Carme Forcadell, de ca la Toneta al Parlament

La presidenta del Parlament de Catalunya ha de declarar davant la justícia espanyola. Carme Forcadell és acusada d’haver permès un debat sobre la independència a la cambra catalana. Per això avui VilaWeb us ofereix un perfil personal de Carme Forcadell. És un perfil explicat en primera persona que apareix al llibre La revolució tranquil·la (la Rosa dels Vents), escrit pel periodista de la casa Andreu Barnils. En aquest capítol, Forcadell explica en primera persona els seus orígens a Xerta, un petit poble de dos mil habitants, els professors que la van marcar, els anys de maduresa a Sabadell, la bellesa de la ciutat d’Alep d’abans de la guerra, que tant ha visitat, la passió per l’òpera, i el seu pas a l’independentisme, que va fer a Barcelona. El text va ser escrit l’any 2014, quan encara era presidenta de l’ANC.

«Jo sóc de Ca la Toneta, perquè la meva àvia es deia Antonieta. De Xerta. Som un poble que ara té mil i escaig habitants i aleshores potser en tenia dos mil. Sóc la del mig. Un germà més gran i una germana més petita. La meva mare era mestressa de casa. El meu pare va treballar de mecànic, de molt jove va tenir com un garatge. Després va treballar en transport, però crec que a ell sempre li havia agradat fer de pagès. Quan va ser més gran, es va poder jubilar, i llavors va poder fer-ho. Tu segur que no vols beure res? Jo tampoc. Té, deixa la jaqueta. No, aquest despatx no el vaig triar. Era l’únic que quedava.

Teníem una finca, nosaltres —que allà en tenia gairebé tothom—, amb garrofes i olives, que és terra de secà. L’oli de per allà és molt bo. Però el que té més fama encara és la taronja de Xerta. A l’hort nosaltres també teníem taronges i mandarines. A mi m’agrada el jardí. La terra m’agrada. M’hi sento identificada, amb la terra, però no sóc especialment de tenir un hort i fer tomàquets, no.

L’escola de Xerta era molt tronada. Hi anàvem tots, des del fill del més ric fins al fill del més pobre. No en tinc mal record, no. Doña Paquita, Paquita, Teresa, Arturo, en recordo molts professors, és clar. I també recordo, com una ombra, que feien llet. Donaven llet i formatge i aquestes coses, al col·le. D’això, me’n recordo.

De l’Institut de Tortosa recordo molt un profe de Literatura que es deia Pérez, que era d’allà. Aquest va ser el primer canvi. De Xerta a Tortosa. És clar que tampoc era molt gran, però era un canvi. Hi anaves sola, hi passaves tot el dia sola, a Tortosa, perquè dinaves allà. Aleshores jo ja tenia moltes ganes de venir aquí, a Barcelona. De conèixer. L’esperit de viatjar sempre m’ha encantat. M’ha agradat molt viatjar.

No riguis no. He gaudit molt viatjant. Mira, no ho sé. Em va agradar molt Cambodja, Birmània. Em va agradar molt Egipte, però, és clar, d’això ja fa dos anys —ai!— ja fa molts anys. La ruta maia em va agradar molt. Especialment Guatemala. Molt i molt bonic. Síria em va encantar. Alep. És molt bonic Alep, és molt bonic Palmira. L’Índia també t’impacta molt. Vaig estar-hi tres setmanes.

Aigua, dius? Tu mateix. A veure, jo necessito que un viatge m’emocioni. Llavors, sí. A mi París em pot agradar molt, o Londres, Amsterdam, Viena, Dubrovnik… Tot això és molt bonic, i ja m’agrada, certament. Però són cosins nostres. Quan vaig anar al cap Nord, els fiords em van frapar força. Em va emocionar sortir al carrer i trobar una bandada de rens. Amb aquelles banyes. Però, vaja, Europa és com aquí.

