Carme Sansa: “Paguem que hagin sortit de la presó”

L’actriu Carme Sansa (1943) enguany fa vuitanta anys. I seixanta anys sobre els escenaris, que encara és en actiu. Ara té en marxa un espectacle amb Joan Isaac, en què ella recita poemes i ell presenta el disc. En aquesta entrevista biogràfica, Sansa no solament ens parla de la seva vida, sinó també de la seva implicació política, ara en l’independentisme, i anys enrere en partits d’extrema esquerra, com ara el PORE. Sansa es mostra molt crítica amb el moment polític actual, ella que és de les persones que setmanalment encara va a les places, com fa d’ençà del 2017, a reclamar la llibertat dels exiliats i els encausats. Sansa va parlar amb VilaWeb al centre de Barcelona, ciutat on va néixer.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare es va dedicar a casa. Havia treballat a l’oficina de la fàbrica de cervesa Moritz, a la ronda de Sant Antoni, on va conèixer el meu pare. El meu pare també era a l’oficina. Jo vaig néixer a casa, al carrer de Floridablanca, 131, al costat del cinema.

—Fins a quin punt us marca l’escola Isabel de Villena?
—Molt. Quin privilegi. Quin privilegi. Pensa que la Isabel de Villena va ser una escola que es va fundar l’any 1939. La Carme Serrallonga, la directora, era mestra a l’Institut Escola, i quan la van tancar va fer una escola a la torre on vivia. Ella continuava vivint a la part de dalt. Tinc apunts, que encara els guardo, en català. Ara els llibres de text són en castellà. La Carme Serrallonga era una sàvia, una dona excepcional, potser la persona més diferent i més capacitada que he conegut mai. Sabia no sé quantes llengües. El director d’aquesta escola era un germà de la meva mare, en Ricard Albert.

—Ara esteu molt polititzada. A casa vostra, també?
—Tenia vint-i-dos anys quan el meu pare es va morir. El meu pare no em va veure fer teatre mai. I veia la família Albert, la de la mare, com molt republicans, i els Albert eren més conservadors. Fins que anys més tard vaig saber que el meu pare, i no ens ho havia explicat mai, havia estat a la presó a la Seu d’Urgell. A vint anys, amb un amic seu molt amic, Jesús Granados, pare de Joan Granados, el primer director de ràdio i televisió, van escriure uns pasquins perquè els havien prohibit de portar la senyera. La policia els va empresonar un any i tres mesos. A vegades el meu pare m’havia manifestat: “No t’emboliquis.” Suposo que l’home devia patir.

—Què vau estudiar?
—Vaig estudiar puericultura, l’únic títol que tinc. Vaig estar sis anys fent classes a nens a la Isabel de Villena. He tingut alumnes que després s’han fet famosos, com ara l’Anna Casasses, la traductora. A l’Enric no el vaig tenir. Això és el que hauria fet, si hagués continuat, fer classes. Però Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany van fundar l’escola Adrià Gual a la cúpula del Coliseum. I el meu oncle, Ricard Albert, hi donava classes d’història de l’art. I també teníem un caputxí, i cantàvem cant gregorià, m’agradava moltíssim. Era una persona molt tímida i per mi el teatre va ser una teràpia. Em vaig matricular a l’octubre, i al cap d’un mes, ja sortíem uns quants a fer Antígona al Romea. Però per mi era una cosa de més a més, que encara treballava de mestra.

—I mira, seixanta anys de carrera.
—Sí, enguany, a l’octubre, farà seixanta anys que vaig començar.

—I el gran canvi que heu vist en la professió?
—Quan vaig començar, a casa més que res els feia patir, perquè no et diré que ser actriu fos de puta, però no era gaire ben vist, no. El Salvat va venir amb una cosa nova, diferent, d’Alemanya. La Cova del Drac, va ser una experiència molt maca, teatre de cabaret intel·lectual, molt crític, divertit. Érem quatre, que fèiem teatre. Jo vaig tenir molta sort, l’any 1967 vaig fer la primera televisió, Teatro catalán, en un estudi a Miramar. Treballava de les 9.00 fins a les 18.00 a l’escola, i tenia un taxi contractat a la porta de l’escola, que baixava al Romea, fèiem dues funcions, com sempre, i va arribar el moment que a la nit anàvem a la Cova del Drac i fèiem una obra de matinada. O sigui que fèiem la feina de tres. Un dia no em trobava gaire bé, “dormo poc”, dic al metge. “Què vol dir poc?” “Dues, tres hores.” “Fins que no hagis dormit vuit hores, no tornis!” em va dir.

