Carme Valls: “Ara per tenir orgasmes et donen un antidepressiu cada dia”

Carme Valls (Barcelona, 1945) és doctora especialitzada en endocrinologia i medicina amb perspectiva de gènere, i ha treballat tota la vida per visibilitzar les diferències entre homes i dones en el disseny i l’anàlisi d’estudis sobre malalties i tractaments. Tradicionalment, s’ha posat el cos de l’home al centre dels estudis mèdics, elevant-lo a universal. Això ha invisibilitzat totes les diferències que presenta el cos de la dona –símptomes, respostes als tractaments…– i, per tant, ha empitjorat la seva atenció sanitària en qüestions tan vitals com les malalties cardiovasculars. Valls ho explica amb detall a Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on també incideix molt en el fenomen de la sobremedicalització de les dones. Hi parlem sobre el llibre, en què, malgrat totes les dificultats, fa una crida a l’hedonisme i l’apoderament femení.

—Dieu que les dones som invisibles per a la medicina. A què us referiu, exactament?
—Els problemes de les dones al llarg de la vida són invisibles: la menstruació, la salut laboral, la salut mental… Qualsevol cosa que té una dona és atribuïda a un problema mental i li donen psicofàrmacs, sense haver-ho estudiat. I tampoc no s’estudien les diferències que hi pot haver amb els homes. La majoria d’anàlisis clíniques que es fan són les que es farien a un home. A l’home li miren el fetge perquè pot tenir problemes per l’alcohol i el colesterol, però la dona té uns problemes diferents. Quan té la menstruació perd molta sang, i gairebé sempre li falta ferro. Li haurien de mirar les anèmies, les manques de vitamines… També les diferències en les malalties de tiroides, que són de predomini femení en una proporció de 50 a 1. Això queda englobat en una no-medecina.

—El cas paradigmàtic és el de les malalties cardiovasculars.
—El 1991 la cardiòloga Bernadine Healy va detectar que les dones que acudien al metge amb determinats problemes de cor eren enviades a casa, mentre que als homes els operaven. Va concloure que, un any després, les dones que havien enviat a casa havien mort o havien tingut un infart. Ho va anomenar la síndrome de Yentl. Deia que, com en aquesta pel·lícula, les dones s’haurien de disfressar d’homes perquè les visitessin. Això tenia una base científica prèvia: tots els treballs de cardiologia havien tingut únicament homes en la seva cohort d’investigació.

—De fet, a vegades els infarts de les dones es detecten tard perquè no responen als símptomes de l’infart masculí, que s’han considerat universals. Quins són els símptomes dels infarts en les dones?
—El dolor precordial no sempre és al braç esquerre. En la dona és més aviat darrere l’estèrnum. Puja de la panxa com si tingués un mareig molt fort que va cap a dalt i té un dolor molt fort a la mandíbula. És un dolor que sembla una angina de pit, i hi ha homes que el poden tenir, igual com hi ha dones que poden tenir-lo al braç esquerre. Però el típic dolor que surt a les pel·lícules, el del braç esquerre, no és el símptoma més típic de l’infart femení. Com que la dona no identifica el símptoma, arriba més tard a l’hospital. Com que hi arriba més tard, no li apliquen el mateix tractament, i quan se li aplica sempre hi ha més mortalitat entre dones.

—S’aplica un tractament erroni a les dones?
—Exactament, i retardat. Alguns fàrmacs antiarítmics els poden causar una parada cardíaca. Molts fàrmacs s’han estudiat només amb rates mascles i en alguns estudis no diferencien el sexe. Tot allò que pot anar malament va malament perquè ha faltat aquesta ciència de la diferència. Les guies de prevenció de riscs vasculars dirigides a dones existeixen des del 2007 i des de llavors més dones han exigit a l’hospital que els fessin un electrocardiograma. Et diuen “això és mal de panxa”, i és un dolor que no havies tingut mai. Llavors dius que no, que és molt més. I resulta que tens un infart… És molt important perquè la cardiovascular és la primera causa de mortalitat de la dona. Els homes es moren més de càncer i les dones més del cor.

