Carme Portaceli: ‘He estat molt emprenyada perquè no hi ha hagut ni un sol cas de contagi a cap teatre ni a cap concert’

Canvi d’era, i també al TNC. L’apocalipsi cultural veu com broten algunes esperances per al futur. Carme Portaceli (València, 1955) serà la primera dona a dirigir el Teatre Nacional de Catalunya, vint-i-quatre anys després de la inauguració. Haurà d’enfrontar-se a la gestió de l’equipament després d’un dels períodes més excepcionals de la història contemporània, però Portaceli, com ella mateixa diu, està acostumada a resistir. Agafarà el relleu el 31 de juliol de 2020 per programar la temporada a partir del setembre del 2021-22. La directora, que va ser acomiadada encara no fa un any del Teatro Espanyol per la delegada de Cultura de l’Ajuntament de Madrid Andrea Levy, havia estat una opció moltes vegades per a dirigir equipaments de renom a Catalunya, però mai no l’havien elegida. Feminista històrica, arriba després dels mandats de Josep Maria Flotats, Domènec Reixach, Sergi Belbel i, el darrer, Xavier Albertí, i es proposa d’obrir el TNC a Europa i fer-lo més inclusiu amb col·lectius tradicionalment invisibles a l’escenari. La veiem a la pantalla d’una videoconferència que atén des de l’Alt Empordà, on ha passat tot el confinament i ha gestat No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti), l’obra que s’ha estrenat aquest mes al Grec, sorgida de les reflexions durant aquest període de crisi sanitària.

—Pregunta obligada. Una situació excepcional, que mai no havíem imaginat. Com la viviu?
—Professionalment, és un desastre. S’ha cancel·lat tot. Hem perdut moltes feines i diners. Jo era a Madrid i just abans del confinament vam venir a l’Empordà a passar quatre dies amb dues samarretes, dos pantalons i un jersei. Quan vèiem que ens anaven a confinar vam pensar: ‘Què fem? Anem a Barcelona?’ Perquè a Madrid ja ni pensar-ho, per la manera com estava tot. Ens vam quedar a l’Empordà. Així que hem sobreviscut quatre mesos amb dues samarretes, dos pantalons i un jersei. Rentar, assecar, rentar. Ha estat interessant de veure que vivim amb moltes més coses de les que necessitem. I, per primer cop, he vist créixer la primavera explosiva, malgrat la Covid-19. La naturalesa sempre fa el seu camí. Ha plogut, i era preciós veure com creixien les cireres i els albercocs.

—Heu continuat treballant o, si més no, preparant l’espectacle del Grec.
—Els primers dies em costava molt concentrar-me. Jo sóc molt treballadora, però em costava. Crec que era una qüestió emocional. Era la incertesa de no saber si això duraria quatre dies o quaranta mil. Per la meva professió, he llegit moltes coses sobre societats distòpiques que, de fet, ara he utilitzat per a l’espectacle del Grec. La pesta d’Albert Camús que parlava de l’epidèmia de còlera a la ciutat algeriana d’Orà i el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe sobre la pesta de 1656, i coses sobre la mal anomenada grip espanyola. T’adones que és la mateixa situació, l’únic que nosaltres tenim molts més recursos, ara. De fet, a l’espectacle del Grec trèiem aquelles màscares que són com un bec de corb que utilitzaven els metges de l’època per no encomanar-se quan anaven a veure els malalts de pesta. Nosaltres som generacions que hem tingut molta sort perquè no ens ha tocat viure ni guerres ni pandèmies. Però el món real no és tan bonic com el que hem viscut fins ara. De la manera com tenim la natura, aquesta és la primera pandèmia, però no serà l’última.

—Potser encara no som conscients de les conseqüències. Com creieu que afectarà el món del teatre? Tant quant a la programació com a la creació?
—S’ha viscut molta por. Jo conec actors de Madrid que han estat molt malalts. Era un moment de por. La gent no s’atrevia a anar als hospitals i hi anaven molt tard. Com he llegit a Camus i Defoe, la pesta comença molt fort i després es debilita. Per exemple, la pesta espanyola va tenir un rebrot a la tardor que es va emportar cinquanta milions de persones, que se sàpiga, però a la primavera següent va desaparèixer. Jo espero i confio que ara passi el mateix.

—Amenaça aquests dies de suspensió de tota l’activitat cultural. Sector cultural emprenyat i mobilitzat amb el lema CulturaSegura. És evident que la cultura encara ocupa un lloc prescindible en l’imaginari dels governs. Què hi podem fer?
—Sí, d’aquest govern, i de l’altre, i de l’altre. En aquest país encara es creu que la cultura és un luxe, i nosaltres sabem que és una necessitat, igual que menjar. Lorca ja va dir fa molts anys que el pa i la fantasia eren la mateixa cosa. De fet, hi ha una companyia que s’ha creat a Itàlia, la Brigada Brighella, inspirada en La Barraca, la companyia de teatre ambulant del poeta de Granada. Aquesta companyia va als llocs on es reparteix el menjar a la gent que no en té i fa un petit espectacle de mitja hora. Jo crec que ha passat una cosa extraordinària, que és que s’ha aturat la vida econòmica per preservar la salut de la gent. Per exemple, Trump i Bolsonaro no l’han volguda aturar. I aquesta tria voldria pensar que també ens posa davant d’una altra era on hi ha valors que són una mica diferents, i les dones sabem què diem quan parlem d’això.

