Carmina Castellví: “Al parlament vam fer el que tocava, però el govern es va desfer com el sucre”

Tal com ella mateixa reconeix, Carmina Castellví era de les cares més desconegudes de la llista de Junts pel Sí. Encara avui explica amb sorpresa com va acabar essent la número dos de la llista per Lleida. “Buscaven una dona independent, del Pirineu i d’esquerres.” Malgrat que en algun moment es va sentir impostora, va decidir d’entomar el desafiament i viure una de les legislatures més apassionants de la història del Parlament de Catalunya. Ara ha desconnectat de la política, no entra a Twitter i llegeix molt poques notícies. Això sí, continua militant al mateix lloc d’abans, “en el partit de la gent”. I malgrat no entendre certs moviments, defensa la feina feta aquell 2017 al parlament: “Vam fer el que tocava, però el govern es va desfer com el sucre”.

En la conversa, Castellví ens conta alguns dels moments més complicats, com ara el 27 d’octubre. Explica que els van demanar que anessin al parlament amb una muda. No sabia què passaria, i per això va decidir d’acomiadar-se del seu marit amb un “fins aviat”, sense saber quan es tornarien a veure. O el 10 d’octubre: “Vam saber que se suspenia la independència mitja hora abans del ple. Volien que aplaudíssim la declaració d’independència, malgrat que sabéssim que en acabat la suspendríem. No vaig aplaudir.”

—Què és la primera cosa que us ve al cap quan penseu en aquells mesos de setembre i octubre del 2017?
—Buf! Què em ve el cap? Em faràs fer un exercici de reflexió que potser no he fet massa. Em ve el cap molta emoció, il·lusió, força… Crèiem en nosaltres mateixos i en allò que fèiem. Recordo els plens del 6 i 7 de setembre. Estàvem completament convençuts d’allò que anàvem a fer. M’ho creia. Sóc dels qui sempre va pensar que havíem anat al Parlament de Catalunya a fer la independència, que ho aconseguiríem. Era una legislatura molt especial.

—I quan va canviar tot això?
—El 10 d’octubre, ho tinc claríssim. El carro se’ns en va anar pel pedregar. Costa avall, sense frens, fins a la data d’avui.

—Què en recordeu, d’aquell dia?
—Vam saber que se suspenia la independència mitja hora abans del ple, va ser una gerra d’aigua freda. M’ho creia, pensava que ho anava a fer, i de sobte ens diuen que declararem la independència i que després suspendrem. I, a més, ens van dir: “Quan declarem, aplaudiu.” Volien que aplaudíssim la declaració d’independència, malgrat que sabíem que en acabat la suspendríem. No vaig aplaudir. Va ser molt trist. El 10 d’octubre vam perdre una bona oportunitat. Teníem la gent, i això era molt important. No vaig entendre mai per què ens van aïllar al parlament. Recordo que aquells dies van aparèixer tanques perquè la gent no s’hi atansés, quan durant tota la legislatura teníem la gent al parc de la Ciutadella. Per què els van apartar? Per què el 10 d’octubre eren a l’Arc de Triomf? Per què no podien ser amb nosaltres? Ens van dir que era per seguretat. Però ho vaig veure com un error, perquè la gent sempre ha estat qui ha portat el carro d’aquest moviment.

—Quina justificació us van donar?
—Ens van dir que hi havia hagut trucades d’Europa, però qui? No ho sabem. No era al grup on es prenien decisions, per tant, no puc assegurar què va passar. No ho puc admetre ni desmentir. En realitat, de moltes de les coses que en teoria vivia, me’n vaig assabentar durant el judici. És molt trist. Des del parlament vam fer tot el que havíem de fer. És a dir, el 6 i 7 de setembre vam aprovar la llei de transitorietat i la del referèndum. Prova d’això és que la presidenta del parlament va anar a la presó, i la mesa ha estat inhabilitada. La nostra portaveu, a l’exili, i el president del grup, o inhabilitat en el cas del Lluís Coromines, o, a la presó en el cas del Jordi Turull. Al parlament vam fer tot el que tocava. Després era el govern qui ho havia d’aplicar i tirar-ho endavant, però es va desfer com un sucre. Per què?

