Carme Elias, aquí i ara

Que és una dona elegant, ja ho sabíem. La Carme Elias és una actriu elegant que amb una mica de gest, els ulls com dos fanals, serens o implacables o tantes coses com convingui que hi hagi al seu dedins o que mostrin en cada personatge, a cada moment, es transforma i ens transforma perquè ja no som els mateixos, després d’haver vist una bona obra de teatre, ben representada, ben interpretada, un cop llegida la novel·la que t’explica o que et pregunta o que tot, després d’aquell film inoblidable de riure o de plorar o de mantenir-te a la butaca hora i mitja sense respirar (que sí que es pot fer, sí, que és una metàfora i que per tant sí que es pot fer).

Inoblidable, he dit. Quina vana pretensió.

Si bé ho pensàvem, ens adonaríem que no hi ha res que sigui realment inoblidable, precisament perquè la mesura del record o de l’oblit la dóna, és clar, la percepció humana. I té els seus mateixos límits, per tant. En el temps i en la matèria que som i que pretenem modelar i que ens modela. Però parlem així, perquè així ens entenem, perquè així ens hem fet el món i ens mig tranquil·litza: t’estimaré sempre, no us oblidaré mai, he creat una obra eterna, etcètera.

La Carme Elias, aquesta actriu de cos de salze, ens acaba de dir, amb una serenitat esborronadora, amb els llavis prims que sostenen una brevíssima tremolor: “Estic de dol per la meva vida”. Fa servir els mots de la Maixa txekhoviana perquè som el que pensem i també el que hem fet, tant com hàgim llegit i representat, perquè les paraules li comencen a fugir, i de vegades dubta, aquest espant terrible de contemplar com tu mateixa et vas esborrant (no pas la part de fora sinó el dins, això que ets, la consciència de ser-ho, els records, les ambicions, les esperances), però aleshores arriba un vers, una línia de Les tres germanes, i sembla que hagi estat escrit per a tu, per a tu ara, i et salva.

Potser és una mica aquesta, la grandesa de l’art: que no és etern però que de moment perdura.

Ara i aquí perdura.

Ho va anunciar, en un discurs estremidor, al darrer Brain Film Fest. Recollia premi al festival de cinema que organitza la Fundació Pasqual Maragall, i allà va sorprendre el món de fora explicant-nos això que ara sabem i que tan cruament ens encara amb la realitat: que té Alzheimer. I ho explica conscient que, en fer-ho, esquinça el vel de la intimitat que guardava per a ella i per als seus. Ara, un cop exposat això que li passa i repetit en entrevistes i tant com calgui per aprofitar el reconeixement que té i fer visible l’aterridora malaltia, tornarà a casa, a la seguretat que encara li dóna l’espai conegut i les persones que t’estimen i que et permeten de continuar vivint, mentre siguis, aquest teu preciós ara i aquí.

I la Carme Elias, amb aquell seu parlar esmolat i suau alhora, explica a tothom qui la vulgui escoltar, sense estridències i amb ple discerniment del significat del temps que viu, aquest seu camí cap al no-res, al món sense paraules: és com un ratolinet que té un formatge i cada dia, ric-ric-ric, en menja una miqueta; que el va rosegant; ric-ric-ric; que d’entrada tot sembla igual, però ric-ric-ric; fins que un dia fa blof i s’esmicola.

Diu que hi ha dies que se sent dins d’una pel·lícula de terror. En alguns altres, però, se centra a assumir-ho: “El meu objectiu és ara i aquí. No n’hi ha cap altre”.

Aquesta constatació.

Que sempre és així, i per a tothom, i que tan sovint ens n’oblidem, mentre fem plans o ens rabegem en la nostàlgia. I que avui la Carme Elias, que té Alzheimer i que públicament ho explica aviam si comencem a perdre els prejudicis sobre aquesta mena de malalties, ens ha posat, a tots, al davant, un mirall llis i cristal·lí que mostra les pors i les preguntes i l’autoconsciència. Aquest mirar qui som. Davant de la incertesa màxima, davant de la pròpia difuminació, que és també la difuminació de les paraules que ens dibuixen el món (“És molt important tenir un nom per a les coses”, raonava en una entrevista, i en sentir-la pensava fins a quin punt, de tan òbvies, no ens oblidem, de vegades, de les coses veritablement importants), la Carme Elias hi interposa el seu escut de creativitat, les ganes de ser, de ser ésser que pensa i que fa: diu que intenta viure al màxim el moment, “fer coses, sigui escriure, sigui llegir. No atontar-te veient la tele tot el dia, ni plorant pel que et passa sinó posant activitat al teu dia a dia. I així fins que es pugui.”

I quan no es pugui, no.

Aquesta és una altra seva estremidora lliçó: que quan no hi sigui, no. “Jo ja veig cap a on vaig. Quan desaparegui del tot (perquè hi ha un moment en què ja no hi ets, que només ets una reacció física a un estímul), em pregunto per què hauria de continuar vivint.” I fa una pausa. I, per si no l’havíem entesa, ho rebla: “Crec que la mort digna és un bon motiu de debat.”

Que ningú, ni res, no és etern, però que sempre hi ha un però. L’art, per exemple. La realitat que ens forgen els personatges de ficció. La Maixa de Txèkhov. La Marta de Guimerà (que el teatre és efímer i que així ha de ser, però que haver vist Terra Baixa amb Enric Majó i Carme Elias sí que deu ser haver vist Terra Baixa de debò). La Teresa Goday. Com si Mercè Rodoreda hagués escrit Mirall trencat pensant que un dia la Carme Elias l’hauria d’interpretar. I que així roman i així perdura. Aquí i ara.