Carme Trilla: ‘Hem regalat el nostre futur als bancs’

‘Hem fet les coses molt malament, hem perdut bones oportunitats i anem molt tard, però és molt urgent que ens despertem i comencem a posar-hi remei, perquè tenim davant una emergència social de difícil solució.’ Són paraules de Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, i es refereix, sobretot, a les dades obtingudes en el darrer estudi de l’Observatori i que revelen que quasi la meitat de les famílies que viuen en pisos de lloguer a Barcelona es troben en situació de risc per l’alt preu del lloguer en relació amb els salaris. Ni més ni menys que la pitjor taxa d’Europa. Trilla, economista experta en habitatge, ex-directora general d’Habitatge de la Generalitat, es declara desesperada  i fa una crida a les administracions perquè s’encenguin totes les alarmes. Solucions? Una seria, paradoxalment, comprar, als bancs, els mateixos bancs rescatats amb diner públic, els pisos que tenen buits per crear un parc de lloguer social d’abast europeu. ‘És pervers, sí, però si aquests pisos no els compren les administracions els acaben comprant els especuladors.’

—Què vol dir que un 43% de les famílies que viuen de lloguer a Barcelona es troben en situació de risc?
—L’Eurostat va establir l’anomenada taxa de sobrecàrrega, un indicador europeu que bàsicament consisteix a dir quin percentatge de les famílies que hi ha en un país destina més del 40% dels ingressos a pagar l’habitatge, entenent com a cost de l’habitatge el pagament de l’habitatge i els subministraments. La taxa indica que les famílies que es trobin en aquesta situació no són sostenibles. La mitjana europea oscil·la entre un 10% i un 15% d’aquesta taxa. I a la Unió Europea això ho troben preocupant. Però atenció perquè aquí, en el cas de la gent que paga hipoteca, no s’hi compta el retorn del préstec, només compten els interessos, per tant les dades serien encara més preocupants. A l’Observatori hem comptat només els lloguers, sense les hipoteques, perquè aquests sí que són comparables. Si mirem això, tant a Espanya com a Catalunya com a Barcelona veiem que més del 40% de les famílies destinen més del 40% a pagar l’habitatge. És a dir, en concret, un 43% de les famílies es troben en situació de risc.

—També dieu que la xifra de Barcelona és la més alta d’Europa…
—Sí, és terriblement preocupant. La mitjana europea és del 28%, a França el 16% i a Alemanya el 23%. I aquestes xifres ja són alarmants a Europa. I atenció, aquí no hi comptem el lloguer social, només s’hi han comptat les famílies de lloguer a preu de mercat. Si hi comptéssim les famílies en lloguer social augmentaria encara més la diferència entre Barcelona i altres ciutats europees.

—El parc de lloguer a públic també és molt baix, aquí…
—A Barcelona, a Catalunya i a l’estat espanyol l’habitatge públic no arriba al 2%, mentre que a Europa la mitjana és del 18%. Per exemple, a Amsterdam el parc públic és de quasi el 40% i a Londres més del 20%. Això no vol dir que aquests parcs públics de lloguer no tinguin problemes, com a la perifèria de París, però si més no l’accés a l’habitatge té més solucions i el mercat queda mínimament més regulat, cosa que aquí no passa i hi ha una part de la població en situació d’alt risc.

—Què hem fet malament?
—Aquí la política que s’ha seguit des dels anys cinquanta és que l’habitatge públic que s’ha construït s’ha fet per a ser venut, cosa que a Europa no entén ningú. Això ha tingut avantatges, perquè la propietat dóna una certa seguretat patrimonial i facilita la integració social, però en canvi no s’ha creat el parc social per al lloguer que esdevé necessari quan, per exemple, hi ha crisis com la que vam tenir. És un recurs que no s’ha creat i ara ha esdevingut una emergència social.

—Anem tard?
—Sí, molt tard. Jo, particularment, estic desesperada. El diagnòstic és molt clar, molt greu, i no hi ha solucions clares a la vista.

—No hi ha cap solució?
—D’entrada, estem en mans d’uns interessos molt més poderosos que tots nosaltres. Fa uns anys, per exemple, les caixes estaven obligades a crear habitatge social, cosa que ja van deixar de fer i, a més, ara ja no hi ha ni caixes. Per tant, aquest petit recurs ja no existeix. I mentre això passa hem anat liberalitzant i desregulant el sector. La mare dels ous és el sistema financer. Aquest sistema financer ens porta la bombolla immobiliària, perquè de cop i volta comencen a donar crèdits a tothom, cosa que col·loca els preus del lloguer a uns extrems mai vistos i més lluny que mai dels salaris. Penseu que els salaris han pujat seguint l’IPC, és a dir, d’un 1% o d’un 1,5% cada any, mentre que els habitatges han arribat a pujar d’un 20% o d’un 30% l’any, obrint una esquerda que no s’ha tancat i que ens situa en una impossibilitat total. I aquests preus, els de venda, s’acaben traduint en el lloguer, perquè, és clar, un inversor que compra un habitatge de 400.000 euros, no el pensa llogar a 200 euros al mes.

—El sistema financer, els bancs, és precisament el que té més habitatge buit…
— És que deia que la mare dels ous és el sistema financer perquè vam perdre una oportunitat d’or, que va ser el rescat dels bancs. Hauríem pogut fer com va fer Irlanda. És a dir, rescatar els bancs amb una condició: que posessin els pisos que tenien al parc de lloguer social. Dit d’una altra manera, rescatar en canvi de pisos buits. No es va posar cap condició al rescat bancari i aquest va ser un error gravíssim. A Irlanda es van rescatar els bancs però l’estat es va quedar els pisos. Tan clar i tan senzill com això.

