15.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.10.2023 - 23:06
La majoria de nosaltres ja coneixíem la Carme abans que esdevingués un personatge públic, i fins i tot quan ja s’hi va anar convertint no en vam ser gaire conscients. Per això ens ha sorprès la pila de mostres de condol i d’articles que han aparegut aquest últim mes, que reconeixen sobretot la feina que havia fet en relació amb la situació del català i que esmentaven la posició ferma de la Carme pel que fa al debat del gènere. Són aquestes dues raons (potser més la segona que no pas la primera) que l’han fet coneguda per tantíssima gent aliena al món de la lingüística. I és veritat que la Carme va fer una feina enorme de difusió i de divulgació entorn d’aquestes dues qüestions i mai no l’hi agrairem prou, però per sobre de tot, i ella ho reivindicava sempre que podia, va ser una estudiosa de la diversitat lingüística, i va treballar incansablement per defensar-la i per fer-nos-la estimar tant com l’estimava ella.
Amb l’objectiu principal de promoure el coneixement i el respecte cap a la diversitat lingüística, la Carme havia fundat el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) el 1992 i, vint-i-cinc anys més tard, el 2017, el Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), format per joves que havíem estat estudiants seus i, per extensió, dels estudis de lingüística de la UB.
Com molts sabeu, i com sempre diu el Pere Comellas, la Carme era molt bona comunicadora. Condensava idees i reivindicacions en frases curtes, sovint provocadores, que contenien, sense que ho semblés a primera vista, una reflexió profunda: “Les llengües no existeixen”, ens deia quan érem estudiants de primer de l’assignatura de llengües del món. Érem joves i ingenus, però ella ens tractava com a adults intel·ligents i ens desmuntava mites per “fer-nos rumiar”. Des de la primera classe del primer semestre del primer curs de lingüística, la Carme ja ens feia replantejar tot el que sabíem o havíem intuït fins llavors sobre les llengües, començant pel concepte de llengua mateix. Tan fort era aquest primer impacte que des d’aquell moment vam aprendre a mirar-nos sempre el món de les llengües des del prisma de la diversitat.
Quan nosaltres la vam conèixer, la Carme ja feia anys que es dedicava a la docència. Va entrar al Departament de Lingüística que havia estat fundat per Sebastià Serrano, Eugenio Martínez Celdrán i Jesús Tuson, tres persones expertes en àrees molt diferents que van combinar els seus coneixements per oferir uns estudis complets que arriben fins avui dia. A les línies de recerca de Jesús Tuson s’hi va sumar ella més endavant. Les publicacions de Tuson ja havien estat molt influents, i la tasca de divulgació científica que la Carme va dur a terme de manera incansable va arribar a nous horitzons tot incorporant noves idees i reflexions.
Carme Junyent va ser capaç de veure la importància de tenir en compte la diversitat per fer avançar el coneixement científic sobre el llenguatge, però també per analitzar la situació lingüística del català des del punt de vista d’aquesta diversitat. En un context tan plurilingüe com el nostre, va fer-nos entendre a tots que la diversitat no és un problema sinó una riquesa, i que només un entorn on s’acullen i es respecten totes les llengües, vinguin d’on vinguin, pot esdevenir un lloc còmode del qual tothom se senti part, és a dir, la convivència plena.
La seva defensa de la diversitat, doncs, tenia al centre la qüestió dels drets (i deures) dels parlants, tal com s’exposa al llibre El futur del català, però anava molt més enllà. I ens va alertar a tots que, amb la desaparició de les llengües, més enllà de perdre maneres de veure el món i de perdre l’objecte d’estudi mateix de la lingüística, perdem unes possibilitats d’intercanvi i de creativitat molt potents. L’homogeneïtzació lingüística, per la Carme, duu a l’homogeneïtzació cultural i de pensament. Una de les frases que més li vam sentir repetir a classe és la de “L’anglès s’ha de saber però no s’ha de fer servir”, acompanyada de l’explicació que beure culturalment d’una sola font (sigui l’anglès, el castellà o el mandarí) ens iguala per baix i impossibilita nous canals d’intercanvi que puguin menar-nos a trobar noves solucions. Per això la Carme sempre va fomentar –i finançar– iniciatives basades en l’intercanvi entre el català i llengües i cultures no majoritàries, motiu pel qual va fundar el GELA i el GLiDi.
La Carme encarnava la conjunció, en una mateixa persona, de saviesa i humanitat a parts iguals, cosa que va quedar reflectida amb la frase que va escollir per a la cerimònia de comiat del 9 de setembre a Masquefa, en què no va deixar de reivindicar l’obra de la seva vida. “Conviure sense renunciar a la diversitat” és una frase que condensa el pensament de la Carme i tot el seu treball en favor de la diversitat lingüística. Amb aquesta frase s’entén la diversitat com un concepte ampli que no només es redueix a les llengües; ben al contrari, pretén l’enriquiment de tots mitjançant l’intercanvi d’igual a igual sense haver de renunciar a les especificitats de cadascú. Al cap i a la fi, la diversitat és inherent a l’ésser humà, i tot intent de reduir-la és artificial i perillós. La Carme ha dedicat tota la seva vida a fer-nos-en adonar, i aquesta ha estat segurament la seva empresa més ambiciosa i que nosaltres volem reivindicar també com la més important.