—Us he vist molesta a les xarxes amb alguns piulets en què dèieu que la mesa actual havia arribat més lluny que mai…
—I tant! Em molesta molt! Recordo el quadre de Goya on Saturn es menja el seu fill. Molts polítics menystenen tota aquella gent que vam treballar per arribar tan lluny com sabíem i podíem. Ens menystenen a tots. I sap greu. Hi ha gent que es reivindica com a filla del Primer d’Octubre, fantàstic, però abans hi ha hagut pares, padrins, avis i besavis de l’1-O. Aprenguem els uns dels altres. Reivindiquem-ho, reivindiquem la força d’aquest moviment, que no té edats ni terminis. No m’he llegit cap dels llibres que han escrit sobre l’1-O. Sé què vaig viure, i em fa la sensació que tot són justificacions. Però l’altre dia parlava amb la Gabriela Serra, em va preguntar si havia llegit el llibre de la Dolors Feliu. Li vaig dir que no, i em va dir que me’l llegís perquè veuria la quantitat de coses que havíem desobeït sense saber-ho. Sabíem que desobeíem, però es veu que ho vam fer molt més que no ens pensàvem. Em molesta que ens menystinguin tant.

—Reclameu que no ens aturem tant en les crítiques i que valorem més allò que es va fer?
—És clar, fins el 10 d’octubre vam fer unes coses que no s’havien fet mai. Vam anar més enllà que mai. I sí, estic d’acord que vam cometre errors, evidentment, si no, avui seríem independents. Però, per què no mirarem de quedar-nos en els encerts i combatre els errors? Coi! Siguem propositius i constructius. Destruir no costa gens, construir és el que és difícil. Què va fallar? No hem fet una anàlisi acurada d’aquella època. Tothom ha explicat la seva història. És massa aviat, no es pot contar segons què. L’altre dia van fer un programar sobre les urnes, no l’he vist, tampoc. Però és massa aviat. És un error.

—Hi ha qui es queixa que encara ho podrem necessitar en un futur.
—Exacte. Vam crear unes xarxes impressionants. A Sort, el meu poble, hi havia gent en qui, malgrat conèixer-la solament de vista, aquells dies hi confiaves. Algunes xarxes encara perduren. Per tant, és un error explicar certes coses. Tan sols fa cinc anys, ja ho contarem quan en faci vint.

—Germà Bel deia l’altre dia que vau ser uns incompetents.
—Sí, vaig llegir l’entrevista. No hi estic d’acord. Germà Bel és una persona admirada, estimada i respectada, però no hem estat mai d’acord. No vam ser uns incompetents, vam fer allò que sabíem i podíem fer. Sí que és veritat que no teníem tota la informació.

—Heu parlat molt de la força de la gent. El parlament n’era conscient, en aquell moment? O estàveu aïllats?
—Vam estar aïllats l’últim tram. La nostra força sempre havia estat la gent, i espero que continuï essent així, malgrat que sé que la gent n’està farta. No sé si tothom ho tenia clar, però jo sí. I crec que tots els independents n’érem molt conscients. I no és casual, érem els qui trepitjàvem més el territori. Jo era la menys coneguda de tots, i això em permetia de poder anar a tot arreu, barrejar-me amb la gent. Ho necessitava, volia copsar allò que passava. Sempre deia als meus companys de grup que havien d’anar a fer més cafès. Als bars pots descobrir moltes coses. No he militat mai, no tinc disciplina de partit, per tant, el meu partit era la gent. Volia culminar allò que vaig dir que faria, per això, quan el 26 d’octubre ens van dir que anàvem a eleccions, em vaig posar a plorar. No podia complir el meu compromís amb la gent.

—Aquell 26 d’octubre va ser el dia més trist?
—El setembre i l’octubre d’aquell any va ser un temps de molts nervis i incerteses. I si no eres dins un partit, no sabies gaire què passava. Un independent sabia molt poca cosa. Sabies allò que es parlava a les reunions de grup, i allà es va donar un mandat molt clar: no volíem anar a eleccions. I l’endemà ens trobem l’anunci d’eleccions. Van confiar molt poc en el grup parlamentari. Per això reivindico tant el parlament. Ho havíem fet tot per arribar al final. Havíem fet tot allò que ens havien demanat.

