Carme Laura Gil: “Enforteixen el castellà, debiliten el català i fan més dolorosa la repressió que patim”

Carme Laura Gil (Benissanet, Ribera d’Ebre, 1935) és filòloga i catedràtica de llatí. Va ser consellera d’Educació de l’any 1999 al 2003. Abans havia estat directora general del mateix departament. La setmana passada va signar el manifest per a aturar la modificació de la llei de política lingüística que vol introduir el castellà a l’escola. Coneixedora profunda de tot el procés de normalització lingüística, hem volgut saber què en pensa i per què està tan preocupada.

—Què en penseu, de la proposició de canvis a la llei de normalització lingüística?
—M’ha sorprès enormement que gent que ha de saber què és la immersió digui que no desapareix amb aquest canvi. Aquesta proposició de llei és l’estocada final. Confonen, o fan que confonguem, la immersió i els programes d’immersió.

—Què voleu dir?
—El programa d’immersió que tenen els centres, digues-li com vulguis, és el que ensenya la llengua catalana a aquell alumne que arriba a l’escola i no en sap. En canvi, la immersió és que s’ensenya en català a tot l’alumnat. L’únic que queda viu en aquest projecte de llei és el programa d’immersió que tingui el centre i com que, a més, no se’n diu res, també podria ser un programa d’immersió en castellà.

—Us va sorprendre, aquesta resposta dels dos partits independentistes que formen el govern?
—Com es pot fer, això? No podran evitar de cap manera que hi hagi atacs i recursos de qualsevol mena, d’un particular, d’una associació. Ningú no ho podrà impedir. En canvi, estabilitzes el bilingüisme en una llei catalana, fas que la immersió desaparegui. El català i el castellà a la proposició de llei són col·locades com a llengües del mateix rang. Fins i tot hi ha una vaguetat absoluta quan es diu “és la llengua pròpia”. En canvi, la llei de normalització deia: “És la llengua pròpia de Catalunya i la pròpia de l’ensenyament, que per això és oficial.” Si la llengua és pròpia, la immersió hauria de ser total, tal com deia la llei de normalització.

—Els qui proposen aquest canvi diuen: “Si no ho fem nosaltres, ho faran ells.”
—És una renúncia absoluta, quan allò que s’ha de fer és resistència. És un error perquè una llei no la pots tirar enrere. Fan un retrocés i això en una llei és difícil de redreçar. Quan sents dir com s’ha negociat, també tens molts dubtes. Diuen que han parlat amb el president Montilla. Com es pot negociar sobre la llengua amb l’ex-president Montilla? Per què no s’ha negociat amb un altre ex-president, com ara el president Torra? Això m’imagino que vol dir que ha estat un enllaç amb el govern de l’estat.

—També diuen que es fa perquè és necessari que hi hagi consens.
—Sí, diuen que la proposició té un gran consens. Però el té perquè diu que és el que volen que diguem. Si haguéssim presentat una proposició de llei en què es digués que hi ha la immersió, que la llengua catalana és la llengua vehicular i la pròpia de l’ensenyament, segur que amb socialistes i Podem no hi hauria consens. Només hi ha consens perquè fem allò que volen que es faci.

—Argumenten que així no s’aplicarà la sentència del 25%.
—És impossible que això que es proposa aturi una denúncia en cap jutjat. No hi ha cap llei que digui que és prohibit de presentar recursos contra el català davant la justícia. No entenc que es pugui parlar de grans consensos. De tot el que diuen, hi ha una frase que és la de més mal pair: “Que la llengua catalana no s’ha de confondre amb la llengua dels independentistes.” Això és brutal.