—Les cures i la cultura com a valors de primera necessitat.
—La gent necessita la fantasia i el contacte per a continuar sent persones. Que no ets una màquina! Per exemple, durant aquesta pandèmia, una de les coses més humanes que tenim, acomiadar-te dels teus, ha estat negada. Si aquests rituals que ens fan ser una comunitat es perden, es perdrà tot. Ara ens comuniquem per Internet, però com més et comuniques per Internet, menys comunitat fas. L’ego és al centre. I la comunitat n’és el costat contrari, és perdre’t amb l’altre. És existir perquè l’altre et mira, l’altre et parla, i això passa amb el teatre.

—Finalment, el Govern va fer-se enrere i molts dels espectacles programats no s’han suspès, encara.
—He estat molt emprenyada perquè no hi ha hagut ni un sol cas de contagi a cap teatre ni a cap concert. Hem entrat al Grec i a tot arreu amb una disciplina i un civisme absolut. Hem sortit sense parlar amb els nostres de què havíem vist, el factor més important després d’un espectacle. I com diu l’Isaias Fanlo, quan sortíem vèiem cafeteries plenes de gent sense mantenir distàncies i sense dur màscara. El virus és a les discoteques.

—Em pregunto si els polítics al cap i a la fi només reflecteixen allò que som com a societat.
—A veure, però què és primer, l’ou o la gallina? Els polítics, ens agradi o no, són el nostre model. En el capitalisme hi ha moltes coses amb les quals no pots trencar, però sí que hi ha estils, i no és el mateix un estil que un altre. Jo sóc més gran que tu i ho he viscut. No és el mateix Aznar que Zapatero. D’insolent, de prepotent… I clar, la gent aprèn dels polítics perquè els tenim tot el dia a la televisió. El Fabià Puigserver es quadrava molt davant els polítics, mira que et parlo dels anys vuitanta. Em deia: ‘Carme, volen sortir a saludar ells! I som nosaltres qui hem de sortir a saludar.’ Ells són allà per a fer un servei públic, no hi ha protagonisme que valgui.

—Temeu ingerències en aquest càrrec al davant del TNC? 
—No tinc ni idea les ingerències que pugui tenir al TNC. Crec que té un consell d’administració vàlid, crec que té una directora gerent de primera categoria. Jo que he treballat allà molt sovint, sé que té un equip brillant. Treballen amb amor, i amb absoluta dedicació al teatre. Tenen la consciència que això és un servei públic.

—Com us imagineu aquesta nova etapa?
—Me la imagino molt oberta. Vull recollir l’herència bona de les anteriors etapes i vull obrir les portes a més artistes i públics. Vull que sigui un TNC més divers encara, quant al gènere, a la classe i a l’ètnia.

—La vostra programació començarà el 2021. Seran moments durs, econòmicament.
—Jo entro amb un 84% d’ocupació, que és una xifra meravellosa. I em comprometo a no baixar. Vull un teatre ple. I no vull un teatre ple per una qüestió econòmica, que també, el vull ple perquè vull obrir-me a més públics. Crec que el Nacional ha de ser una porta al món. Una porta d’entrada i de sortida. L’hospitalitat ha de ser la nostra línia de conducta, i això vol dir que nosaltres hem d’obrir-nos que entrin artistes i obrir-nos als barris, als territoris de parla catalana, i a Europa, és clar. Barcelona ha de liderar aquesta hospitalitat. Hem de convertir-nos en el teatre de referència del sud d’Europa. Ho tinc claríssim.

—El fet de ser la primera dona determina també aquesta inclusió. Canviarà la manera de dirigir?
—Jo he estat feminista tota la vida i, fins fa dos anys, encara m’escopien a la cara. Sóc una dona integradora perquè no puc fer viure als altres l’exclusió que he viscut en les meves pròpies carns.

—En quins aspectes us heu sentit més exclosa?
—Jo he viscut una exclusió de ben petita i, especialment, professional. Això no vol dir que no m’hagi obert camí, jo ho he fet perquè sóc molt tossuda, però hi ha moltes dones que no han aguantat tant. Estar sotmès a tanta invisibilitat és molt dur. Un exemple simple que m’invento: poses música en viu a l’escenari per primera vegada i, al cap de set anys ho fa un home, i diuen: ‘Quina meravella posar músics en viu a l’escenari.’ Llavors, penses: ‘Com pot ser?!’

—La invisibilitat…
—Per exemple, Maria Jesús Valdés era una gran actriu que era la dona del metge de Franco. Però quan el seu home va ser nomenat metge del Franco, va haver de deixar la carrera. Imagina’t una actriu dona del metge de Franco! I quan va morir el seu home va tornar a la professió. Ella va dir una frase que em va encantar: ‘Els homes no és que no ens estimin, és que no ens veuen.’

