Carme Junyent s’acomiada tal com volia

La sala polivalent de Masquefa s’ha fet molt petita aquest matí arran de la gran gernació que s’hi ha volgut aplegar per al comiat de la lingüista Carme Junyent. A l’entrada, una pila de llibres seus i un rètol que convidava els assistents a emportar-se’n un, a llegir-la encara.

A l’acte, que era presidit per una fotografia seva de petita i la frase “conviure sense renunciar a la diversitat”, han pres la paraula amics, veïns i companys de professió, puntuats per algunes peces musicals, entre les quals, tot just començar, cançons sobre la mort de Raimon, Marina Rossell i Tom Waits.

L’acte, que ha estat interpretat en la llengua de signes catalana –de la qual va ser una gran defensora–, va ser planificat per Carme Junyent mateixa. El seu fill Andreu ha estat el primer a prendre la paraula per demanar que no hi hagués aplaudiments –“perquè ella donava molta importància als símbols i l’aplaudiment és un símbol de celebració”–, i ha recordat la importància que Masquefa va tenir a la seva vida.

Josep, el seu germà, ha explicat la vida paral·lela que va viure amb ella i ha recordat que, parlant de l’acte de comiat, li va aconsellar que no improvisés. Ha descrit amb detall els darrers moments de la seva germana i ha explicat de quina manera va prendre les decisions sobre la mort.

Una cosina de la Carme, Núria, ha explicat moltes anècdotes d’infantesa, com ara que una vegada el seu fill li va demanar quantes llengües parlava i ella s’ho va rumiar abans de respondre: “Més de cent.”

També han pres la paraula unes quantes amigues i veïnes de Masquefa, Isabel, Teresa, Montse i Bibiane, que han remarcat el fort arrelament de la lingüista amb aquesta població de l’Anoia. Han explicat anècdotes delicioses i molt definidores, i han posat en relleu –entre més qüestions– el paper de la seva mare, l’Aurèlia, i la seva gran generositat. El record de la mare, tan important a la seva vida, ha planat durant tot l’acte.

Mònica Barrieras, Pere Comellas i Narcís Iglesias, del GELA, han recordat que Junyent va ser capaç de crear nous discursos sempre a partir de la seva llibertat intel·lectual, sobre les llengües del món, sobre l’anomenat “llenguatge inclusiu”, sobre les llengües a Catalunya i la diversitat lingüística, en defensa de les llengües minoritzades, començant pel català.

Carla Ferrerós, del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), també ha explicat com era capaç de crear i animar grups de treball, i ben especialment d’entusiasmar els seus alumnes.

Joana Rosselló, companya de departament a la Universitat de Barcelona, ha parlat de la seva memòria prodigiosa i com sempre associava els llibres, els restaurants i els indrets amb persones. Ha descrit amb molt de detall la capacitat enorme de la seva companya per a recordar i relacionar coses, i ha dit que avui al món devia haver-hi molt poca gent amb la capacitat de conèixer i identificar tantes llengües, saber-ne tant i interessar-se tant pels seus parlants.

Teresa Cabré ha remarcat la manera amb què Junyent respectava la diferència mentre debatia amb els altres. Ha destacat que era lúcida i heterodoxa i que sempre es pronunciava de manera valenta en les qüestions incòmodes, com ara amb la seva crítica pionera a la no-aplicació de la immersió lingüística a l’ensenyament.

També hi han intervingut Llorenç Comajoan, professor de la Universitat de Vic, que ha explicat mitjançant diverses anècdotes la bonhomia i la humanitat de Junyent, i Maria Enric i Maria Teresa Millet en nom de la Revista d’Igualada, un dels projectes que s’estimava i en què va participar activament durant molts anys.

Finalment, Marta Vivas, de Catalunya Ràdio, ha llegit una carta pòstuma que li va demanar que llegís en l’acte de comiat.

En la carta, Carme Junyent agraïa l’estima rebuda de tanta gent durant tants anys, de la família, dels amics, dels companys –un repàs de bona part dels qui havien parlat abans–, definia el GELA com l’obra de la seva vida, descrivia com un luxe la seva feina a la Universitat de Barcelona, es reafirmava “de Masquefa” i donava un consell a tothom: que no perdem el temps.

Un poema d’Enric Casasses ha clos la cerimònia després de dues hores mentre sonava la música de la passada Festa Major d’Igualada i ací, sí, finalment, tothom s’ha posat dempeus per a una llarguíssima ovació.