—Això, entre més gent, ho ha dit el president Aragonès: “El català no pot ser llengua de part. No pot ser la llengua dels independentistes, perquè hi ha catalans que no ho són.”
—És tan fort que el govern mateix i els partits independentistes diguin que els qui volem, o un dia voldran, que Catalunya sigui un país independent són solament els que parlen català. Que atribueixin políticament la llengua catalana als independentistes és greu i encara ho és més que ho digui un govern independentista. Aquesta idea sí que fa una ferida gran. Fan dos bàndols en el país respecte de la llengua i això no és així. Amb aquest discurs obren un espai ideològicament tremend. Què té a veure una cosa amb l’altra? No sé com es pot dir aquesta barbaritat i que fins i tot ho digui el president Aragonès. Em demano per què ho diuen. Amb aquest discurs volen eixamplar la base social? Dir això també és un atac fortíssim a la independència.

—Diuen que volen evitar que passi, però justament sembla que fan l’efecte contrari: divulgar el discurs dels qui van contra el català.
—Pacten amb els qui volen el bilingüisme. Que no s’adonen que tot passa molt de pressa? Que creuen que sempre governaran els socialistes, a l’estat espanyol? Potser serà el Partit Popular, o Vox. Per exemple, ja sabem el que el Partit Popular en diu a Galícia “bilingüisme perfecte” i és del 50% i 50%. No puc entendre que hagin negociat amb un sector polític que vol el bilingüisme. A més, quan el govern de l’estat ha dit precisament i entre cometes que “ara per ara no treu el recurs, que no farà que la sentència s’executi”. Ara per ara, què és, això? Un xantatge, una amenaça…

—Per què creieu que ho fan?
—Crec que no han vist les conseqüències polítiques i socials. Enforteixen el castellà, debiliten el català i fan més dolorosa la repressió que patim. Què hi guanyem? Que no hi hagi un recurs? Ens ho preguntem i no ho sabem. És una negociació que ha ultrapassat els agents del parlament. Què negociem, amb la llengua? No ho sé. Hauria estat lògic que una cosa tan important es parlés més amb tota la societat. La Plataforma per la Llengua ja ha dit que no hi està d’acord. Òmnium no ha dit ni que sí ni que no, parla de consens, però el que jo dic no pot tenir consens. És impossible. Tan sols hi pot haver consens si renuncies i acceptes el posicionament de l’altre.

—Un altre raonament que posen sobre la taula els impulsors del canvi és que la proposta s’adapta a la realitat sociolingüista.
—Això xoca fortament amb el fet que hem d’enfortir l’ús social del català. Aquesta realitat sociolingüística canviarà si posem en peu d’igualtat el català i el castellà a l’escola? És una contradicció permanent. Són un seguit de frases que ja han perdut tot el sentit, que les van dient i que poden penetrar en el corpus social. No enforteixen, debiliten. Fan que el català es debiliti i la disglòssia serà encara més potent que no ho és ara. Apoderem la llengua castellana i debilitem la catalana.

—També diuen que així no es portarà el conflicte a l’escola.
—On és, aquest conflicte? Quin és aquest conflicte a l’escola? L’has vist mai? El conflicte el fan uns pares, amb bona fe o mala, que presenten un recurs perquè tota l’escola vol que sigui en català i ells volen que sigui en castellà. El conflicte és a fora. Mai a dins! No és real, no és veritat. Això no es fa per un conflicte social. Aquest conflicte no és a l’escola, però tampoc no és al carrer. A la meva família, de la part del pare eren castellans i de la de la mare eren catalans, la nostra llengua comuna és la koiné, és el català, i no hi ha hagut cap conflicte.

—En el vostre bloc dieu que aquest canvi pot influenciar uns altres àmbits, com ara els mitjans de comunicació.
—És un precedent. No tinc cap dubte que això servirà per a TV3, Catalunya Ràdio… Tots els mitjans de titularitat pública.

—S’aturarà, aquesta proposició de canvi, tal com heu demanat els signants del manifest impulsat per la Plataforma per la Llengua?
—No en tinc ni idea. Sóc de Junts, però no hi tinc contacte polític, tan sols pago la meva quota. No sé què faran, però penso que tant Junts com Esquerra han estat actors secundaris d’aquesta proposició. Adonant-se’n o no, faran un servei a les tesis dels governs espanyols.