—Per què els assaigs clínics sempre s’han fet amb homes?
—Els estereotips de gènere encara existeixen. Durant aquests trenta anys hem augmentat d’un 38% els assaigs en què hi ha dones. La cardiologia és l’especialitat que més ha millorat, gràcies a Healy, però tot i això encara costa molt. De fet, els últims treballs sobre la covid tampoc no diferencien per sexe. Hi ha més dones infectades, però l’entrada a l’UCI i la mortalitat és més elevada en homes, en una proporció de 60%-40%.

—Per què?
—Hi ha una raó social: el 75% del personal sanitari són dones i, per tant, s’infecten més. Pel que fa a la raó biològica, la covid s’acobla en uns receptors d’un enzim que es diu ECA, i les dones en tenen més. Però alhora també té un factor antiinflamatori i, en tenir-ne més, la malaltia no evoluciona ni a pulmonia doble ni a mortalitat tan fàcilment. L’esperança de vida de les dones és més dilatada perquè la dona té més tendència a defensar-se millor de les infeccions. Menys a la sala de parts, a l’hospital hi van més els homes. Les malalties agudes les presenten més ells i les cròniques més elles, que van més a l’atenció primària.

—Dieu que les dones vivim més anys, però tenim menys qualitat de vida.
—Sí. Els anys que vivim de més els passem coixes, amb problemes d’esquena, d’ossos, deformitats amb les mans per l’artrosi… I és la part de la medicina que menys s’ha desenvolupat.

—S’ha estudiat menys perquè afecta més les dones?
—En general, totes les malalties que s’han estudiat menys són les que afecten més les dones. També les cròniques. La medicina neix als hospitals, on hi ha malalties agudes i més homes. S’hauria de fer una ciència de l’atenció primària, on van les cròniques, i seria la ciència de la diferència. Ara hi ha tendència a dir a les dones que tenen fibromiàlgia, però no estudiem si hi ha hagut una causa. Al 83% de dones que els han diagnosticat fibromiàlgia els trobo falta de vitamina D. I la parathormona, que compensa la falta de vitamina D, també perjudica les pacients, perquè deforma les mans. Hem deformat el diagnòstic. Ràpidament es diu que és fibromiàlgia i es donen dos ansiolítics, un pegat de morfina i opioides.

—Què caldria fer?
—Aquesta mena de malalties tenen una clara relació amb exposicions químiques i electromagnètiques. Davant la mateixa exposició a un químic, com un insecticida, quedarà més afectada la persona amb estrògens i poc ferro. I hi ha un grup de fatigues cròniques d’origen víric. Com més carències de ferro, tiroides, magnesi o minerals, més afectarà una malaltia ambiental o un virus. Cal reforçar aquestes carències. No és veritat que siguin malalties incurables de les quals no sapiguem res. S’ha de donar un missatge d’esperança perquè hi ha un tractament per a millorar la funció mitocondrial i tractar aquestes pacients d’una altra manera. A Espanya donem cinc vegades més antidepressius a les dones que als homes, i el doble d’ansiolítics. Es droguen més els homes, però a les dones les droguen amb psicofàrmacs.

—Per què?
—Diuen que tenim més problemes de salut mental. Però quins són? Viure més situacions d’estrès, doble jornada, viure en una societat androcèntrica… Hauríem d’estar vint-i-cinc vegades més ansioses! Ja ho passem prou malament, només falta atribuir els nostres problemes a problemes de salut mental que no estan demostrats.

—Hi té a veure el prejudici que som unes histèriques a qui cal calmar?
—És clar. La paraula ‘histèrica’ ve de ‘úter’. Hi ha el prejudici que la dona es queixa perquè sí. Repetim els estereotips de gènere pensant-nos que són unes pesades. ‘Pesada’ vol dir que no intentaràs diagnosticar-la bé perquè ja l’has diagnosticat d’entrada. Se’ls dóna el sedant perquè callin i treure’ls l’angoixa.