—I éreu conscients dels riscs que assumíeu?
—Sí. Recordo que el 27 d’octubre ens van dir que anéssim al parlament amb una muda. Recordo que quan em vaig acomiadar del meu marit ens vam fer un petó i ens vam dir: “Fins aviat.” No “fins després” o “ens veiem aquesta nit”; “fins aviat”. Tenia un sentit. És clar que érem conscients del risc, però l’assumíem. Encara que he de confessar que no pensava que poguéssim anar a presó. Sí en una inhabilitació. En el meu cas, com que sóc advocada, no pensava que m’afectés.

—Si anàveu a fer la independència, la presó no tenia sentit, no?
—No, i fins i tot la inhabilitació tampoc. Deia: “Tranquils, no us preocupeu. Si som independents, no ens inhabilitarem a nosaltres mateixos.” Érem conscients del risc. Sabia que la democràcia de l’estat espanyol era de molt baixa qualitat, però no em pensava que fos equiparable a Turquia o Hongria.

—I del 27, què en recordeu? Quin ambient hi havia, al Parlament de Catalunya? Sabíeu què passaria?
—Tan sols sabia que el 30 d’octubre havia de tornar al parlament. I era allà. Malgrat el 155, hi era. Malgrat que no hi havia la gent que hi havia de ser.

—Què s’havia de fer, el dia 30?
—No ho sé.

—I qui hi vau anar?
—Força diputats, gairebé tots. Alguns consellers, i ja està.

—Què va passar?
—Vam tenir una reunió de grup, i vam marxar.

—Us van explicar que una part del govern se n’anava a l’exili?
—No, no ens van explicar res. L’única cosa que recordo d’aquella reunió és que ens van dir que ens n’anéssim cap a casa. Vam parlar, però no ens van donar cap consigna. Ens van dir que ja ens trucarien. I no van trucar més.

—Aquestes setmanes que s’ha parlat molt del Primer d’Octubre…
—Va ser el dia de més contrastos i emocions. Vam tenir por, molta por pels conciutadans. Però també alegria i fermesa. És un batibull de sentiments. Era a Sort. A les 9.00, quan van començar les càrregues, vaig anar un racó a plorar com una boja. De seguida em vaig adonar que havíem de tirar endavant. I vam fer el Primer d’Octubre.

—Dieu: “Vam fer el Primer d’Octubre.” Aquestes setmanes hi ha hagut una lluita partidista per veure qui va fer més… No és un error?
—És una gran ximpleria! La força era de la gent. Entenc que l’alliberament nacional sense unitat estratègica, sense complicitats, sense transversalitat i mobilització, no funcionarà. Cal que ens reconeguem els uns als altres. Esquerra va fer molt i molt. El PDECat va fer, no ho dubto. La CUP va fer, no ho dubto. L’Assemblea va fer, no ho dubto. Òmnium va fer, no ho dubto. No ens tirem més plats pel cap.

—Heu dit que tots van fer alguna cosa, però heu remarcat que Esquerra va fer molt. Per què?
—Sí, tots van fer i Esquerra va fer molt. Però la repressió encara existeix i, per tant, no es pot explicar. Ara, tots van fer, més o menys. Ho vam fer tots. Cadascú des del seu lloc, i des de les seves possibilitats. Va ser fantàstic, reivindiquem-ho i no ens barallem. No penso igual que tu, però per això ens hem de barallar?

—I del 3 d’octubre, què en recordeu?
—Va ser meravellós. Aquell va ser el dia que vam tenir més força. Tothom va sortir. Ho vaig viure al Pallars. Som una comarca de sis mil habitants, i aquell dia, a Sort, hi érem tots. No s’havia vist mai una mobilització així. Al poble tothom es coneix, i aquell dia veies que es mobilitzava gent que vota el PP. I va i ho malbaratem?

