03.09.2023 - 12:26
L’aportació de Carme Junyent a la lingüística és enorme i seria convenient que algun expert fes l’esforç de sintetitzar-la i difondre-la. Primer de tot, cal dir que no tota la tasca de recerca i l’obra escrita de Junyent van adreçades al català, ni de bon tros. Va esmerçar una gran part de la seva feina a estudiar, per una banda, les llengües africanes; per una altra, les llengües amenaçades en general; i encara, per una altra, els processos d’extinció i substitució de les llengües. Paral·lelament, va aprofundir el concepte d’ecologia del llenguatge, va argumentar l’oposició a la planificació lingüística imperant i va bastir les bases d’una planificació alternativa (planificació de la diversitat). Tot això, entre molts més àmbits.
Tanmateix, aquests darrers anys s’havia dedicat especialment a estudiar el cas del català: havia advertit que presentava símptomes d’alarma i que calia actuar; i, alhora, havia assenyalat el camí que calia seguir per capgirar la situació.
En aquest article –personal, al capdavall– us presento les deu lliçons de Carme Junyent que em van fer obrir els ulls.
1. Els mals que causa el bilingüisme els guareix el multilingüisme
Carme Junyent és insistent a l’hora de parlar del perill del bilingüisme. Per una banda, deixa clar que després del bilingüisme ve la substitució. Ho va explicar en una entrevista de VilaWeb el 2020. És una explicació tan clara que no és possible no entendre-la: “Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix.” En canvi, si en compte de pensar que tenim una societat bilingüe pensem que, de fet, és multilingüe, la perspectiva canvia. No es tracta de dues llengües en contacte, sinó de moltes llengües d’ús, una de les quals és la llengua de la convivència, que en el nostre cas ha d’ésser el català. Això seria bo també per a evitar la pèrdua de trets genuïns a causa de la interferència. Ho deia en aquesta altra entrevista de VilaWeb, del 2014: “Quan hi ha interferències que només tenen una font, que tots coneixem, la gent ja no les percep ni com a interferències. La lingüística històrica mostra que com més substrats diversos hi ha més es torna a l’origen. […] Hi ha una correspondència claríssima entre la competència i l’ús. Si utilitzem més el català recuperarem la competència.”
2. Què cal per a restablir l’equilibri ecolingüístic?
Junyent no parla en abstracte. Quan es refereix al multilingüisme, pensa en persones, en parlants de llengües diverses que són capaços d’adoptar el català com a llengua de convivència. Llibres i articles seus van plens de gent que ha seguit aquest camí. I no es descuida mai d’esmentar la immigració espanyola, la gent que va venir d’Andalusia i més indrets d’Espanya i va fer del català la seva llengua i la dels seus fills. “Puc recordar –diu– com els meus amics i els meus veïns que havien vingut de diferents llocs d’Espanya parlaven en català. Hi ha una cosa que és evident: si el català és on és ara, és gràcies a tota aquesta gent.” Això, diu, és essencial per a recuperar la llengua, més ben dit, per a recuperar l’equilibri ecolingüístic, un concepte aplicable a totes les llengües que perillen. “L’única manera de restablir l’equilibri ecolingüístic és la col·laboració dels parlants de llengües dominants. I ells ho han de saber. Per això el català necessita la solidaritat i la col·laboració dels castellanoparlants.”
3. Planificar? Sí, però d’una altra manera
La teoria que difon Carme Junyent sobre la diversitat lingüística va resultar reveladora fins i tot per a molts filòlegs i lingüistes. El 1995 va publicar Contra la planificació, un llibre que parteix de l’alarma pel procés galopant d’extinció de llengües. “En cada llengua que s’extingeix, hi ha una comunitat agredida, a la qual s’ha exclòs del curs de la història de la humanitat”, diu. Per això ella no creu que s’hagi de planificar pensant en una llengua, sinó pensant en la diversitat. Cal respectar totes les llengües –insisteix–, sobretot les més vulnerables: “La llengua, si no té una comunitat que la parla, senzillament no és. I si una llengua només és la llengua d’un individu (o d’alguns individus) ja és morta. En planificar la diversitat hi ha un fet inqüestionable: s’ha de planificar a favor de les llengües més desprotegides.”