—Però també és veritat que patim problemes psicològics en bona part perquè la societat ens els genera.
—És clar, però si el diagnòstic és aquest, el tractament no pot ser una pastilla. Has de canviar la societat o enviar-les a una associació que les empoderi. Si una dona està ansiosa perquè pateix violència de gènere o perquè treballa una doble jornada entre la feina i la cura dels fills, això també s’ha d’atendre. Per exemple, vaig tenir una pacient amb pedres al ronyó. Quan vaig sortir a buscar-la a la sala d’espera, vaig veure que la parella l’agredia. Els éssers humans tenen totes les capes. Vénen amb la seva vida i el seu dolor, que a vegades és biològic, a vegades és social i a vegades és psicològic. Per això es necessita un temps per a diagnosticar. També cal valorar com el medi pot afectar la salut.

—Per exemple?
—La majoria d’hidrocarburs dels cotxes o de dioxines de pol·lució atmosfèrica són disruptors endocrins, productes que alteren les hormones de tots, però més de les dones, pel cicle menstrual. Les noies cada vegada tenen menstruacions més abundants i més quists als pits. Passa perquè hi ha molts més estrògens a l’ambient. També tenen més quantitat de menstruació. Que la menstruació faci mal o tenir-la en cicles molt curts són factors de risc per al càncer de mama. Com més estrògens passin pel cos, pitjor.

—Com es poden evitar?
—Hi són als insecticides, als derivats dels plàstics, a les paelles de tefló ratllades que quan s’escalfen passen el perfluorat al menjar… Cal evitar escalfar coses amb plàstics als voltants i hauríem de tendir a una alimentació com més ecològica i menys processada millor. I netejar l’aire i no posar a l’aigua disruptors endocrins. També els cosmètics. Hi ha cremes que porten parabens i imiten l’efecte de l’estrogen. Si a les rates de laboratori els poses cremes amb parabens acaben tenint càncer de mama. Per això hauríem de mirar per què cada vegada hi ha més càncer de mama. També serviria per a fer prevenció, perquè de moment només recomanem mamografies, però alhora irradien els pits i aquí també hi ha un debat. A més, hi ha relació entre l’estrès i el càncer de mamà, i també amb els camps magnètics.

—Al llibre parleu de la relació entre els anticonceptius hormonals orals i el càncer de mama. Què en penseu, dels anticonceptius?
—Es van estudiar amb cent dones de Jamaica el 1968 i es van col·locar al mercat. Cent i apa…! No les va matar i van considerar que ja es podien donar. La dosi de llavors era molt superior i, per tant, la gent es trobava malament, vomitava, s’engreixava i alterava tiroides. Ara les dosis són més petites, però tot i això fan una alteració hormonal. És un risc directe per al càncer de mama? No, indirecte. S’ha publicat que més de cinc anys de pastilles abans de tenir el primer fill comença a ser un factor de risc per al càncer de mama d’abans de la menopausa. I es donen per a tot. Hi ha dones a qui els en donen per un trastorn de la menstruació abans de diagnosticar què tenen. Potser els falta una hormona de la suprarenal, potser tenen el tiroide malament, potser els falta de ferro…

—Creieu que moltes dones les prenen des de la desinformació? Sovint no s’explica que els anticonceptius hormonals aboleixen el cicle ni que l’anell vaginal té menys efectes secundaris, tot i que també és un anticonceptiu hormonal.
—Sí. Deixes de tenir el cicle propi i tens una hemorràgia per deprivació, una regla falsa. Hem manegat les hormones amb poca ciència. Després, a algunes els costa molt quedar-se embarassades o no s’hi queden. Entre els estrògens que han pres i els estrògens de l’ambient no ovulen bé. Una de cada deu o nou dones tindrà un càncer de mama. No totes, no podem espantar, però tampoc mentir. Una altra qüestió és que a moltes dones els treia la libido i ningú no s’atrevia a dir-ho. Per què no hi ha anticonceptius masculins? Perquè els treu la libido. I ens ho hem hagut de carregar les dones… Però a nosaltres també ens agrada gaudir! Al llibre també comento que intenten solucionar el que no saben de la sexualitat femenina amb pastilles.

