Carme Forcadell: “L’Assemblea ha de pressionar els partits perquè facin la independència”

Malgrat les crítiques dures de la direcció d’Esquerra a l’ANC, Carme Forcadell ho veu clar: anirà a la manifestació de la Diada. Malgrat que no comparteix al cent per cent el manifest de l’Assemblea, diu que com a independentista se sent cridada anar a la manifestació. Assegura que entén alguns companys de partit que se senten exclosos de la convocatòria i per això demana que la manifestació sigui més transversal. Però deixa clar que ella no se n’ha sentit exclosa en cap moment. Encara més, admet que la crítica cap al govern forma part de l’ADN de l’entitat: “L’Assemblea ha de pressionar els partits perquè facin la independència.”

En aquesta entrevista Carme Forcadell també mira enrere. Aquesta setmana fa deu anys de la primera gran manifestació de l’Assemblea, l’11 de setembre del 2012. Tot repassant els primers temps de l’entitat, es fa evident que aquell dia va canviar la història del nostre país. A més, aquesta setmana Forcadell també ha estat la protagonista d’una altra commemoració, perquè ha fet cinc anys del ple del 6 i 7 de setembre de 2017, quan es va aprovar la llei del referèndum. Reivindica la feina feta aquells dies i fa una reclamació: “Els independentistes ens hem deixat guanyar el relat. Els unionistes diuen que aquells dies es van conculcar els drets, que va ser un cop d’estat, que no es va respectar res… És mentida. Allà es va respectar escrupolosament tot. Tècnicament, va ser impecable.”

—Anireu a la manifestació de la Diada. Per què hi aneu? Per què hi hauria d’anar la gent?
—He anat a totes, menys quan he estat a la presó, perquè no hi podia anar. Enguany, hi vaig perquè crec que és una manifestació per la independència i jo sóc independentista. Tots els independentistes hi haurien d’anar. Ara, és veritat que també entenc que hi ha gent que se senti exclosa. No se senten a gust perquè el manifest de l’ANC no és tan inclusiu com en anys anteriors, i creuen que no és per a ells. Ho puc entendre. Però, tot i que no comparteixo el manifest al 100%, hi aniré perquè és una manifestació per la independència. Això sí, m’agradaria que fos més transversal. Hi aniria més gent.

—Quina és aquesta part del manifest que no acabeu de compartir?
—M’agradaria que fos més oberta. Que no assenyalés ningú. Que tothom hi pogués anar. És veritat, que els tres partits polítics independentistes tenen estratègies diverses. A mi m’agradaria que tots tres, independentment de l’estratègia, poguessin anar a la manifestació. I ara mateix Esquerra se sent exclosa en aquest sentit, perquè l’Assemblea no comparteix la seva estratègia. Per això crec que seria interessant que no s’assenyalés ningú i que tothom hi pogués anar.

—Us en sentiu exclosa?
—No, no me’n sento exclosa. Sóc independentista. Per tant, em sento cridada a anar-hi. Però, com he dit, entenc que hi hagi gent que sí que se n’hagi sentit.

—Aquests dies s’ha dit que l’Assemblea s’ha radicalitzat i que exclou independentistes. Hi esteu d’acord?
—A mi m’agradaria tornar a la transversalitat que hi havia el 2012. Sóc conscient que era un moment molt diferent. En la manifestació del 2012 hi va anar gent d’Iniciativa per Catalunya, d’Unió Democràtica o Convergència, que en aquells moments no eren partits independentistes. Hi va venir gent socialista, dels sobiranistes. I, naturalment, gent de la CUP i d’Esquerra. Va ser molt transversal. Dies abans vaig dir: “Tothom hi és convidat, però qui vingui serà comptat com a independentista.” M’agradaria tornar a aquest punt. M’agradaria que l’Assemblea digués això. M’agradaria que qualsevol persona que vulgui la independència, amb l’estratègia que vulgui, vagi a la manifestació. S’ha de recuperar aquest esperit.

—Aquesta frase venia d’una polèmica amb Duran i Lleida, que deia que la manifestació havia de ser pel pacte fiscal. Sempre hi ha hagut polèmiques?
—Sí, sempre n’hi ha hagut. No és nou. I sí, concretament vaig dir això perquè hi havia polítics que ens demanaven que la manifestació fos pel pacte fiscal. Vam dir que no, que no estàvem per això, volíem treballar per la independència. Vam rebre moltes pressions del govern i els partits perquè no fos una manifestació per la independència. Això sempre passa… Cada any hi ha una polèmica nova.