En canvi l’Uzbekistan, per exemple… Per què l’Uzbekistan? Doncs no ho sé, perquè en un viatge que vaig fer a Rússia, vaig anar a Sant Petersburg, a Moscou i vaig arribar-me a l’Uzbekistan perquè volia anar a Taixkent, a Bukhara i Samarcanda, una antiga ruta de la seda. Samarcanda també em va entusiasmar. El Japó em va agradar, però no em va emocionar. La Xina, tampoc. Em van emocionar més els temples d’Angkor.

Sí, aigua. Sí, fins i tot he estat a Bielorússia, a Montenegro, a Moldàvia, a Ucraïna. El nord d’Àfrica l’he visitat tot. El Marroc, quatre o cinc vegades. Sí, quatre o cinc vegades, Tunísia, Egipte, Jordània… I després vaig saltar al Senegal.

Quan viatjo, canvio d’acompanyants perquè al Bernat, el meu home, no li agrada tant com a mi viatjar. Hi vaig amb amigues. No, sola no. No. Sola només vaig anar a Israel, fa molts anys. Jerusalem és increïble! Hi havia d’anar amb una amiga, però al final no va poder venir i no volia perdre els meus diners.

Sí, té, agafa aigua que estàs una mica pàl·lid.

Jo, a Barcelona, primer, vivia al Clot. Després vaig anar a viure cap al final del passeig Maragall. Tu saps on hi ha l’Hospital de la Creu Roja de Dos de Maig? Doncs, per aquella banda. Primer vaig viure en una mena de residència de monges. Després me’n vaig anar a una altra residència, que la portava una senyora més moderna. Potser també era religiosa, però si un dia arribaves tard no passava re, llevat que ho fessis cada dia. Saps què et vull dir, oi? Perdona un moment. Disculpa, ja està.

On érem? Ah, sí, vaig anar a l’Autònoma a estudiar Filosofia. Em va agradar molt fer-ho. No per treballar, pròpiament, sinó per pensar. Recordo un professor que es deia Pere Lluís Font. Molt bo. I l’Octavi Fullat, també. Saps qui hi havia de professor? El Ramoneda. Molt, molt jove era. El vaig tenir un any, el Ramoneda. Després en vaig tenir un altre que es deia Subirós, el Pep Subirós i la Victòria Camps, professora d’Ètica, que aquesta sí que ho feia absolutament tot en castellà.

Qui em va fer pensar molt va ser Kant. De Kant el que em va agradar és tot el corpus, l’intent de cosmovisió. No sé si m’explico. L’intent d’entendre-ho i ordenar-ho tot. Més que explicar un aspecte, intentar ordenar-ho tot. També em va agradar molt tot el tema de la filosofia del llenguatge del Wittgenstein, que és molt específic. És ell qui diu que el nostre món és el món del nostre llenguatge. Els límits del teu món són els límits del teu llenguatge. Parlar és una manera d’interpretar i d’entendre el món. És la primera vegada que es va parlar de la importància del llenguatge per interpretar el món.

Sí. També vaig estudiar periodisme. No sé si te’n recordes del Salvador Alsius. Va ser professor meu. I un que era molt bo, el Sergi Schaff. A mi per treballar m’agradava més el periodisme. La filosofia m’agradava perquè et feia pensar, però per treballar m’agradava el periodisme. M’explico? S’entén el que vull dir?

Estudiava i treballava alhora per guanyar diners, i feia pràctiques en un programa que es deia ‘Giravolt’, de Televisió Espanyola a Catalunya. Hi havia la Mercè Remolí, la Georgina Sisquella. Fèiem reportatges. Per exemple, del Tarradellas. Vam anar a Saint-Martin-le-Beau. A la central nuclear d’Ascó quan s’estava construint. I en premsa també treballava per a revistes de Sabadell, de Ca n’Oriac, i vaig col·laborar amb l’Avui, el Correo Catalán i un altre que es deia Mundo Diario. Amb això del Mundo no et guanyaves pas la vida! A ‘Giravolt’, sí. Però tot s’acaba. El ‘Giravolt’ es va acabar, jo em vaig casar i em vaig quedar embarassada.