—Però el 3 d’octubre es va enviar la gent a casa.
—Sí, i aquest és el problema. No ho he entès mai. No sé per què se’ns va enviar a casa el 20 de setembre i el 3 d’octubre. Tant de bo s’hagués fet una acampada. No s’entén que el nostre exèrcit, amb quaranta mil cometes, l’enviéssim a casa. La nostra força és la gent. Evidentment, ningú no vol morts al carrer, però la gent estava disposada a lluitar-ho. I, de fet, estic convençuda que encara ho estarà si s’acaba tot aquest embolic d’ara. La gent hi serà. No he sentit dir a ningú que ja no és independentista. Les antipaties personals no poden desfer un moviment.

—Com heu dit, éreu la diputada més desconeguda. Com arribeu a la llista de Junts pel Sí?
—Recordo que sopava amb uns amics i no em parava de trucar el coordinador de l’Assemblea. No entenia el motiu de tanta insistència. I, de cop, rebo un missatge que em diu que és de vida o mort. Surto corrents del sopar i li truco. Em diu que me’n vaig cap al parlament! En un primer moment no entenc res, per què jo? Després m’expliquen que cercaven una dona, del Pirineu i d’esquerres.

—Què li vau respondre?
—Que què havia d’anar-hi a fer, jo, al parlament. No coneixia res, ni ningú. No he militat mai a cap partit, ni he tingut responsabilitats institucionals…

—I qui us convenç?
—L’objectiu era brutal i la llista era atractiva. De fet, et confessaré que encara hi ha un piulet parlant de la llista, abans no em diguessin que en formaria part. L’última llista a sortir va ser la Lleida. I a les xarxes, reclamava de conèixer-la. Poc m’imaginava que seria el número 2. De fet, en un primer moment tan sols va sortir que l’encapçalaria en Forné. I jo vinga a reclamar el segon nom a les xarxes. [Riu.] I era jo! No m’ho podia imaginar de cap manera. Tenia una mica la síndrome de la impostora. Però els meus amics i la meva família em va convèncer que ho havia de fer.

—Suposo que el fet que cerquessin algú del Pirineu també va ser un factor clau per acceptar-ho. Per vós, el territori és important?
—No sóc filla del Pirineu, però fa vint anys que hi visc. Som les comarques històricament oblidades de Catalunya, i, per tant, poder-les representar va ser molt important. Calia que el Pirineu hi fos, i que es fessin polítiques pensant en el territori. De fet, en això encara hi estic implicada.

—Us vau posicionar en contra dels Jocs Olímpics del 2030.
—Sí, el Pirineu necessita un projecte. No pot ser que es recordin de nosaltres solament quan han de fer uns jocs olímpics. Necessitem una estratègia. A Sort no tenim pediatre de dijous a diumenge. Baixar de Sort a Barcelona, em costa tres hores. No tenim serveis de transport públic. El meu fill estudia aquí, i ha de venir amb BlaBlaCar o fer contactes en una pàgina de Facebook. Tenim moltes mancances. Els nostres fills han de sortir tots a estudiar fora. I de cop ens diuen: “Ei! Fem uns jocs olímpics i així ho tindreu tot!” No m’ho crec! Necessitem habitatge. No hi ha pisos de lloguer. Tots són pisos turístics o segones residències. No atraiem talent. La gent no té les eines per a poder treballar des d’aquí dalt. I després ens volen fer uns jocs? I ens diuen que aniran molt bé. Molt bé, per a qui? Per al turisme? Som comarques sectoritzades en el turisme. No hem après res de la pandèmia? Quan hi ha una crisi, el turisme és allò que més se’n ressent. A més, són els que tenen els sous més mal pagats i els horaris més dolents. I volen continuar fent igual? Cal un bon projecte perquè ens hi puguem quedar a viure. No volem ser el jardí de Catalunya.

—Malgrat que no es faran aviat, el govern de Catalunya no ha renunciat als jocs.
—No, els volen fer el 2034. Ja veurem. Ara com ara el gran projecte del Pirineu és que ens posen línia ADSL. I ens arriba al cap del municipi, no a les cases. Es veu que ha de ser l’ajuntament qui ha de fer el desplegament, amb els pocs recursos que tenen. A més, no ens podem esperar fins el 2034. Necessitem projectes de vida. El meu fill no sé si podrà tornar al Pallars a treballar. I em sembla molt bé si ho decideix ell, però hauria de ser una decisió seva, no una obligació. Ara encara que vulgui viure al Pallars, no hi tindria un projecte de vida.