Carme Junyent i la “llengua inclusiva”: deu idees fonamentals

Darrerament, l’anomenada “llengua inclusiva” ha tornat a ésser un tema d’actualitat. De primer, la Universitat de Barcelona va anunciar que tornaria a fer servir el masculí genèric en les comunicacions institucionals. Després, el 26 d’octubre, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va emetre un comunicat en què també defensava el masculí genèric i refusava el femení genèric i l’ús de fórmules estranyes, com ara totis. Finalment, el dia 31 d’octubre, el senat francès va anar més enllà i anuncià que invalidaria qualsevol document que fes servir l’anomenada “llengua inclusiva”.

És sabut de tothom que la lingüista Carme Junyent va dedicar molts esforços a combatre aquestes propostes, perquè, a parer seu, estrafeien la llengua i no servien gens ni mica per a combatre la desigualtat entre homes i dones, ans al contrari. En aquest article hem recollit les seves idees principals sobre aquesta qüestió, a partir dels articles publicats a VilaWeb.

1. Una polèmica artificial creada pel poder

Carme Junyent, veient com neix i com creix la polèmica sobre la llengua anomenada “inclusiva” denuncia que qui la impulsa i la fa créixer és el poder, les institucions, especialment la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. “Va ser el poder –diu–, utilitzant el seu exèrcit de correctors, que va decidir que el gènere gramatical era sexista i va imposar les normes que tots coneixem. I les va imposar a contracor de la majoria de professionals de la llengua que veien, impotents, com quatre il·luminats els arrabassaven l’autoritat, menystenien els seus coneixements i els feien fer el paper de sicaris de la llengua.”

2. No hi ha llengües millors ni pitjors: les llengües ens fan iguals

Partint del gran coneixement que té de les llengües minoritzades i amenaçades, insisteix en la pretensió eurocèntrica que les llengües europees són més desenvolupades i, per tant, millors que les africanes, cosa que ella nega rotundament. Per això diu rotundament que les propostes “inclusives” no serveixen per a millorar la llengua: “Els lingüistes que, en general, sabem que totes les llengües són iguals i que, si haguéssim de demostrar el contrari, no ens en sortiríem, hi ha una cosa que tenim claríssima: la llengua no la fem nosaltres. Però tampoc no la fan els polítics. La fa la gent.” I, anant més enllà, recorda que intentar de manipular la llengua, intervenir-hi artificialment, adaptar-la a una ideologia concreta, és dictatorial: “Algú ha d’entendre que, si no fa la seva feina, sempre tindrem il·luminats que ens voldran salvar si us plau per força. Tots els dictadors han volgut manipular la llengua.”

3. La llengua no s’ha d’estrafer

L’argument principal per a oposar-se a aquest afany manipulador és que cada llengua té el seu funcionament, la seva essència, sobretot en la gramàtica: “La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans funcionin amb la dreta: va contra l’ordre natural de les coses.” I aquest argument l’aprofundeix més quan parla de propostes estrafolàries com el totis. Referint-se irònicament a unes declaracions de la consellera d’Igualtat i Feminismes, explica: “Ens diu que l’ús de totis és un acte d’amor per la llengua catalana. Faré una comparació odiosa, però és com aquells senyors que no ens estimen fins que no ens hem emmotllat als seus gustos. No cal que l’estimem, la llengua, ja fem prou d’estimar-nos els uns als altres, i si estimar-la significa estrafer-la doncs potser que ens estalviem tant d’amor.”

4. En la majoria de llengües no s’han fet aquesta mena de propostes

Carme Junyent, en un intent de centrar l’origen de la polèmica, diu: “Com que l’anglès no té gènere, l’han de marcar per poder saber si fan referència a un home o una dona. Aquí vam agafar aquesta teoria, sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que tenen gènere. I per tant nosaltres sí que podem diferenciar.” I, en acabat, recorda que, entre les llengües romàniques, aquesta fal·lera de la llengua “inclusiva” és infreqüent: “En llengües romàniques això només s’ha fet en català, castellà i ara veig que també hi cauen els del gallec. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua.” I si sortim d’Europa ens adonem que la major part de les llengües del món tampoc no senten aquesta necessitat, tot i la mancança de gènere: “La immensa majoria de llengües del món –l’anglès inclòs– no classifiquen els substantius de cap manera, és a dir, no tenen gènere.”