Pel que fa a mi, jo treballo al Departament d’Ensenyament i me n’hi vaig cada matí. I les tardes que tinc lliures, cap aquí. I els caps de setmana també els dedico a l’Assemblea. Mira, només cal mirar l’agenda. Avui estic amb tu i després ja saps on anem, demà al matí tenim Secretariat, segurament matí i tarda. El dia 25, que ja és l’endemà, vaig a Terrassa. Tiro enrere… El dia 13 vaig anar a un acte, a l’Hospital de Sant Pau. Veus? Si tinc l’agenda m’ho miro; si no, no me’n recordo. Ja veus quina vida.

Als anys vuitanta va ser quan vaig pensar a treballar de professora. Per tenir més temps. I després a Ensenyament. Com a mínim per compaginar el fet de ser mare. Era molt més fàcil treballar en una escola i podia compaginar l’horari. Vaig entrar a treballar de professora de català a l’Escola Industrial de Sabadell. I al cap d’uns anys, vaig fer oposicions a la Generalitat. Vaig guanyar una plaça. I aleshores la meva feina era fer classes de català a professors. Formació de professorat. I allà vaig veure que volia tenir més nivell. Per això durant aquest temps em vaig treure el Màster de Llengua Catalana. Hi havia una professora molt bona, que no me’n recordo com es diu, que és la dona del Tusón, del Jesús Tusón.

A dia d’avui la meva feina és assessorar. Vaig a un centre escolar i assessoro en didàctica de la llengua, però no només català, també castellà, també anglès. La meva feina és anar al centre, fer una diagnosi, veure com treballen la llengua, com podem millorar. Proveu això. Us funciona? Fantàstic! No us funciona? Analitzem què passa. El meu títol complet és ‘assessora de llengua, interculturalitat i cohesió social’. Toma ya.

Sí, jo em vaig fer independentista quan en vaig adonar que la llengua catalana estava molt malament. O potser no independentista, aleshores, però quan vaig anar a Barcelona sí que vaig tenir més consciència que era catalana i de la situació del país. A Xerta ja veies que al carrer parlaves en català i a l’escola franquista, en castellà. Ja ho veies, que era absurd. Però una cosa així, quan ets petita no l’analitzes. Ho trobes normal. És a Barcelona, de gran, que vaig veure que necessitàvem un estat i unes eines. Que si el català havia de sobreviure necessitava eines i instruments. Vaig tenir consciencia de la llengua del país. A diferència d’aleshores, quan vaig començar, actualment hi ha molts profes que com a llengua habitual parlen castellà a casa. A l’aula s’expressen en català. Potser el que hem perdut en qualitat, ho hem guanyat en cohesió: una castellanoparlant que ha fet filologia catalana. És fantàstic, no? Sí, la llengua potser és el que em va fer fer el pas.

A veure. Sóc fundadora de l’Associació per la Llengua, membre de la Plataforma per la Llengua i vaig ser presidenta del Consell del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell. També he estat a la Junta de Sabadell d’Òmnium Cultural durant quinze anys i sóc membre de la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). La PDD agrupava tota la gent que va organitzar les cinc-cents consultes per la independència de fa quatre anys. Ho recordes? Quina gran feina que es va fer. Que si he estat a partits? Sí. Jo sóc d’Esquerra Republicana de Catalunya. Consellera nacional fins al 2007. I regidora de Salut d’ERC a Sabadell del 2003 al 2007. Ara no hi tinc càrrecs, no. Ara, Assemblea. Que per què em vaig fer d’ERC? Doncs perquè aleshores era l’únic partit independentista.

Pensant en el càrrec de presidenta de l’Assemblea, algú o altre ho havia de fer. Algú s’havia de posar al capdavant. I em va tocar a mi. Jo això ho faig perquè m’ho crec. Estic convençuda que la independència és el millor. Si no, no ho faria. Tot el que explico, m’ho crec. Penso que qualsevol altra persona podria haver estat al davant de l’ANC, perquè persones com jo i dones com jo n’hi ha moltes.