—Dins l’ADN de l’Assemblea hi ha la idea que ha de pressionar els partits…
—No és que hi sigui, és que ho ha de fer. L’Assemblea ha de pressionar els partits perquè facin la independència. L’ANC ja va néixer perquè els partits polítics no es posaven d’acord. I per això vam crear aquest espai, on la gent, fos del partit que fos, pogués treballar per la independència. Per mi l’objectiu de l’Assemblea és mobilitzar el màxim de gent possible, per això parlo de la transversalitat. Cal mobilitzar el màxim de gent per pressionar les institucions i el govern de Catalunya i d’Espanya.

—És lògic que l’Assemblea faci una crítica al govern?
—Sí, la crítica al govern sempre hi ha estat. Però potser en aquest cas és una mica més personalitzada. La gent s’ha sentit més molesta quan s’ha parlat de partits autonomistes. Crec que a molts militants d’Esquerra això els dol, els fa mal. Som militants del partit de Macià i Companys. Som el partit que més s’ha sacrificat, que més repressió ha patit, i ara ens diuen autonomistes? Això ha molestat. Es pot dir al govern que no compleix les expectatives, que no treballa en la direcció que volíem… Però, és clar, fer una crítica concreta a un partit, generalitzant, pot molestar molts militants de base que potser no comparteixen ni la línia del govern ni del partit, però que són militants.

—N’heu parlat amb Dolors Feliu, d’això?
—Sí, n’hem parlat. I evidentment, quan l’ANC fa un manifest no el fa una persona. És una entitat assembleària, no com moltes. I aquest manifest segurament no l’ha decidit ni Dolors Feliu, sinó que s’ha fet conjuntament. Dins l’Assemblea també hi ha d’haver gent que no se sent còmoda. No oblidem que hi ha militants d’Esquerra. N’hi ha de tots els partits.

—Dieu que sempre hi ha hagut polèmiques. Però aquests últims anys les coses han canviat molt, no? El 2012 sobretot hi havia il·lusió, ara més aviat hi ha emprenyament?
—Sí, el 2012 va ser la manifestació de l’alegria. I, és clar, ara és d’emprenyament! Fa cinc anys que hi ha una repressió ferotge. I dos que tenim una pandèmia, i encara no n’hem sortit. La gent està enfadada, evidentment. La gent està enfadada perquè, després de l’octubre del 2017, que ho va tenir tant a tocar, ara fem el que fem. Serà frustrant fins que no ho tornem a aconseguir. Fins que no assolim la independència, tot ens semblarà poc. Malgrat tot, estic convençuda que la gent hi és. Com hi ha estat sempre. No ha fallat mai. Quan tornem a tenir un objectiu, com va ser el referèndum, la gent s’hi tornarà a posar. Anirem tots a l’una.

—Hi ha cap manera de resoldre aquest trencament entre l’entitat que vau fundar i presidir, l’ANC, i el vostre partit, Esquerra?
—Sí, home, sí! I tant! És clar que sí! Hi ha molts militants d’Esquerra que som socis de l’Assemblea i anirem a la manifestació. I dirigents del partit, també. Hi ha és una discrepància, però estic convençuda que les coses s’arreglaran. De fet, coses pitjors s’han arreglat.

—N’heu parlat amb Junqueras i Aragonès? Heu mirat com es podria arreglar?
—Ells ho han dit públicament, han demanat que sigui més transversal, perquè la gent d’Esquerra s’hi trobi més a gust. Tot i que, hi insisteixo, hi ha moltíssima gent d’Esquerra que hi anirà.

—El 2012, ara fa deu anys, Artur Mas tampoc no va anar a la manifestació.
—Aragonès no serà el primer president que no va a la manifestació. Fins i tot el president Torra no hi va anar el 2020, per la pandèmia. I mentre va ser president, Artur Mas no hi va anar mai.

—Però sí que us va rebre després.
—Sí. Tot i que no aquell dia. Llavors ens va rebre la presidenta del parlament, Núria de Gispert. Més tard, ens va rebre Mas, perquè li ho vam demanar.

—L’Assemblea i el president Aragonès s’haurien de reunir?
—Sí, per què no? És una entitat del país.

—Aquests dies s’ha atacat bastant Dolors Feliu.
—L’han atacada? Ah, sí? No ho he vist! Saps què passa?, que no miro mai el Twitter.

—Doncs l’han atacada pel seu passat convergent. I vós vau ser presidenta de l’Assemblea mentre éreu militant d’Esquerra Republicana. Per què creieu que llavors no us van criticar i ara sí que es critica Dolors Feliu?
—Saps què passa? Jo sóc una militant d’Esquerra una mica sui generis. Vaig ser militant d’Esquerra durant molts anys, perquè era el partit de Macià i Companys. Me’n vaig fer militant perquè vaig tenir la sensació que era l’únic partit independentista que hi havia. Fa molts anys que en sóc militant, però era només això, militant. No era gaire activa. Quan vaig ser presidenta de l’Assemblea era molt poc activa en el partit. Pràcticament no anava enlloc. Ara, crec que no han de criticar Dolors Feliu. El passat de cada persona és passat. Allò que importa no és tant què ha fet com què fa ara. Ella ha estat militant de Convergència? Doncs, molt bé. Ens hauríem d’alegrar que s’hagi passat a l’independentisme.

