El Carnaval de Pego: més que una macrofesta

El Carnaval de Pego és sinònim d’alegria, crítica, festa i disbauxa. Es va recuperar el 1981 gràcies a una colla d’amics que arengaven la gent a participar-hi i a la implicació del poble. Avui, ha esdevingut un dels carnavals més coneguts i multitudinaris del sud del país.

L’èxit recau en el caràcter obert de la festa, que en facilita la participació sense complexos. Rafel Ruiz, coresponsable de la recuperació, explica que el Carnaval naix des de baix i manté la veritable essència de les festes populars. Diu: ‘No hi ha cap comissió ni burocràcia que la regule i no has de pertànyer a cap associació per poder eixir, a diferència dels Moros i Cristians i de les Falles, per exemple.’

De fet, s’hi apleguen persones d’arreu amb disfresses de tota mena, més elaborades o menys. És una festa lliure per a viure-la en primera persona: ‘No es tracta de mirar-la sinó de viure-la, és la festa de la llibertat, que diem nosaltres.’

Tot això passa, sobretot, la Nit de Carnestoltes, que enguany es fa el dissabte 2 de març: milers de persones hi acudeixen amb desenes d’autocars i vehicles que s’acumulen al polígon industrial mentre tothom balla al ritme de les orquestres i disco-mòbils que hi ha al nucli urbà i al polígon mateix, fins que ix el sol.

Aquesta nit, però, ha eclipsat altres actes destacats i particulars que mantenen l’esperit crític i participatiu, com la Baixada del riu Bullent, del 23 de febrer, i la Nit de Pinyata, el 9 de març.

La recuperació des de baix

Pego no es va salvar de la prohibició de celebrar el Carnaval del 3 de febrer de 1937, que es va allargar durant el franquisme.

El Carnaval es va recuperar oficialment en el primer ball de disfresses que va organitzar l’ajuntament l’any 1983, arran dels tallers de màscares de cartó que va impartir Ruiz i va organitzar l’Ateneu Llibertari de Pego els anys 1981 i 1982.

Hi havia ganes de recuperar-lo. Aquelles màscares van servir per a disfressar-se amb els vestits del grup local de teatre la Castanya i entrar a locals d’oci diversos, per tal de guanyar adeptes.

Els veïns van començar a participar-hi, l’ambient festiu facilitava estones de llibertat. Ruiz ressalta que era una ocasió excepcional per a abstreure’s de la realitat: ‘Els homosexuals, per exemple, es disfressaren. Era un alliberament molt significatiu. A voltes eixien tres o quatre amics que ningú sabia que eren homosexuals i s’ho passaven bomba. És que aleshores no hi havia la llibertat que hi ha ara.’

La festa va créixer fins a arribar a reunir 40.000 persones i 1.300 vehicles, l’any 1998. Cosa que va causar controvèrsies i va fer que l’ajuntament desplaçara l’activitat fora del nucli urbà. Ruiz diu: ‘Amb això, la festa es va desvirtuar un poc, semblava un botellón al polígon.’

Embarcant la crítica

Cada dissabte previ al Carnestoltes, la Baixada del riu Bullent dóna el tret de sortida de les festes al parc natural de la Marjal de Pego-Oliva, és un dels actes més divertits i esperats.

Al començament, servia per a netejar el curs del riu. Tot plegat, arran d’una broma a la ràdio local, l’any 1986. Pau Folqués, un dels amics implicats en la tasca, explica que el poble vivia d’esquena al riu i a la marjal, que no es netejava des que havia acabat el cultiu de l’arròs. I recorda que hi trobaven pots d’insecticida i objectes de tota mena, a més de molts canyars: ‘No hi havia consciència ecològica i tampoc existia la Conselleria de Medi Ambient ni ningú que se’n fera càrrec. De manera que vam decidir de fer-ho com a diversió.’

El primer any, hi van participar set embarcacions rudimentàries, fetes amb bidons, suros i altres materials. A poc a poc, la tradició es va anar consolidant, podia aplegar unes setanta barques. Es va convertir en una cursa que consistia a travessar cinc dels vuit quilòmetres que té el riu, embarcats en andròmines sense motor, construïdes amb materials reciclats.

La baixada serveix per a fer crítica política i social. Sovint, porten cartells amb eslògans i frases, a més d’anar disfressats. S’hi han vist caricatures de personatges com Rita Barberà i Donald Trump, representacions de la Guàrdia Civil, dels serveis sanitaris i de personatges còmics.