Et confesso que ho trobaré a faltar, això de l’Assemblea. És clar. Aquest és el meu darrer any, sí. Els estatuts així ho diuen. No volem que la gent s’eternitzi als càrrecs i jo ja me n’he ocupat quatre anys seguits. Quan marxi trobaré a faltar alguns companys però alguns no, també t’ho dic. Ha, ha! M’hi quedaré igualment com a sòcia de l’ANC, fins que es dissolgui, perquè tinc clar que es dissoldrà. Ho aconseguirem i l’ANC es dissoldrà. Aquest punt també és als estatuts. Un cop aconseguits els nostres objectius, ens dissoldrem. La idea és no eternitzar res.

Quan plegui deixaré el Secretariat i aniré a la meva territorial, que és Sabadell. La riquesa de l’ANC és que totes les territorials treballen com el Secretariat. Som una organització de voluntaris. I a un voluntari no el fas moure ni per diners i ni amb ordres. Nosaltres ens movem per convenciment. I al convenciment només s’hi arriba per consens i discussió. A Sabadell faré el mateix que faig aquí. Normalment, perquè discutim molt. Quan tinc el convenciment que una cosa es faci, dic jo ho veig així, però sempre en parlem. I aleshores ho discutim i arribem al consens.

Això a l’Assemblea ha anat bé. Intentes arribar a un consens. És una manera diferent de funcionar, diferent del que fas professionalment. Quan treballes al Departament d’Ensenyament o en una empresa privada les coses no funcionen per consens. Tens un director general que et diu com s’han de fer les coses. Però aquest mètode t’enriqueix perquè has hagut de parlar amb molta gent, has hagut de posar en pràctica la capacitat de convèncer i l’empatia. A mi m’ha anat molt be. Paciència i tenacitat. Això em passa aquí al Secretariat i em passarà a Sabadell quan hi vagi com a sòcia i prou.

Jo vaig anar a Sabadell perquè el meu marit treballava a Sabadell i jo anava a l’Autònoma. Des de l’any 1974 que hi sóc. Ara vivim al centre. Per tant, ja sóc de Sabadell i de Xerta. Jo em sento dels dos llocs. Em sento perfectament tenint dues llars.

A Sabadell anaves a peu a portar els nens a l’escola, anaves a peu a buscar-los, anaves a peu si anaven a classe de no-sé-què, els portaves a peu al gimnàs. Vas a peu al mercat, vas a peu al metge. Al centre de Sabadell hi ha molts serveis a tot arreu. Això dóna molta llibertat a tu i molta llibertat als nens. I això em va anar molt bé llavors i ara Sabadell és una ciutat prou gran per a tenir de tot. Té cine, té teatre, té òpera, té un mercat, té serveis, té botigues. I al centre, hi estàs molt bé. Quan nosaltres ens vam casar, no ens podíem permetre comprar un pis al centre de Barcelona. En canvi, tenir un pis gran a Sabadell era possible. Senzillament, va ser això.

Els meus fills van anar a una escola privada que va passar a pública. Es deia Nostra Llar. Nosaltres estàvem a l’AMPA treballant perquè passés a pública. Vam treballar, amb els socialistes i amb els d’Iniciativa. Has de poder triar l’escola pública o la privada, però hem de tenir uns serveis públics de qualitat. Jo confiava molt en aquesta escola i crec que ho feien molt bé. Era de les millors escoles de Sabadell, i encara ho és. Després els meus fills van anar a l’institut i a continuació a la Politècnica. I ara vine, que t’ensenyaré el despatx.»

* * *

«Llibres, ja ho veus. Ara els que llegeixo són aquests que veus aquí. Els de raons per la independència, carta a un indecís, assajos d’aquests. Poca novel·la, llegeixo, jo, ara. Un dels autors que m’agrada més és Cabré, de qui m’he llegit tots els títols, menys l’última. Fra Junoy o l’agonia dels sons, una de les seves primeres novel·les, te la recomano molt. Una novel·la que m’ha apassionat molt, també, molt, és Madame Bovary. L’he llegit tres vegades. Primer perquè està molt ben escrita i després perquè entén molt bé la psicologia de la dona, tot i que l’ha escrit un home, i això em va cridar molt l’atenció. Preveus tot el que li ha de passar i les teves presumpcions s’esdevenen com una fatalitat del destí. La protagonista s’hi vol resistir, però no pot.

