19.04.2022 - 21:30
Alguns dels seus col·laboradors l’anomenaven “el aullido de las once”, i molts dels seus treballadors vivien en una mena de règim del terror que es va perllongar durant més de cinquanta anys. La majoria dels autors que representava l’estimaven amb passió, alguns més que a la pròpia mare, d’altres no varen tenir sort i en deien pestes quan abandonaven l’agència. Ens referim a Carmen Balcells (1930-2015), la primera gran agent literària espanyola i la dona que, de Barcelona estant, va canviar les regles de joc en les relacions entre autors i editors. L’escriptora Carme Riera acaba de publicar la biografia d’aquesta dona singular que va ser una de les grans impulsores de l’esclat de la literatura llatinoamericana gràcies a l’empenta que va donar a les carreres de Gabriel García Márquez i de Mario Vargas Llosa, entre més.
Riera ha volgut defugir de l’hagiografia de qui va ser la seva agent i amiga, i per això ha recollit algunes veus crítiques amb la gestió i la personalitat de Balcells, però així i tot l’extens volum biogràfic Carmen Balcells, traficant de paraules –al qual ha dedicat més de cinc anys de feina– és molt més que elogiós amb una agent que es va declarar sobretot espanyola i que, tot i tenir alguns representants de la literatura catalana, no va fer cap gran esforç per situar-la al lloc que es mereixia. Moltes vegades, a l’agència els escriptors catalans varen ser la torna o la quota que pensava que havia de tenir i poca cosa més.
De Balcells, se n’han fet retrats molt elogiosos, com els que li varen dedicar en diversos moments Gabriel García Márquez i Vargas Llosa, per parlar dels seus dos escriptors predilectes, però també retrats ben cruels i àcids, com els de José Donoso i, sobretot, el de Daniel Vázquez Sallés, fill de Manuel Vázquez Montalbán, que va treballar a l’agència uns quants anys. Fins i tot el seu fill, Lluís Miquel Palomares Balcells, actual director de la casa, assegura que treballar amb sa mare era molt complicat i que ell era l’únic que havia gosat de plantar-li cara i discutir-li alguna decisió. Per això és d’agrair que Riera inclogui també les veus crítiques amb la seva figura, especialment la d’alguns treballadors de la casa i la de molts editors que la varen haver de sofrir.
Independentment del caràcter de Balcells, és indubtable que va ser una figura fonamental per a canviar definitivament les relacions entre els autors i els editors. Encara ara l’autor, que és el creador de la matèria primera del llibre, el text, continua essent la baula més feble de tot el sistema productiu, però com a mínim s’ha superat el règim de semiesclavatge que imperava fins als anys seixanta i això es deu, en bona part, a l’agent.
Fins a la seva irrupció en el panorama editorial a mitjans dels anys seixanta (amb incursions puntuals anteriors), els autors solien cedir els contractes dels seus llibres a perpetuïtat i en exclusiva per a tot al món als seus editors. Balcells va començar a negociar clàusules temporals i territorials amb els editors, amb la qual cosa els autors podien vendre els drets d’un mateix llibre a diferents editors de tot el món i amb una caducitat temporal a partir de la qual s’havien de renovar els drets si volien continuar publicant els llibres. Tot això va propiciar que els autors (i de retruc ella, gràcies a la comissió) comencessin a guanyar molts més diners.
Casualitats
Riera explica molt bé com Carmen Balcells es va fer un nom gràcies a un munt de casualitats. Primer, perquè la seva família terratinent agrícola va considerar que havia d’estudiar alguna cosa i va optar pel secretariat; després, perquè les casualitats la varen dur a conèixer i freqüentar una mica l’entorn de Carlos Barral i va començar a treballar per a ells; i després, per l’ambició que tenia. També en veiem les mancances: Balcells no dominava els idiomes i per això es va centrar, sobretot, en la carrera dels escriptors llatinoamericans i es va envoltar de col·laboradors que dominaven molt bé les altres llengües per poder fer els negocis de compra-venda dels drets. Balcells no tenia una formació universitària sòlida però sí una gran intuïció com a lectora, i per això moltes vegades buscava el suport i els consells d’alguns assessors fent informes de lectura. A més, tenia una incapacitat manifesta per a delegar i treballar en equip, i això va fer que fos al capdavant de l’agència fins i tot quan no hi era i que moltes gestions que no calia fer acabessin passant per les seves mans perquè volia dur un control ferri de tots els afers.
Després hi ha les virtuts, la de la dona absolutament despresa capaç d’aconseguir-ho tot per als seus representats. Queda per a la història les nombroses vegades que va convidar a casa a dinar García Márquez i família per menjar o bé l’escudella o bé el bacallà que feia excepcionalment una cuinera que tenia; o que anés a Londres a buscar Vargas Llosa i el fes abandonar les classes d’anglès que feia per sobreviure i l’ajudés a instal·lar-se a Barcelona. A tots dos autors els ho solucionava tot, des de trobar un cangur per als fills fins a donar-los consells sobre la decoració de la casa. En un moment, García Márquez pregunta a Balcells si l’estima i ella li respon: “Com vols que no t’estimi si representes el 37,5% de la facturació de l’empresa?” Eren els bons temps en què la superagent podia arribar a aconseguir que alguns editors paguessin fins a 200 milions de pessetes per un llibre nou dels seus representants sense haver-ne llegit ni una línia, el moment de bogeria editorial dels anys vuitanta i noranta i que es va començar a moderar a partir dels anys 2000 tot i que encara hi ha alguna xifra incomprensible en el sector.
Balcells era la dona que ho podia aconseguir per a tots els seus representats: els millors caves i vins, entrades de teatre, taxis a qualsevol hora, plaça a les escoles per als seus fills o fins i tot un helicòpter per treure’t de la neu si calia. Al mateix temps, la dona totpoderosa era feble en la intimitat: incapaç de mantenir el pes a ratlla, amb episodis d’autèntics atacs d’ansietat; ploranera per qualsevol contrarietat, envejosa en molts casos… Balcells podia tenir moments de doctor Jekyll i míster Hyde, encara que per a molts editors era, sobretot, un malson a l’hora de negociar els contractes amb els seus representats.
Una dona infeliç
Una de les coses que més sorprenen de la biografia és el fet que l’escriptora hagués renunciat pràcticament a la felicitat i a l’amor absolut. Queda palesa l’estima pel seu marit Lluís, amb qui va compartir moltes coses, però potser mai la felicitat absoluta i la passió dels grans amors. Varen ser més uns amics fabulosos i uns companys estimables que no pas uns amants sorgits d’alguna de les novel·les d’Isabel Allende, una altra de les seves representades.
En definitiva, Carme Riera s’endinsa en la vida i assoliments professionals d’una Carmen Balcells que pràcticament es va inventar del no res l’ofici d’agent literari a l’estat espanyol i que va contribuir a fer la vida dels autors –dels seus i, de retruc, de tots els altres– una mica millor i més digna. Una vida feta en espanyol i, sobretot, per a la literatura hispanoamericana i espanyola, de Barcelona estant, per una lletraferida vocacional, dèspota, amb trastorns alimentaris, estimada pels seus autors estrella, odiada per la immensa part de la gent que hi va treballar i respectada per tot un ofici que ella va canviar de dalt a baix per fixar les noves regles del joc.