—Però ha canviat alguna cosa? Com és que abans no es retreia i ara sí?
—Aquests últims anys la política s’ha radicalitzat una mica. Potser és això? No estava assabentada d’aquesta polèmica. No l’entenc, de debò. Què passa, que si has estat d’un partit no pots presidir l’Assemblea? No hi ha cap norma que digui això. A ella l’ha triada el secretariat. És l’elegida.

—Què en recordeu, d’aquella manifestació del 2012?
—En recordo la il·lusió i l’alegria. La gent estava molt il·lusionada. Era la primera oportunitat que teníem d’anar a una manifestació independentista. La base de l’Assemblea és tota la gent que havia treballat a les consultes. Ho dic perquè molta gent diu que vam néixer el març del 2012 i al setembre ja fèiem una gran manifestació. I no és així: hi havia una feina darrere. I aquell estiu en vam fer molta. Vam treballar molt per aconseguir-ho. Però és veritat que els fruits va ser una cosa impactant, que nosaltres no ens esperàvem. Ens va desbordar. De fet, va desbordar tothom: a nosaltres, els mitjans de comunicació, el govern… Ningú no s’esperava que fos tan grossa.

—Els dies abans ja es respirava la sensació que allò era diferent, que seria molt gros.
—Sí! Recordo que vam agafar consciència que seria una manifestació grossa quan ens anaven dient la quantitat d’autobusos que vindrien. Fins i tot vam mirar de llogar trens perquè vingués la gent, perquè no hi havia autocars. No n’hi havia prou al país. La gent ens trucava, que no en trobaven… I de mica en mica te n’anaves adonant. A més, pensàvem que aquests serien la minoria, perquè el gran gruix vindria de l’àrea metropolitana, on hi ha més gent, que vindria amb transport públic. Tot plegat ens feia veure que allò seria molt més gros que no havíem pensat en un primer moment.

—No hi havia estelades…
—Cert, es van acabar les estelades. Malgrat tot, confesso que no vaig entendre’n la magnitud fins l’11 de setembre. Ens van deixar un pis a la plaça de Catalunya, i des d’allà anava mirant què passava. Recordo que cap a la una del migdia, només veia riuades de gent sortint del metro, de la RENFE, dels Ferrocarrils… Tots anaven amb banderes i estelades. Havia anat a moltes manifestacions de l’Onze de Setembre i allò no ho havia vist mai. Una hora abans potser hi havia gent, però tantes hores abans? Allà vaig ser conscient que seríem molts.

—S’entendria on som ara sense aquella manifestació?
—Aquella manifestació ho va canviar una mica tot. En aquell moment el Parlament de Catalunya no reflectia allò que passava. Cal recordar que l’independentisme era molt minoritari al parlament. I precisament per això teníem la necessitat de comptar-nos, de saber quants érem. I quan vam veure que érem tants ens vam adonar que allò que volíem no era tan impossible com ens havien fet creure. Aquella manifestació va fer que l’independentisme, que era minoritari, tant a les institucions, com al carrer, passés a ser majoritari.

—L’altre dia parlàvem amb Dolors Feliu i ens deia que havia entès que ser presidenta de l’Assemblea és de les coses més complicades que hi ha aquest país, però a la vegada de les més boniques.
—Ho comparteixo. Vaig ser molt feliç com a presidenta de l’Assemblea, no ho vaig ser tant com a presidenta del parlament. Evidentment, n’estic orgullosa, però em va tocar un moment molt complicat, i m’ho vaig passar molt malament. En canvi, a l’Assemblea m’ho vaig passar molt bé. Allà treballes en equip i de manera desinteressada. La gent ho fa d’una manera voluntària, perquè estima el país. És molt bonic. Malgrat que ens barallàvem molt, sabíem que ho fèiem per interessos de país.

—En canvi, al parlament us vau sentir més sola?
—Sí, va ser molt dur. A l’Assemblea hi ha els que volen el mateix que tu, i quan tu ets presidenta d’un parlament, ho ets d’un país i hi ha tots els grups parlamentaris. No hi ha només els que pensem com tu, també hi ha els que et voldrien fer fora. I, fins i tot, els que et voldrien a la presó. I tu has de treballar amb tots. Això és molt més complicat.