—I per què no ho vam fer aquí?
—Perquè manen ells. Perquè qui mana, en el fons, són els interessos del sistema financer. El govern del PP són ells. Ras i curt. Hem perdut una oportunitat històrica. Hem regalat el nostre futur als bancs. Som a les seves mans. Van ser ells mateixos els que en quinze dies van canviar la LAU i van fixar els contractes de lloguer a tres anys en lloc de cinc, en canvi d’aturar o moderar l’allau de desnonaments.

—I ara no podríem exigir als bancs que posessin a lloguer social tots els pisos que tenen i que, posem per cas, facin més d’un any de dos que són buits?
—De fet, Catalunya és l’única comunitat que ha legislat sobre això i el fet cert que una de les dues lleis aprovades al parlament no ha anat al Tribunal Constitucional per una estranya sort, el decret llei del 2015. És la llei que crea el registre d’habitatges buits propietat dels bancs i el tempteig i retracte. Són dos instruments molt importants. La llei diu que, passats dos anys amb l’habitatge registrat i buit, l’administració té el dret d’expropiar-ne l’usdefruit. I per tant, a partir d’aquell moment l’administració hi pot posar un llogater. I el mateix decret diu que si el banc no hi fa les reformes necessàries per a poder-hi viure, l’administració pot expropiar-lo directament. Això és aprovat i és vigent!

—Però no s’aplica…
—S’ha començat a aplicar tímidament i tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han començat a expropiar l’usdefruit d’alguns pisos. I, pel que fa al tempteig i retracte, el decret diu que per a tot habitatge que es vengui els bancs, l’administració o les entitats socials de la taula del tercer sector tenen prioritat a l’hora de comprar-lo. I això també es comença a fer tímidament. La Generalitat, que jo sàpiga, ha comprat uns 900 pisos als bancs, l’ajuntament uns quants i algunes entitats també. Però no necessitem 900 pisos, en necessitem com a mínim 13.000 més, que són els que hi ha ara.  I novament badem perquè hi ha molts pisos molt bé de preu que els bancs posen a la venda que ara mateix són comprats per especuladors perquè tenen contactes amb els bancs i són els que ho saben primer. A més, no tenen les limitacions financeres de les administracions i de les entitats del tercer sector.

—Però aleshores dieu que hauríem de comprar els pisos als bancs que ja hem rescatat amb diner públic? No és un doble engany? És una paradoxa perversa…
—És trist, sí, però deixar-los escapar és pitjor perquè, com deia, si no els compren les administracions, els compren els especuladors. És a dir, s’ha legislat prou bé, però l’instrument ha esdevingut poc útil pels condicionants financers que hi ha.

—No hi ha cap esperança?
— Jo tinc totes les esperances posades en el que s’anomena Pla Territorial Sectorial d’Habitatge. La llei de l’habitatge del 2007 ja ho incorporava però va quedar aturat per la crisi, pels canvis de govern, etc. Però ara la darrera Generalitat ho ha recuperat i es troba en fase d’exposició pública. Aquest pla diu cap on ha d’anar Catalunya en polítiques d’habitatge durant els quinze anys vinents. I entre més coses diu que cal passar del 2% actual al 15% d’habitatges destinats a polítiques socials. Si això va endavant passarà a ser una obligació i els ciutadans podran exigir que es compleixi un control cada cinc anys. A més, servirà de guia perquè tots pensem mesures per a assolir-ho.

—Amb tot, pel que dieu, sembla difícil d’arribar al 15%…
—Sí, però aquí cal un pacte nacional per l’habitatge, malgrat les limitacions competencials de la Generalitat i l’ajuntament i malgrat totes les anul·lacions de lleis que pugui fer el Tribunal Constitucional, per poder arribar a pactes entre administracions i el màxim d’actors implicats, inclosos els bancs. I aquest ha de ser el camí. Però cal posar-s’hi urgentment i cal que s’encenguin totes les alarmes. Hem fet les coses molt malament però encara som a temps de posar-hi un cert remei, perdent els llençols i els diners que faci falta. Però, com més tard, pitjor.

—El cas de Barcelona és el més greu? En altres ciutats del país també passa?
—El cas de Barcelona i l’àrea metropolitana és efectivament el més alarmant, el més alarmant d’Europa! Però aquest és un problema de país i de tot l’estat espanyol. En totes les grans ciutats hi passa, en una mesura o altra, això mateix.

—Les administracions no se n’adonen, que cal encendre les alarmes?
—Ara torna a ser, finalment, a la taula dels polítics, però la percepció del problema i la gravetat del problema no van ben encaixades, encara, malauradament, perquè no s’ha dimensionat bé el problema. Per exemple, ara hi ha desnonaments per impagaments del lloguer cada dia i no surten a cap informatiu. Enlloc. I els polítics, ja ho sabem, es mouen sobretot per la percepció dels problemes dels ciutadans, sobretot quan s’acosten eleccions. Per sort, ara sembla i espero que s’adonin que anem molt tard i que el problema és de primera magnitud. El que diem no és cap bajanada: més d’un 40% de les llars de Barcelona que viuen en pisos de lloguer es troben en situació de risc perquè poden tenir problemes seriosos per a arribar a final de mes qualsevol dia i, aleshores, o bé deixen de menjar o bé acabaran al carrer. Per tant, la vulnerabilitat és altíssima. Posem-nos-hi, si us plau, i posem-nos-hi de veritat i ara.