—Dieu que teníeu dots per la música, i que ho vau deixar.
—“Si té condicions per alguna cosa, aquesta noia, és per la música”, deia la Carme Serrallonga. “I va i la beneita ho deixa.”

—I perquè ho deixeu?
—Perquè suava molt de les mans. Quan dic molt vull dir que feia així i omplia la copa. Recordo a la Cova del Drac de començar a veure gotes a terra. O escrius i el paper s’esquinça. A vint-i-nou anys em vaig operar. “Això és una cosa emotiva, i et podia haver sortit per una altra banda”, em va dir el metge. Em van medicar, em vaig curar, i al cap de dos anys vaig començar a suar del cos. I ara suo molt del cos, però, i què? No es veu. Eren les mans, el problema. Anava amb guants a l’estiu, blancs, molt bufons. Patia tant, tocant el piano! Començava a veure les gotes que queien del piano a terra, i patinava. I per això ho vaig deixar. Però tenia facilitat, en tinc.

—Teniu piano, ara?
—Sí, tinc piano. Toco molt poc.

—Heu fet família, fills?
—No vaig pensar mai que no tindria fills. Per mi era una cosa normal, tenir una parella, tenir fills, però vaig tenir un mal començament. La primera parella que vam viure junts, que va morir ara fa uns anys, amb qui havíem treballat a la Cova del Drac, era alcohòlic. I vaig començar a tenir por per la canalla. Pot haver-hi problemes. Això ara se sap que és una addicció, i que necessites ajuda. En aquell moment no es deia. Si ho hagués sabut, encara seria viu. A vegades deixava de fer una cosa de teatre per ajudar-lo. Pensa que no tinc carnet de conduir i l’havia portat conduint a casa.

—I quants anys vau estar junts?
—Des que ens vam conèixer fins que ens vam separar, quasi deu anys. Ara fa deu anys que visc amb una parella. Una parella que vaig conèixer l’any 1995. Fent teatre.

—Quin és el gran canvi que heu viscut a Barcelona?
—Ara trobes que no és la teva la ciutat. Ara han tancat el bar Brusi. Hi ha persones que continuem anant a les places. Cada dimecres a les set de la tarda, ens reunim. Serem independents per això? No, per anar a la plaça, no, evidentment, però és una qüestió de testimoni, som aquí i no ho deixem. Després llegim coses, recitem poemes. Quan sortíem de la plaça del Tinell, anàvem al Brusi. T’estaves una estona per allà, inclús amb les guitarres. Té aquesta cosa que s’hi va fundar Terra Lliure, al pis de dalt, i de Fredi Bentanachs, un dels fundadors, n’explicaven coses. I ho han tancat, ho han tancat.

—Per què aneu a les places, si ja han sortit de la presó? Segur que algú us ho demana.
—Doncs, sí, fins i tot un dels presos, m’ho va dir, quan em va veure el llaç groc, que encara porto. I li dic: i els exiliats, i els encausats? “Ah, no, és clar”, va dir. Mira, no tot són ells. Paguem que hagin sortit de la presó. Vull dir, és tan injust que està molt bé que en surtin. Jo no vull ningú a la presó, però tampoc no vull ningú a l’exili. I si s’ha hagut de pactar coses… ho sento molt. Però no he estat a la presó, no he pactat res, i els que han pactat, doncs que es retinguin, que ens deixin posar-nos-hi nosaltres, allà, a lluitar pel que volem. Lluitar per continuar aquell octubre. Hem d’arrencar d’allà, i dir que no.

—Quant fa que sou independentista?
—No fa pas tant. Un cosí germà meu, Joan Sansa Caminal, advocat, va lluitar molt, va estar en contacte amb Tarradellas i havia passat gent a la frontera, al maleter. Un home molt lluitador. Quan Franco venia a Catalunya, la policia passava per casa seva i a la presó. Jo, enamorada d’aquest cosí. És el que ens va descobrir el Raimon (que ara sap greu, el Raimon, oi?). Però no és fins a la sentència de l’estatut, quan dic: “Ens maltracten. No ho canviarem? Doncs vinga.” I m’hi vaig enganxar. Per tant, no fa pas tant.

