directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca, em va dir que havia rebut una proposta de compra dels hereus de Cruset i que anés a mirar-ho perquè li semblava que hi havia documents que em podien interessar. I vaig trobar tots els mecanoscrits de Poesia que Carner va enviar a Barcelona. Aquest material és importantíssim per a la futura edició, encara que sigui divulgativa, de Poesia del 57. La nova edició tindrà en compte aquest material. Però us recordo que el llibre conté 896 poemes.”

Però quan la veurem, aquesta nova edició? Caldrà esperar gaire? Jaume Coll només diu: “Jo demano perdó a tots aquells que se senten frustrats pel fet que no hi hagi una edició de Poesia del 57. Però l’explicació de molts poemes de l’edició de Quaderns Crema ja no és aquella i, per tant, hi estic treballant.” De calendari no en té i, és clar, de data d’edició tampoc. De manera que Jaume Coll no sap quants anys hauran d’esperar els lectors a poder tenir altra vegada aquest llibre a l’abast. Se sap, això sí, que el volum el publicarà Edicions 62. I afegeix: “És que jo no podia començar per la Poesia del 57, havia de començar pel començament. I heu d’entendre que el llibre que ara publiquem és un llibre que m’ha costat dècades.”

Però, ja s’ha dit: cada vegada hi ha més veus que públicament es mostren en desacord amb la gestió de Jaume Coll com a marmessor. La més recent data del 26 de setembre, durant la Setmana del Llibre en Català, quan l’escriptor Toni Sala a la seva columna del diari Ara signava un article que portava per títol “La setmana del No-Llibre en Català” i una foto del poeta Josep Carner. L’article no feia pas una crítica de la fira literària, sinó que feia aflorar el malestar entorn de la dificultat de reeditar i, en conseqüència, de posar a l’abast i popularitzar l’obra de Carner, a causa del control que en fa Jaume Coll.

L’article de Toni Sala començava dient: “Estaria bé una Setmana del No-Llibre en Català, on els lectors poguéssim reclamar llibres que és un drama no tenir traduïts al nostre idioma, o, encara pitjor, descatalogats i impossibles d’aconseguir.” I, tot seguit, assenyalava: “El gran no-llibre en català és la Poesia de Josep Carner. L’última edició va ser fa 32 anys i està, naturalment, més que descatalogada. Algú s’imagina que en 32 anys no s’hagués reeditat ni un sol cop el Quixot? Doncs d’això estem parlant. D’una qüestió cultural de primer ordre. D’una qüestió d’estat. D’una vergonya més per a la cultura catalana. Entre les edicions de Selecta i Quaderns Crema, a les biblioteques públiques no n’hi ha ni 75 exemplars.”

Amb tot, parlant amb Toni Sala directament, explica que el problema no és tan sols del marmessor, sinó que és un problema més ampli: “És un problema nacional. Cap institució cultural del país no ha mirat de recuperar l’obra. I no poder accedir al gran llibre de la poesia catalana del segle XX només és la punta de l’iceberg. Perquè podem queixar-nos de com es tracta la literatura en l’ensenyament, però és un problema general, perquè l’atenció que es fa a la literatura en el nostre país és patètica. Mira la Generalitat, que, per una banda, fa veure que fomenta la lectura amb el Pla del Llibre, mentre, per una altra banda, elimina les lectures de Carner obligatòries. Aquest és un problema de país: quina consciència tenim de la importància de Carner per a la cultura catalana?”

‘Un i el doble’

En el seu article, Toni Sala també fa saber que per WhatsApp aquell final de setembre havia rebut un llibre en pdf amb el títol Un i el doble. “És un recull de poesies firmades amb pseudònim que denuncia per la via de l’humor aquesta tragèdia que, segons el recull, té un culpable màxim: el marmessor de la poesia de Carner, Jaume Coll.”

Un i el doble, amb pseudònim de Norbert Planagumà Mieres (en la introducció del llibre s’explica que darrere d’aquest pseudònim s’hi aixopluguen “quatre individus que ens resistim a donar la cara”), informa en els crèdits que se’n va fer una primera edició de tiratge restringit el juny del 2023 i que després, el juliol del 2024, se’n va fer una segona edició, corregida i augmentada, que valida l’anterior. A la introducció, que el document anomena “Full d’instruccions” aclareix el títol: “Un és Josep Carner i el doble no és com podria pensar algun incaut, la suma d’un més un, sinó que, ajustant-se a una altra accepció de la paraula, designa un sòsia que, en el cas present, sense assemblar-se gens a l’original n’usurpa la identitat.”

En una primera part, els autors escriuen poemes imitant la poesia d’un Josep Carner jove, i a la segona part, directament són poemes a la manera de Carner, bona part dels quals dedicats a escarnir Jaume Coll. No se sap encara la identitat dels quatre autors del llibre, però els poemes demostren que coneixen molt bé Carner i saben escriure poesia i, alhora, que també coneixen bé Jaume Coll.

Entre les poesies satíriques que s’hi llegeixen, algunes fan befa de la lentitud a l’hora d’editar de Jaume Coll, dient-ho a la manera d’Els pastorets:

—El Carner ens has d’editar.
Va, que ens fas prevaricar!
—Ja arribarààààà.

[…]

—Doncs l’altre tom, bergantàs,
¿quan rediantre el trauràs?
—L’any de traspàààààs.