Carme Forcadell, més presidenta que mai

Carme Forcadell, ex-presidenta del Parlament de Catalunya i de l’Assemblea Nacional Catalana, de seixanta-cinc anys, ha escrit un curt, intens i treballat llibre feminista sobre la seva experiència i coneixences dins la presó. Forcadell, condemnada pel Tribunal Suprem espanyol a onze anys i mig de presó per sedició i malversació, escriu una obra allunyada de l’anàlisi política de l’independentisme, i se centra en el feminisme, no tan sols teòric, sinó també pràctic, viscut bàsicament a la presó de Mas d’Enric, presó d’alta seguretat d’homes amb mòdul de dones, però també amb referències a Alcalá Meco, Puig de les Basses i Wad-Ras. Al llibre Escrivim el futur amb tinta lila (Grup 62), Forcadell es mostra més presidenta, combativa i líder que mai en un terreny, el feminisme, que sempre ha reivindicat i que la presó ha reforçat.

Forcadell pivota el llibre en els anys a Mas d’Enric, que comparada amb la presó d’on provenia, Alcalá Meco (presó de dones amb arbres, gespa, flors, cel·les obertes i companyes amb delictes menors), és una “presó dura, molt de ciment, murs i portes tancades, amb internes condemnades per tota mena de delictes, la majoria amb consum i tràfic de drogues i moltes amb problemes mentals derivats d’aquest consum”. El llibre permet de conèixer les intenses vides de les companyes de presó de Forcadell, “preses que han esdevingut delinqüents perquè abans eren víctimes”, en molts casos, de la parella.

Forcadell arriba a escriure moments lírics, molt ben descrits, sobre, per exemple, el Cap d’Any del 2019 i les serpentines que cauen de les finestres al pati, però també crues baralles entre preses dins el menjador que fan estremir en llegir-les. “Els dies que hi ha baralles, ho notes a l’aire”, en una prosa seca i amb poquíssima palla que és d’agrair. El lector coneix, de la mà de Forcadell, un quadre gens idealitzat de dones que “prefereixen quedar-se a la presó per tenir un plat calent i viure allunyades de les pallisses que reben a casa”; joves sud-americanes que han fet de mules portant drogues, en la majoria dels casos empeses per parelles que després les ignoren un cop tancades. Històries que en una sola línia et dibuixen un món: “La Maria està contenta d’haver-se alliberat del marit a la presó. Li vaig respondre que una mica tard, tenia setanta-quatre anys.” “La Trini tenia un pare i un germà a la presó que l’amenaçaven per voler deixar el marit pres. Tenia pànic de trobar-se’ls a comunicacions tot i que ells tenien ordre d’allunyament.” “La Vane, addicta a la cocaïna, no feia programa de desintoxicació perquè la seva parella no li deixava fer. Ell sí que el feia.” “La Marta, a presó dos anys pel crim comès pel seu marit. No va parlar amb l’advocat fins al cap de dos anys. Aleshores ho van veure.” Però tot això citant Maria Mercè Marçal (“Som víctimes, però no santes”) i descrivint una presó on la majoria de les dones fan usura, es criden, es peguen, s’insulten, es roben, menteixen, s’ajuden i maten. “Preses que han matat una altra persona, i des d’aleshores es renten les mans contínuament.”

Una presó que té els seus moments dolços, com quan se celebra el dia de la Mercè, patrona dels presos, o quan es descriu la passejada tendra entre la Laura i la Nana (“Les Amish”), que tot i que ja no són sogra i nora, continuen la seva història, vestides igual, en llargues passejades pel pati. Presó amb moments tendres, com quan Forcadell pica amb els dits contra la paret per comunicar-se amb les preses veïnes. Forcadell i l’aplaudiment al menjador quan rep el permís per a visitar familiars nou-nats. Forcadell i la tendresa amb què parla de la Laura. Forcadell veient com unes altres preses comencen a fer servir el bolígraf amb tinta lila, per escriure cartes o reclamacions, que ella els regalava per conscienciar-les en el feminisme i que tot lector també rebrà si compra aquest curt, intens, bell i cru llibre d’una Carme Forcadell més presidenta que mai, i que arriba a conclusions molt allunyades de l’establishment polític català, resumida en dues frases: “Les presons no haurien d’existir, perquè no funcionen” i “He vist persones amb estafes milionàries que amb bons advocats han tardat més de vint anys a entrar a presó. Persones classistes, superbes, molt conservadores.”

L’obra també permet de veure les petites grans victòries que Forcadell ha vist, i protagonitzat, dins la presó, com ara que les dones puguin treballar i cobrar, matí i tarda, com els homes, i no tan sols al matí, com abans. Que rebin, com els homes, també formació laboral per a trobar feina un cop fora. Que rebin, com els homes, productes d’higiene íntima adient a l’economat, i millores generals com ara tenir un jardí, menjar més variat, pujar a les cel·les quan vulguin, tres dies de piscina i no pas un. Tot plegat aconseguit en unes reunions setmanals fetes als mòduls que van començar dos mesos després que Forcadell entrés a la presó i comencés a organitzar les presoneres.

Un llibre, en definitiva, que explica com empoderar les dones dins i fora de la presó, amb frases que fan pensar, sobretot si les diu Carme Forcadell: “He après que mai més a la vida deixaré que ningú decideixi per mi. Si una s’ha d’equivocar, és millor tenir el consol de fer-ho per actes i decisions pròpies.” El llibre Escrivim el futur amb tinta lila és una obra que si peca d’alguna cosa, és d’excés de brevetat i el lector es queda amb ganes de saber-ne més, d’aquestes delinqüents i víctimes a la vegada d’un sistema on manen els homes.