—I ara, què faríeu?
—Estic tan emprenyada! Com pot ser? Algun d’aquests partits independentistes no vol la independència. Perquè, si no, no ho entenc. Penso que la idea de Junts no estava malament. La idea de fer un front. I ja ens barallarem després. Si Esquerra hagués volgut, la CUP també s’hi hauria enganxat. Vinga, fem un front. Això no va poder ser. Què passa amb aquests polítics? Que tan sols els interessa la independència si el president de la Generalitat és el seu? Això és de ser molt poc generós. I et diré que ho volen molt poc, en realitat. No ens podem passar deu anys més així, com diuen. Jo tindria pressa, m’agradaria viure-ho. I penso que ja n’hi ha prou, que hem aguantat massa coses. Crec que allò que es va fer l’octubre, amb aquelles urnes, és una cosa admirable. Tens la gent disposada a fer el que sigui. Ara ens falta la persona líder. Que digui: “Vinga, cap allà.” Tenim un Puigdemont allà fora, que resisteix. És molt trist de pensar que els mateixos independentistes han dit covarda a la gent que va anar fora. I com que amb la Unió Europea no hi pots comptar… Escolta, el que van fer els espanyols aquells era perquè Espanya estigués fora de la Unió Europea. De què serveix, aquesta Unió Europea? Fora, tu. Tant se me’n fot ser-ne fora.

—La vostra ideologia, quina seria?
—Havia estat en un partit trotskista. El PORE. Ja no hi sóc de fa temps. Els vaig plantejar la independència, i algú es va enfadar, i alguns ho van entendre. He de dir que el David Companyon em va defensar. I després ell mateix en un acte de record a l’Andreu Nin va manifestar que era independentista. Però aleshores ja me n’havia anat.

—I ara votareu?
—No ho sé. Potser ho sabré el dia abans. Mira, d’una banda, penso, no els votem, és que no s’ho mereixen. Però també dius, una cosa que ens hem guanyat, inclús les dones, almenys vés a votar. No sé què fer.

—També sou molt activista en favor de la llengua.
—Sí, des de sempre. Sóc dels qui tota la vida he entrat en un lloc parlant en català. I si em diuen “com?” i no m’entenen, me’n vaig. Me’n vaig i vaig a una altra banda. Aquí és que tenim el dret, i et diria que l’obligació, de no perdre la llengua. Sóc al grup de No em Canviïs la Llengua. Ve gent del Senegal, de tot arreu del món, i veus que alguns, a vegades, se senten menystinguts perquè diuen que els parlen en castellà. Es fa per aquesta educació mal entesa, i no és educació de res.

—Frase: “Si el procés s’ha portat de baix cap a dalt, i quan les coses anaven bé, ens en vantàvem, ara que les coses van malament, també és culpa nostra.” Hi esteu d’acord?
—Només depèn de nosaltres. A vegades podem criticar els polítics, no ens agrada el que fan, ni sembla que la vulguin fer, ni res de res. Llavors hem de ser valents, i hauríem de ser capaços de posar-nos a la picota. Hauríem de passar per sobre dels polítics, hauríem de ser prou valents per a sortir al carrer, per a entrar al Palau de la Generalitat, on sigui, per a fer el que fos i dir “no” a tot això. Ho volem així. La majoria, la ciutadania, ho vol així. Això ho anem dient individualment, te’n trobes un i un altre que ho diuen. Però es queda aquí.

—I també sou molt feminista, he vist.
—Sí. De jove anava a escoltar Lídia Falcón, i Teresa Pàmies. Lídia Falcón, la trobava pesada. Era com si haguéssim d’anar a capar els homes. Dius, home, no, això no és. Hem de poder tenir les mateixes oportunitats, homes i dones. Agafats de la mà per a aconseguir drets. Però perdre privilegis, a l’home, en general, li costa. Li costa. Però hi guanyaríem tots. I la veritat és que no la tenim encara, la igualtat, no la tenim. I és terrible.

—Qui era Isabel Cinc Hores?
—És una dona del segle XIX, trempadíssima, que va ser la primera dirigent sindical, i la primera directora d’una escola. Va haver d’anar-se’n a l’exili, també. N’he fet més de quaranta monòlegs, bàsicament, a la província de Girona. Me la va fer descobrir Toni Strubell, amb qui ho hem treballat. Aquí, a Barcelona, m’agradaria fer-ho en un teatre, i crec que potser encara ho aconseguirem, a veure.

—Res a afegir?
—Doncs que ara farà cinc anys que es va morir l’Andreu Solsona, un dels Joglars, un dels que va estar a la presó. I el dia 26 de maig. A les set de la tarda, el Tradicionàrius, allà a Gràcia, li farem un homenatge. Això m’agradaria molt que constés.