—La nova directora veurà també les noves generacions. Hi haurà relleu generacional al TNC?
—Crec que s’ha d’anar amb molt de compte amb això. Evidentment, la gent que comença a treballar hi ha de ser, i hi serà al TNC. Jo la tinc programadíssima. I no tan sols els programem, sinó que els acompanyem quant als recursos, però també en l’àmbit artístic. Perquè facin les seves residències, perquè okupin amb k el Nacional, perquè és seu, però, en una professió com la nostra, l’experiència i la vida són molt importants. I no ho dic per mi, ho dic en general. No és tan sols el relleu generacional, sinó el fet de tenir en compte que hi ha gent més sàvia que una altra.

—Trajectòria de resistència. Innovadora amb propostes com la Factoria Escènica Internacional (FEI) en el seu moment. Què pesa més, l’experiència acumulada o l’entusiasme per innovar?
—Si jo tinc alguna cosa a la vida, és que sóc una entusiasta i que tinc la mateixa il·lusió que quan tenia onze anys. No m’ha baixat ni un mil·límetre. En algun moment de la meva vida que no he tingut entusiasme, m’he espantat i tot. Perquè jo, sense entusiasme, em moro. Sempre investigo i intento buscar llenguatges per a explicar les coses.

—Si hagués de dir la cosa més important que heu après durant els vostres seixanta-quatre anys, quina seria?
—En el món del teatre, el factor més important és saber arribar al cor. És quan arribes al cor que canvies la ment. Encara que siguis un malalt intolerant, si tens un fill homosexual, com que l’estimes, l’acceptaràs. L’amor és l’únic capaç de canviar les idees. Si vas a veure un espectacle sobre la xenofòbia, encara que sigui durant una hora i mitja no seràs xenòfob. Jo vull que quan la gent surti del teatre, senti que aquestes dues hores l’ha abduït un marcià i l’ha portat a un altre món.

—Abans parlàveu d’herència bona i de coses a millorar. Què milloraria?
—La part internacional. Si tu vols fer projectes europeus, necessites uns anys d’aprenentatge per a poder-los gestar. Jo ja els porto. Vénen amb mi. De fet, quan em van nomenar, em va fer molt de riure perquè el teatre KVS de Brussel·les ja havia anunciat futures col·laboracions amb el Teatre Nacional de Catalunya, i jo encara no havia començat! A més, farem col·laboracions amb Oporto, Atenes, Itàlia, París…

—Què s’ha de mantenir?
—Crec que s’ha de continuar donant l’oportunitat a la nova dramatúrgia catalana a néixer i créixer. Ho mantindré d’una manera semblant, encara que no la mateixa. Crec que un país amb la seva dramatúrgia té molta més riquesa, perquè ens poden explicar què passa més directament. Són autors i autores que conviuen amb nosaltres. També una herència bona és tota la recerca que hi ha hagut sobre el patrimoni cultural català, perquè nosaltres hem tingut una història estroncada i hem de fer la recerca d’aquestes autories que són importants i que no coneixem. Ara bé, des del respecte absolut, les hem de portar al llenguatge del segle XXI. També crec que ha estat molt bé la política de gires que s’ha fet perquè crec que el teatre ha d’anar a l’últim racó del món. Ara, jo vull sistematitzar quines obres van de gira i quines no hi van. I fer-ho abans que comenci la temporada.

—Teniu sis anys per a fer tot això. Al Teatre Espanyol no vau poder acabar el contracte perquè us van fer fora. És greu que per qüestions polítiques no es pugui desenvolupar tot el mandat.
—És especialment greu quan és una cosa capritxosa. Vaig entrar amb un 28% d’ocupació i després de tres anys amb un teatre ple i sold out, va canviar l’ajuntament, i mira. Podria arribar a entendre que algú pensés: ‘Aquesta persona té una ideologia contrària a la meva i no la vull aquí’, però quan és el capritx d’una persona que diu: ‘Aquesta persona l’ha posat el meu antecessor i jo ara vull la meva’, això crec que és tremend. Perquè estàs subjecte als seus capritxos! Jo crec que aquestes coses no passen a molts llocs més d’Europa, però tal com estan les coses, podrien començar a passar… En parlàvem abans, en lloc de tenir consciència de servei públic, es té consciència que el món és meu, no?

—No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). El vostre primer espectacle del Grec, el vostre primer espectacle post-confinament. Aquests últims dies, les comunitats de veïns en moltes ocasions s’han convertit en grans teatres improvisats.
—Això també ho hem après. No podem viure els uns sense els altres. I ho hem vist a les comunitats de veïns. Es deia a les senyores grans: ‘Vostè no surti a comprar, que ja hi vaig jo!’ I a les vuit de la tarda, tothom aplaudia els sanitaris. Al marge del teatre, aplaudir als sanitaris en lloc dels futbolistes ja és un gran avenç.