5. No és masculí genèric, és el gènere no marcat

Junyent explica que “masculí” i “femení” no tenen gran cosa a veure amb “mascle” i “femella”. Això es veu clarament en els objectes (no animats), que tenen un gènere o altre per raons arbitràries, sense cap vinculació amb el sexe. I afegeix que això que en diem “masculí” és el gènere que ho encabeix tot, el “no marcat”; i això que en diem “femení” és el marcat, per a les designacions de sexe femení, en el cas dels éssers animats. La prova, explica, és que la major part de neologismes que incorporem, si no duen el gènere d’origen, els fem masculins: “el xauarma, el nicab, el tamagotxi…” I ens fa avinent l’origen de la confusió: “L’única cosa que passa aquí és que un espavilat anomenat Protàgores va decidir que una d’aquestes classes nominals –la no marcada– es diria ‘masculí’ i l’altra, ‘femení’. I algú, vint-i-cinc segles més tard, s’ho va prendre al peu de la lletra i ens ha fet perdre el temps amb aquest malentès.”

6. Ambigüitats, incongruències i contradiccions

Junyent observa atònita com proliferen les construccions del mal anomenat “llenguatge inclusiu” i comprova ara i adés el munt de contradiccions que contenen. S’exclama, per exemple, que s’ha arribat a “extrems mai no vistos”, com ara que una conselleria de la Generalitat de Catalunya anunciï “una oferta de vacances per a gossos i gosses”. I afegeix: “Segurament el mateix [departament] que s’adreça a pescadors, ramaderes i pagesos, cosa que, per ser inclusiva, no sé si exclou pescadores, ramaders i pageses. D’una altra banda, han aparegut les persones autònomes i les persones treballadores. Tampoc no sé si inclou algunes de les (moltes) persones autònomes que conec però que mai no han pagat autònoms; o potser algunes de les persones (molt) treballadores que també conec però que, en canvi, no tenen feina.” En l’article dedicat al totis, fa l’experiment de transformar la frase “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i el resultat és aquest: “Totis lis (pamis?) (mapis?) (paris?) (maris?) de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis.” I afegeix: “De debò algú es veu amb cor d’imposar una cosa així?”

7. Darrere la llengua inclusiva hi ha masclisme

Carme Junyent nega que aquestes propostes hagin servit per a avançar en el terreny de la igualtat entre homes i dones. “De debò, si algú em pot demostrar que aquesta disbauxa del gènere ha millorat en res la vida de les dones, que m’ho expliqui”, diu. I també, més taxativament: “Que algú em digui un cas en què canviant la llengua s’hagi canviat la societat. No en conec cap.” Anant més enllà, fa una denúncia de la hipocresia que s’amaga darrere els qui fan propostes “inclusives”: “Animo els qui realment els preocupa la qüestió a fer recerca sobre les interaccions a Twitter. S’adonaran que la condescendència, el mansplaining i totes les mostres del masclisme més barroer s’escolen entre els consells que ens donen. I quan la cosa va que parlen així perquè volen sentir-se com nosaltres ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Això sí, qualsevol cosa menys renunciar als privilegis. Finalment, hem arribat aquí. La llengua inclusiva serveix perquè els senyors ens diguin com hem de parlar. Així, si els fem cas, ells se senten molt feministes i nosaltres fetes molt visibles.”

8. Perdre el temps per no parlar de les qüestions importants per a les dones

Junyent insisteix en aquesta manipulació hipòcrita, molt sovint per part dels polítics (homes): “Amb aquesta croada absurda del gènere gramatical hem ofert l’excusa perfecta perquè els homes puguin aparèixer com a sensibles i afins a la causa. Però a ells ningú no els treu de la cadira. Deu ser per això que els polítics s’hi han apuntat amb tanta passió. Mira que és fàcil, tu: uns quants ‘nens i nenes’ per aquí, salpebrat amb ciutadanies i veïnats, i quedo com un rei. I, com que manen, tothom a passar per l’adreçador. I si una dona et diu que a ella no l’enganyes, no té gens d’importància, és una dona.” I mentre perdem el temps parlant del gènere gramatical, diu, deixem de banda molts aspectes sobre la relació entre llengua i discriminació per raons de sexe que sí que caldria abordar: “Com parlen les dones? Com són les pautes conversacionals entre homes i dones? Com són les converses en l’àmbit familiar? Quin paper juga el sexe en la negociació entre iguals? Quina relació hi ha entre sexe i poder en la comunicació en línia? I entre llengua i sexe en l’adolescència? Com reproduïm els estereotips masculins i femenins? Aquestes i moltes més qüestions són les que no abordem quan parlem del sexisme en la llengua. Per què? Doncs perquè aquestes són les que compten.”