4. Contra la política lingüística oficial
Té relació amb el punt anterior, és a dir, amb el seu convenciment que la planificació lingüística convencional és contraproduent. Junyent està convençuda que, en el cas de Catalunya –i, per extensió, dels Països Catalans–, la Direcció General de Política Lingüística arracona el català en un departament i que això fa que ni la resta de l’administració ni la societat no s’hi sentin implicats: “La llengua és de tots i tots s’hi han de comprometre. Tenint això en un reducte s’ha aconseguit que els altres no se sentin implicats. Al Departament de Salut o al d’Indústria li és igual el català perquè és una cosa que hi ha en un racó”, deia el 2014.
5. La immersió ha fracassat
Junyent va ser dels primers a dir que l’anomenada immersió lingüística en el sistema educatiu català no havia funcionat. Quan tothom en cantava les excel·lències, ella ja deia que no es complia. En va parlar fa nou anys en aquesta entrevista de VilaWeb. I ho va explicar amb tota claredat en el llibre El futur del català depèn de tu: “Ningú no té el valor de dir que la immersió ha fracassat. Aquests programes d’immersió es desenvolupen, sobretot, a primària. Però què passa quan s’arriba a secundària, que és l’àmbit on s’haurien de fer efectius els resultats de la immersió? Que el sistema va passar-ho per alt i ningú no es va preocupar de garantir que, efectivament, la llengua vehicular de l’ensenyament secundari fos el català.” Tanmateix, Junyent no es va limitar a posar en relleu aquesta mancança, sinó que es va arromangar quan li demanaren que encapçalés el Consell Lingüístic Assessor, un grup que havia de definir estratègies que servissin per a recuperar la llengua a l’escola. El document que va elaborar el consell és la proposta més seriosa –i factible, i esperançadora– que s’ha fet mai sobre aquest àmbit, crucial per al futur de la llengua.
6. Lingüistes o filòlegs?
Carme Junyent sempre havia tingut clar que no es considerava filòloga, sinó lingüista. “Els darrers anys els correctors, per exemple, es fan dir lingüistes. Però ben segur que molts lingüistes no són capaços de fer la feina dels correctors”, escrivia en un article de VilaWeb. I què és un lingüista?: “L’objectiu últim del lingüista és comprendre la naturalesa del llenguatge humà”, diu. I tot seguit fa una llista de les utilitats de la lingüística: “Serveix per a aportar arguments que demostren que totes les llengües són iguals i que, per tant, la discriminació –a més de ser injusta– no té cap fonament que la justifiqui. Serveix per a il·luminar-nos tots amb una nova mirada que ens ajudi a comprendre les nostres llengües. Serveix per a explicar-nos que un instrument tan versàtil, capaç d’adaptar-se a tots els canvis, no pot desaparèixer sense que el trobem a faltar.”
7. La llengua “inclusiva” és una hipocresia
Tot i no considerar-se filòloga, Junyent va maldar per frenar un aspecte que desvirtuava (i, lamentablement, continua desvirtuant) la llengua: l’anomenat “desdoblament” de masculí i femení (“tots i totes”, “benvinguts i benvingudes”, “nens i nenes”…). El 2010 va coordinar el llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, el 2013 VilaWeb li va publicar aquesta entrevista feta per Bel Zaballa, en què tractava sobretot d’aquest problema, i el 2021 va coordinar el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, un recull d’opinions, no pas totes coincidents. L’opinió de Junyent sobre aquest tema és contundent: “S’ha de tenir en compte que les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Aquesta arrogància és el fet que menys s’entén. Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica, això sí que és totalitari.”