—Hem parlat dels deu anys de la primera manifestació de l’Assemblea, però aquesta setmana també ha fet cinc anys del 6 i 7 de setembre del 2017. Aquells dies van ser els més difícils?
—Van ser els més complicats de tota la legislatura. Però jo els vull reivindicar. Els independentistes ens hem deixat guanyar el relat. Els unionistes diuen que aquells dies es van conculcar els drets, que va ser un cop d’estat, que no es va respectar res… És mentida. Allà es va respectar escrupolosament tot. Tècnicament, va ser impecable. Precisament tot aquest xou va ser una estratègia dels unionistes perquè volien dilatar el debat i que no s’aprovessin les lleis. A cada cosa que fèiem van demanar una reconsideració, se’n van arribar a demanar onze. I cadascuna implicava que havíem de fer una reunió de mesa i de portaveus, tal com diu el reglament. No podíem tractar de les lleis si no resolíem les reconsideracions, perquè la llei, si no, no seria vàlida. Saps què feien?

—Què?
—Cada vegada els demanava si hi hauria cap més reconsideració. Tots em deien que no. I quan anàvem a començar el ple, un altre grup presentava una nova reconsideració. Era el mateix text. Volien donar aquesta imatge caòtica. Ho vaig permetre tot, perquè no volia que em diguessin que s’havia conculcat cap dret. De fet, no ho pot dir ningú. Fins al punt que quan el Tribunal Constitucional va anul·lar les lleis en cap moment no va dir que s’hagués conculcat cap dret. Fins i tot en el judici, quan es va parlar dels dies 6 i 7 de setembre, a mi m’acusaven d’haver desobeït el Tribunal Constitucional, però en cap moment no es va dir que s’hagués conculcat cap dret. Nosaltres ens hem deixat guanyar el relat. Ens diuen que és un cop d’estat i ens quedem tan tranquils? Com podem permetre que diguin que és un cop d’estat? Passa que vam perdre. Però ho vam fer tot de manera legal. Allò que vam fer, el reglament ho permet. Cal que tornem a guanyar aquest relat, no es va conculcar cap dret. Si nosaltres volem un país millor, no el podem començar conculcant drets, no? Per això crec que hem de tornar a reivindicar els dies 6 i 7 de setembre.

—Ens hem deixat guanyar massa relats? L’altra idea que ha guanyat força és que no hi havia res preparat.
—Aquest també ens l’hem deixat guanyar, cert. Què vol dir que no teníem res preparat? La pandèmia ha demostrat que, per exemple, els serveis sanitaris estan a punt. Tenim les escoles, la policia… Què faltava? Què més s’havia de preparar per fer la independència? Jo no estava al govern, però puc assegurar que el parlament estava preparat. Evidentment, si fas la independència com volíem, pacíficament, no cal preparar res. Passa que això no va ser possible. Ens vam equivocar. Ens pensàvem que no utilitzarien la força, com van fer el Primer d’Octubre. Estàvem convençuts que no posarien la unitat d’Espanya per damunt dels drets humans, i sí que ho van fer. Vam confiar molt en Europa… Ens vam equivocar en moltes coses. Però els errors han de servir per a aprendre’n, i perquè això no torni a passar.

—Ho tornaríeu a fer, malgrat que sabeu que aquella desobediència del Constitucional us va acabar portant a la presó?
—Vaig acabar a la presó perquè tenia un pes anterior que era haver presidit l’Assemblea Nacional Catalana. Si no hagués estat presidenta de l’ANC hauria estat jutjada com els meus companys de mesa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però, ho tornaria a fer? És clar, no podia fer res més. Què havia de dir? Que no es votava? Havia d’acceptar la censura del Tribunal Constitucional? Llavors on és la sobirania del Parlament de Catalunya? Si tu no decideixes de què pots parlar i què pots votar, no ets sobirà. I, per tant, vaig decidir defensar la sobirania del parlament i la iniciativa parlamentària. Què hauria estat del nostre parlament, si no? No podia fer res més. I és clar que ho tornaria a fer. Vaig defensar la sobirania del parlament i la llibertat d’expressió. I totes dues coses ens han costat molt d’aconseguir per a renunciar-hi.

—Actualment es defensa la sobirania del parlament?
—Home… S’intenta defensar. També he de dir una cosa: cap de nosaltres no ens pensàvem que acabaríem a la presó. Em pensava que acabaria inhabilitada i em posarien una multa. Però a mi tant m’era, pensava que darrere meu ja vindria una altra persona. És veritat que ara ja sabem que defensar la sobirania del parlament és molt car.

—Per tant, la repressió pesa?
—Home, i tant! Pesa molt, moltíssim! Ens pesa als represaliats, però també al nostre entorn i aliats. Ens han represaliat per això. Ens feien servir com a amenaça cap als altres.