—En quin sentit?
—Com que no els ha funcionat la viagra femenina han acabat donant la píndola rosa, que és un antidepressiu. Ara per tenir orgasmes et donen un antidepressiu cada dia i tens un orgasme més al mes. Potser amb un bon sopar també el tindries! No entenen la sexualitat de les dones. Voldrien que l’orgasme fos com el de l’home, però la dona no té erecció, té una altra manera de manifestar el sexe. La del sexe és una invisibilització més…

—Una altra qüestió invisibilitzada: la regla. Hem integrat el mite que és normal que sigui dolorosa.
—La menstruació no ha de venir amb dolor. Hi pot haver molèstia, però si ve amb dolor, indica un problema hormonal. Si el dolor va acompanyat d’un sagnat molt gran, vol dir que no s’ha tingut prou progesterona, que és l’hormona que calma l’excés de creixement de l’endometri. Indica una dissociació d’hormones i s’hauria d’actuar en conseqüència. El pitjor que pot indicar el dolor és endometriosi, que fa molt de mal.

—Una darrera qüestió de l’àmbit ginecològic: què en penseu, del vaccí contra el virus del papil·loma humà?
—De moment no n’han demostrat l’eficàcia. Per tant, recomano citologies per prevenció. Si em pregunten si s’ha de vacunar les nenes, les meves nétes no s’han vacunat, però es faran les mateixes proves que les altres. El pitjor que pot passar ara és que, pel fet d’estar vacunades, les dones no es facin les citologies cada tres anys, una cada any quan comencen a tenir relacions. La vacuna no integra les quinze soques que poden fer càncer, la més gran té nou i les altres quatre. El virus és molt estrany i no respon als anticossos que busquem. No hi ha ningú amb càncer de cèrvix per culpa del virus que tingui anticossos en sang. Tu et poses una vacuna per fer anticossos en sang, però no saben si això arreglarà el coll de la matriu. Es va vendre que prevenia el càncer de cèrvix, però l’únic que poden dir és que és una vacuna per a intentar de prevenir-lo.

—I els efectes secundaris?
—N’hi ha, com amb totes les vacunes, però aquesta els suma tots. Ha desenvolupat més problemes de malalties autoimmunes en algunes noies joves. Als Estats Units van avisar que força noies s’havien quedat sense la menstruació. El laboratori va dir que no i hi ha controvèrsia…

—Malgrat totes les dificultats que relateu al llibre, voleu fomentar l’apoderament.
—Intento que les dones siguin conscients dels problemes que tenen perquè no deixin de defensar els seus símptomes. Han de ser valentes per a dir “ja em prendré el sedant si cal, però primer preferiria que em diagnostiqués”. Una de les tendències que pot tenir la dona davant d’aquest maremàgnum és fer-se la víctima, però el victimisme ja l’han procurat molts homes. Podem sortir-nos de la violència perquè moltes ho han demostrat. Vull empoderar perquè tornem a recuperar el desig de viure amb plaer, que combat una mica el dolor. Ens podem donar cinc gustets cada dia? Sí. Doncs això és una decisió.

—Convideu a l’hedonisme de les dones?
—Exactament, al plaer. Una cosa que ha limitat sempre les dones és el fet de dependre del desig de l’altre. Què vol el meu marit, què vol el meu pare, la meva mare… Però tu què vols? “Què vol dir què vull?”, em diuen les pacients. Han de tenir una hora al dia per a elles, no per a fer la rentadora ni per a planxar. Començar a desitjar alguna cosa: llegir poesia, escoltar música, ballar… Si t’ho passes bé, a vegades el plaer supera els dolors crònics. Les dones que tenen artrosi i van a ballar no tenen dolor aquell dia. L’endorfina, que és la pròpia morfina, es genera amb el plaer.