8. El jovent és la clau
“Si hi ha un símptoma universal que indica de manera més clara el declivi del català és que va deixant de ser la llengua habitual dels joves.” Carme Junyent és conscient que aquesta és la mare dels ous del problema de la llengua i l’aspecte que s’ha d’abordar prioritàriament. I, parlant dels joves, reparteix feina i responsabilitats: “No podem fer-los prendre consciència, és clar; la consciència l’hem de tenir nosaltres per tal de crear-los un món en què el català sigui la llengua natural.” Els darrers anys de la seva vida va dedicar hores i hores a parlar amb joves i, de resultes d’aquest diàleg, va néixer El català, la llengua efervescent, un llibre de debat, amb propostes factibles que exalcen el potencial de la llengua i en marquen un camí de superació. Una altra vegada trobem una lingüista compromesa, que és conscient de la fragilitat del català i vol ajudar-lo a consolidar-se i a avançar.
9. Llengua marcada, llengua no marcada
Definint llengua marcada i llengua no marcada, Carme Junyent ens ajuda a entendre la situació de desigualtat i desequilibri que perjudica el català i qualsevol llengua minoritzada. Si ens sentim incòmodes quan mantenim el català davant un castellanoparlant és perquè el català és la llengua marcada. Si anem a cal metge i, en veient que parla en castellà, canviem de llengua immediatament –sense esperar que aquest pas el faci ell, que és qui cobra per atendre els pacients– és perquè el català és la llengua marcada. Si, en qualsevol situació, ens demanem a nosaltres mateixos “Ara què et costaria parlar en castellà?” és perquè el català és la llengua marcada. “La llengua no marcada –diu, ras i curt, Carme Junyent– és la llengua que, en principi, no et portarà problemes.” D’arguments per a canviar d’actitud, per a rebel·lar-se contra aquesta inèrcia, ens en dóna a gavadals: “Que què em costa parlar en castellà? Em costa que sempre soc jo qui ha de renunciar a la meva llengua. Em costa que, fent-ho, cedeixo a l’imperialisme lingüístic. Em costa que trenco amb tot allò que m’han transmès. Em costa que cada vegada que NO parlo en català porto la llengua cap a un camí de no-retorn.”
10. Encara hi som a temps
El llibre El futur del català depèn de tu comença amb un pròleg de Junyent i un altre de Bel Zaballa, l’escriptora del llibre (a partir d’una entrevista). En aquest segon pròleg, titulat “Encara hi som a temps”, Zaballa diu: “S’ha acabat el temps de fer creure que al català les coses li van bé. Amagar la veritat no serveix de res. Sí que serveix ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Amb compromís. Si algú podia explicar-ho i fer-ho entendre era la lingüista Carme Junyent. Encara hi som a temps, tot i que ja comença a sentir-se el tic-tac.” Cap al final del llibre hi ha un apartat també titulat “Encara hi som a temps”, seguit del darrer, “Capgirem els pronòstics”, que es clou així: “Als anys seixanta, quan va començar a arribar gent de fora i érem en ple franquisme, a molts pobles es parlava català, i tothom el parlava, els nouvinguts inclosos. Era la llengua de la convivència. Cal que ho continuï sent. Encara que percentualment els catalanoparlants siguin molts menys i, per tant, sigui molt més difícil d’assolir. Però hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement. I si no la fem nosaltres no la farà ningú. Si nosaltres no parlem català no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”
______________________
Articles de Carme Junyent a VilaWeb
Entrevistes:
–Carme Junyent: “Hem de ser més llestos que ells” (entrevista d’Assumpció Maresma, 14.5.2022)
–Carme Junyent: “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva” (entrevista d’Andreu Barnils, 3.9.2020)
–Carme Junyent: “Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió” (entrevista de Bel Zaballa, 30.10.2018)
–Carme Junyent: “No ho fem bé. El català no té el futur assegurat” (entrevista de Jordi Badia i Assumpció Maresma, 5.10.2014)
–Carme Junyent: “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení” (entrevista de Bel Zaballa, 31.10.2013)