Actualment, hi participen unes quinze embarcacions amb colles d’amics, de fallers, de filades i veïns d’altres viles. Unes setmanes abans, demanen permís a l’ajuntament i es reuneixen per decidir la temàtica i construir les andròmines. Un jurat veïnal premia l’originalitat de les barcasses i disfresses.

És una festa desimbolta, a la vora del riu hi ha famílies senceres i colles que s’apleguen per veure els concursants i passar el dia, tot menjant el tradicional arròs amb crosta pegolí, un arròs al forn que porta pollastre, tomaca, costelles de porc, botifarra, cigrons, una cabeça d’alls i un ou batut que forma la crosta i dóna nom al plat.

Folqués diu que la baixada ha passat de generació en generació i que cal mantenir-la viva: ‘Fa valdre el riu del nostre poble. És molt important que es continue fent, que la gent hi vaja, veja el parc i, sobretot, el respecte.’

La cursa es fa amb el permís de la Conselleria de Medi Ambient i manté l’esperit de cuidar i conservar el parc natural en el millor estat i equilibri, intentant disminuir l’impacte ambiental. Tant és així que les bases del concurs especifiquen que en quedaran excloses ‘les embarcacions fetes amb material contaminant i material que es disgregue’, i a més, ‘es prohibeix l’ús de barbacoes, coets, petards i material pirotècnic.’

Nit de Pinyata o l’enterrament de la sardina

La Nit de Pinyata és poc coneguda entre els participants de la Nit de Carnaval, però és un dels actes més estimats pels veïns. Es va incorporar l’any 1985 per petició popular, perquè el Carnestoltes durés més d’una nit.

Ruiz explica que la van recuperar amb el nom Ball de Pinyata en referència al ball que es feia a un casino del poble el diumenge de Quaresma, durant la república, atès que no hi ha memòria local de l’enterrament de la sardina. Tot i això, ja des del principi, la gent es concentrava a la plaça per cremar objectes que representaren el carnestoltes.

Ara consisteix en una desfilada, una foguera i un correfoc, que es va incorporar l’any 1992. Les colles s’acompanyen amb xarangues, batucades i equips de so amplificat. Vesteixen de dol, porten ninots de drap, muntatges elaborats i sardines de cartó-pedra i altres materials. Són les despulles d’en Carnal que cremen a una foguera gran per simbolitzar el triomf de la Quaresma, tot ballant al voltant del foc.

La foguera inicia el correfoc i, després, comença una nit de revetlla plena de gent que gaudeix de la música en directe i enllaunada que programen els bars de la localitat.

Més carnaval

A més de la Nit de Carnestoltes, la Baixada del riu Bullent i la Nit de Pinyata, els més menuts fan el Carnestoltes a les escoles des de l’any 1985. Fan activitats tota una setmana i una desfilada pels carrers del poble amb disfresses autoconfeccionades que acaba amb un ball, jocs i animació teatral.

Un altre acte destacat és el Dia de la Crosta, que enguany es fa el 5 de març. Els amics i les famílies ixen al camp o a la platja a menjar arròs amb crosta el dimarts després de la Nit de Carnestoltes, per festejar l’arribada de la Quaresma. Aquesta festa es va salvar de la prohibició estatal. Ruiz explica: ‘Durant el franquisme, aprofitaven el dia per fer burrera i disfressar-se, però ningú deia res perquè eren festes al camp, entre amics, i no tenien transcendència.’

Enguany, a més de tot això, s’hi han programat tallers, la festa de l’enfarinada, presentacions de llibres i, per primera volta, un pregó d’inauguració organitzat per l’Associació Cultural Atzaïla i presentat per Jordi Morera, cuiner pegolí i conductor del programa ‘El xef a casa’ d’À Punt.

Una festa per molts anys

El Carnaval de Pego és una festa participativa que evoluciona de bracet amb la necessitat d’afrontar la massificació que, a més d’aportar-hi dificultats logístiques, modifica el sentit artístic que tenia quan es va recuperar. Hi ha molt poca gent que confeccione el seu vestuari a consciència.

Ruiz, que és pintor i ha fet dissenys per a la festa, conclou: ‘Arran de la massificació, la gent ve amb disfresses que no són tan artístiques, mascaretes i vestits barats. Però continuen fent coses excepcionals com disfressar-se, maquillar-se i fer el paper del seu personatge. Vénen a passar-ho genial i això està molt bé.’