Carme Garcia, fotos des del terrat

Té vint-i-dos anys quan fa aquesta foto: plaça de Catalunya, febrer de 1937. Una colla de gent passa vora l’estàtua monumental d’un soldat mentre en primer pla es veu un home amb americana, corbata i barret al costat d’un home amb boina i vestit d’obrer i un nen petit entremig, darrere d’ells. És una imatge singular, vista ara: sobten l’estàtua del soldat republicà en mode soviètic (realisme socialista) que ha substituït el milicià i les mirades d’aquests dos homes de classe social diferent, en un ambient de propaganda comunista, tal com es veu al fons esquerre de la foto, a l’Hotel Colon. Falta poc per als Fets de Maig i perquè Andreu Nin sigui assassinat. Una imatge que avui sobta, com sorprenen les perspectives des del terrat que després farà la fotògrafa que ha fet aquesta imatge. Tenia tan bon ull com Centelles, Gerda Taro i Capa, per dir tres fotògrafs de molta més reputació que també van fer fotos aquí.

És Carme Garcia, la fotògrafa del carrer d’Avinyó de Barcelona, número 48. Havia nascut el 1915 i va viure cent anys. Va fer fotos gairebé sempre, excepte els primers anys de la postguerra. Ho sabien la família, les veïnes i el seu grup de companyes de l’Agrupació Fotogràfica. Tenia una mirada neta i natural, era molt conscient de les seves capacitats amb la càmera i va mirar durant dècades la vida quotidiana del barri i del creixement de la ciutat. Milers de fotos que només van veure els seus íntims, i no sempre, ja que al marit no li feia el pes una ‘afició’ que es va limitar a consentir mentre l’esposa no es professionalitzés. Ella va continuar, com si fos una manera de passar les hores mentre no s’ocupava de la casa, però era molt més. Era una forma de vida. Ara, algunes de les seves fotos es poden veure en una exposició: ‘Des del terrat’ (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, fins al 27 d’octubre).

Des del terrat: és el punt de vista que ha privilegiat la curadora de l’exposició, la historiadora visual Isabel Segura, ben conscient que aquesta perspectiva dota les fotos de Carme Garcia de força única. Els terrats de Barcelona, populars i col·lectius, privats i alhora comunitaris, són l’espai des dels quals la fotògrafa deixa una col·lecció d’imatges originals que amb la càmera no han estat gaire conreades pels professionals més coneguts. Més aviat els terrats de la ciutat han atret pintors, de Picasso a Marsans, i escriptors, de Rodoreda a Vázquez Montalbán. Ara s’hi sumen els terrats de Carme Garcia.

La gràcia de la fotògrafa és la seva mirada neta, d’arrel popular i natural. Deixa fluir la vida, no la jutja ni en fa estigma, i això que des dels seus terrats es veuen sovint moments difícils de la vida quotidiana. Els anys cinquanta, durant la postguerra que prohibia molts sectors de professionalització a la dona, reclosa a casa, Carme Garcia retrata la feina diària amb les bugades i les distraccions amb els coloms i les vistes sobre la ciutat. Els anys seixanta, quan la droga comença a entrar a Barcelona, la fotògrafa dirigeix l’objectiu cap al carrer d’en Carabassa i capta imatges de l’heroïna que es compra i es punxa allà mateix. No amplia el negatiu de manera que el tràfic de droga es pugui veure millor, sinó que manté l’enquadrament que li ofereix el terrat, una perspectiva en què l’escena pot semblar una més d’un mercat com els que també solia retratar, com ara el de la Boqueria. I al capdavall així era, l’heroïna corria pels carrers de Barcelona com una mercaderia més de les necessàries per al dia a dia. Carme Garcia constata, no jutja ni espectacularitza, mostra.

La seva primera càmera va ser una Baby Kodak que s’havia comprat anys abans de la guerra al carrer de Ferran per setze pessetes. Volia estudiar a la Llotja, però quan tenia tretze anys la seva mare es va quedar encinta i la noia Carme es va posar a treballar en un taller d’enquadernació per ajudar l’economia familiar. Va continuar fent fotos, duia sempre la càmera a sobre. La guerra va aturar les expectatives d’aquella jove fotògrafa que havia captat imatges de l’Onze de Setembre de 1935 davant el monument de Casanova i una concentració a la plaça de Sant Jaume. I la foto de la plaça de Catalunya, el 1937.

Carme Garcia va transformar la cuina de casa, no gaire gran, en el seu laboratori fotogràfic tan aviat com va poder tornar a la fotografia. Ella mateixa s’hi fabricava els líquids, seguint les indicacions dels cursos que a partir de 1953 va fer a l’Agrupació Fotogràfica. Una entitat que va reunir aviat aquest grup de dones actives que el 1959 van constituir el Grup Femení. Les històries en imatges que van fer, encara desconegudes en molts casos, esperen la seva recuperació.

Les fotos de Carme Garcia són ara en l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i també en el llibre que ha publicat El Cep i la Nansa amb el mateix títol. En el llibre es poden veure,a més fotografies d’algunes de les seves companyes del grup de l’Agrupació Fotogràfica: Milagros Caturla (1920–2008), que ja comença a ser més coneguda, Gloria Salas Bulbena, Montserrat Vidal Barraquer i Rosa Szücs, entre d’altres, que Vitòria Bonet reviu a grans trets en el llibre. A veure si en podem veure exposicions aviat.

Per sort, sí que podem veure les fotografies de Carme Garcia. A més dels carrers vistos des del terrat, ara podem admirar les imatges d’interior (la vida a les cases), els retrats d’obrers i de gent al carrer (que semblen sortits del cine de Pasolini), la construcció dels nous barris del Besòs (sense dramatitzar el suburbi), els decorats cinematogràfics d’Esplugues City (on es filmaven westerns) i un conjunt de paisatges urbans i de carretera que evidencien el sentit de les formes d’aquesta fotògrafa vital que no va desdenyar res del que va viure ni tampoc no va fer un drama de no poder-se professionalitzar. Va guanyar alguns concursos, alguns d’internacionals, i una foto seva es va publicar al Pravda soviètic. Sabia prou bé què havia de fer per guanyar, què volien aquells mercats. Simplement, va seguir amb els seus propis encàrrecs, els que ella mateixa anava fent, i així va aconseguir aquesta obra singular que per sort va llegar a Barcelona.