9. Les propostes de Carme Junyent: objecció i parlar “normal”

Per aturar la disbauxa de totes les propostes que estrafan la llengua, Junyent fa una proposta als professionals que són obligats a acceptar fórmules que no acceptarien o a fer canvis que no farien: “Aquests professionals, si no segueixen els dictats dels il·luminats, o se’ls ignora o se’ls aparta. Per què han de viure sotmesos a la humiliació que un incompetent els dicti com han de fer la seva feina? Què cal fer? Només se m’acut una cosa: objecció de consciència lingüística. Si tots els correctors es planten, què passa? Que els polítics i els mestres parlin com vulguin però que cap persona que sap què té entre mans s’hagi de rebaixar a escriure textos incoherents i incomprensibles.” I dóna també un consell general: “Sovint em demanen que, si no hem de dir ‘els gossos i les gosses’, ‘l’estudiantat’ ni ‘les persones infants’, què hem de dir. A aquest punt de desconcert hem arribat, ja dubtem de si dir ‘els gossos’, ‘els estudiants’ i ‘els infants’ és correcte o no. Jo, com a lingüista, no sóc qui per a dir com ha de parlar la gent i per això a la pregunta: ‘Com hem de parlar?’ Responc ‘normal’. I normal no vol dir normatiu, vol dir no fer cas d’aquestes imposicions que no fan res més que crear confusió. Alliberem-nos, parlem normal.”

10. El IEC no exerceix l’autoritat

A l’hora d’explicar el paper que exerceix (i el que no exerceix) l’Institut d’Estudis Catalans, Junyent és clara: el IEC sempre calla, fins i tot quan és interpel·lat: “Jo sempre havia pensat que era el IEC el que havia de resoldre aquestes coses, però els seus membres sempre han mantingut un discret silenci o, quan els han (hem) interpel·lats, s’han limitat a dir que els temes relatius a l’ús no sexista de la llengua, com ara si cal utilitzar el doblet a l’hora de parlar dels dos sexes o si és adequat de fer servir el masculí plural, no entren dins l’àmbit de la normativa estrictament lingüística.” I continua: “O sigui, els arrabassen l’autoritat imposant NORMES d’ús i tot el que tenen per dir és que això no és cosa seva.” Per Junyent, tot plegat és un cas d’intrusisme que no seria tolerat en un altre àmbit: “Quan qualsevol curandero vol vendre remeis per al coronavirus o de qualsevol altra cosa, el col·legi de metges surt de seguida per alertar-nos, de la mateixa manera que, davant de qualsevol cas d’intrusisme, l’autoritat pertinent actua tal com pertoca a la seva responsabilitat. Què passa amb la llengua? Doncs que l’autoritat, el IEC, calla.”

És indiscutible que el comunicat que va emetre l’Institut el dia 26 d’octubre és un pas endavant, que trenca finalment aquest silenci. Dissortadament, Carme Junyent ja no ho ha pogut veure ni fer-ne una valoració.

Articles de Carme Junyent sobre la “llengua inclusiva” publicats a VilaWeb:

• Carme Junyent: “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení” (entrevista de Bel Zaballa, 31.10.2013)
• Carta oberta al president Mas (25.11.2014)
• La cançó de l’enfadosa (22.7.2015)
• Els límits de la incompetència (28.2.2016)
• Curs de lingüística per a feministes (21.9.2016)
• A mi que m’excloguin (24.6.2020)
• El ‘totis’: una barrera contra la inclusió (20.7.2021)
• Postil·la (27.7.2021)
• Un dia en femení (6.3.2022)
• Avui parlaré de gènere (24.7.2022)
• M’autoinculpo (26.8.2022)
• En defensa pròpia (18.9.2022)