—Què faríeu? Abans heu parlat de resistència.
—S’ha d’acatar? M’ho hauria de pensar molt. Sé que és més difícil que quan jo era diputada. Si hi havia alguna cosa contra les llengües, no anava a votació. Hauria de pensar-hi molt abans de respondre, però tinc clar que s’ha de resistir. Què passaria si tot un govern no ho acatés i la gent sortís al carrer? S’ha de seguir una política de resistència absoluta, però mai de renúncia. Tot no ho pots aconseguir. T’ataquen, però resisteix, mai no renunciïs. Si renunciem, ho hem perdut tot. No es pot renunciar. Ho trobo imperdonable. Crec que no s’adonen que això que fan portarà a una disglòssia terrible, que faran miques la llei de normalització lingüística. Treuen el sentit a la política lingüística.

—Com ha de ser, aquesta resistència?
—Els atacs no s’acabaran. El 1492 en Nebrija fa un capítol de la seva primera gramàtica i parla de la superioritat de la llengua castellana sobre les altres llengües peninsulars. Imagina’t, és el mateix i parlem de fa més de cinc-cents anys. Com vols que s’aturi? No s’aturarà mai. La gent diu que la immersió ha fracassat, però és miraculós com s’ha anat resistint. És miraculós amb tots els atacs que s’han anat rebent contínuament. Tot plegat ve de molt lluny. La constitució espanyola deia el mateix que Nebrija. De llengua n’hi ha una i després unes altres que no tenen ni nom, són les anònimes. No hi ha una solució que no sigui ser independents i que ningú no ens pugui manar sobre la nostra llengua. Si no tenim això, hem de fer el que hem fet sempre, resistir, però amb més força. Si ara tenim un parlament amb una majoria de vots, de gent que vol la independència de Catalunya, no s’entén que fem una proposició de llei que vingui a dir que tenim dues llengües quan l’únic patrimoni real que tenim és la llengua. Donar a entendre que hi ha dues llengües pròpies a Catalunya… Això no és així.

—Abans us demanàveu per què s’havia fet. Voleu dir que és a canvi d’algunes altres coses que no es diuen?
—No ho sé! És cert el que fem històricament i socialment. Com volen enfortir l’ús social, així? En què es basa el nostre govern per a dir que enfortirà l’ús social del català quan el debilita a l’escola? És una contradicció.

—Abans d’acabar, com veieu el camí cap a la independència?
—No hi veig punt de retorn. Va ser tan important, allò que es va fer, i la repressió va ser tan dura, que va demostrar que havíem fet una cosa importantíssima. Si allò que vam fer no hagués estat crucial, no hi hauria aquesta repressió. Durarà. A més hi ha força i magma de talent de la gent jove. Els joves voldran la independència. Això no s’ha esborrat, no s’ha perdut res. No crec que el moviment sigui mort, és ben viu. Els camins no sempre són en línia recta. Els anirem passant. Som com aquests volcans que no s’adormen mai. Fan aquelles erupcions enormes, però no estan adormits. Nosaltres no estem adormits. S’ho poden pensar, però no ho estem gens. Ens falten dirigents, han escapçat una generació important. Però, a l’exterior, Puigdemont i els consellers fan una feina crucial. A l’exili es fa una feina extraordinària. Així ho sento, i ho sent molta gent. Per a quan arribi el dia, que segur que arribarà, s’ha d’anar alimentant i treballant, i segur que una proposició com la que han fet ara no és una manera de treballar. Segur que no, perquè espanyolitza.

—Voleu afegir res?
—Sí, hi ha una altra pèrdua enorme i és que l’escola és un model per a tots els Països Catalans, per tots aquells que lluiten per tenir la llengua vehicular i més ús social del català al País Valencià, a les Illes, a l’Alguer o a Andorra. On serà, ara, el model? On ha nascut el català, ja no som el pal de paller? Quin exemple que donem!