Jesús Moncada també l’he llegit tot, potser perquè és de la Franja i jo de les Terres de l’Ebre. Camí de sirga em va cridar l’atenció perquè explicava el camí de sirga, una cosa que m’era molt propera perquè passava per Xerta, també. Sí, l’òpera m’agrada molt. Hi vaig sempre a Sabadell. Però ara fa tant que no tinc temps, malauradament… La darrera va ser La flauta màgica, de Mozart. Abans, en canvi, comprava l’abonament i anava a totes les funcions. Fa dos anys vaig comprar l’abonament, però el fet és que em va costar caríssim perquè vaig anar a la meitat de les funcions i l’última òpera que van fer enguany a Sabadell, el 30 d’abril, vaig haver d’anar a Catalunya Nord. Me’n recordo perfectament perquè la meva cunyada em va trucar dient-me que em volia comprar l’entrada!! Em sap molt de greu perquè m’agrada molt.

Què és això que m’ensenyes? Ah, sí, quan vaig a actes la gent em regala coses, i algunes les tinc aquí damunt la taula. Aquesta fotografia és la serra del Cadí. Me la van donar amb marc i tot. A mi no m’ho donen perquè sóc la Carme Forcadell sinó perquè sóc la presidenta de l’Assemblea. Llavors, jo tot ho deixo aquí. Per exemple, aquesta placa: ‘En agraïment per la feina feta a l’Assemblea Nacional Catalana i pels èxits històrics aconseguits amb la “Marxa cap a la independència” de l’any 2012 i la “Via catalana” de l’any 2013. Fem entrega del certificat de sòcia honorífica del Col·lectiu Munta…’ Ah, sí! És molt bona aquesta! ‘Muntadors de pollastres grossos.’ Això és una idea del Jordi Calvís. Que ell és d’allà, de les Borges Blanques. I els pollastres els munta grossos. Ens ajuda molt, el Jordi. El coneixes? M’ha fet l’avatar de Twitter, ell. Dibuixa molt bé.

Aquesta espasa me la van donar a Montblanc. Una espasa de la llegenda de Sant Jordi. Veus, aquí a la fulla la inscripció ‘Setmana medieval. Llegenda de Sant Jordi’. Mira, més llibres. Del Cercle del Liceu, quan vaig anar a fer el dinar al Cercle del Liceu. Del Jacint Verdaguer, perquè vaig anar a Folgueroles. Això és una medalla. És la medalla de la Vila de Perpinyà. Me la van donar a l’Ajuntament. Què més? No, no els tinc aquí. Ja m’agradaria. Els lliris volen molta llum i jo de les flors me n’ocupo a casa. Això m’ho ha fet un nen i m’ho va enviar. És un dibuix. A veure què diu. ‘Catalunya vol ser independent, la resta d’Espanya ja sent els crits però no ho entén’. I això és de RAC1. Ens van donar una menció especial pel tema de la ràdio. Amb la Via Catalana vam demostrar la potencialitat de la ràdio, en moments que estaves perdut al mig de la carretera, la ràdio era un mitjà de comunicació potent. I com a reconeixement ens van donar aquesta menció.

Ara, t’he de confessar una cosa. Em quedo les flors i el vi. Vaig anar al Priorat i em van regalar una ampolla. No. Una caixa de sis ampolles de vi, em van regalar… i t’he de confessar que me les vaig quedar. En vaig portar una aquí un dia, ‘nois, teniu, una mostra!’. No, ordinador no en tinc, perquè jo tinc tablet. Llavors quan vinc aquí porto la tablet o agafo l’ordinador de la casa. Però normalment quan vinc aquí, sempre vinc per fer reunions, per parlar, i llavors sempre porto la tablet, que és un moment. Això és més aviat la sala de reunions. I ara anem que són les set.»