Carme Arenas: ‘En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors’

Carme Arenas (Granollers, 1954) presideix des del 2010 el PEN Català, la secció del PEN Club que abasta els Països Catalans. El PEN Club és una de les principals entitats del món en defensa dels escriptors perseguits i de la llibertat d’expressió. El centre català va començar fa noranta-cinc anys i ha aconseguit molt de prestigi a l’exterior, però és una mica desconeguda a l’interior. Per Arenas, traductora, crítica de literatura i professora, ‘formar-ne part és un privilegi i un orgull, perquè és una manera d’exercir la solidaritat envers els creadors i de retornar una part de tot el que feren per nosaltres en els moments més complicats’. Per això mateix, s’ha engegat una nova campanya de captació de socis, amics i simpatitzants. Aquesta dona, que ha girat al català Italo Svevo, Umberto Eco, Italo Calvino, Boccaccio i Maquiavel, entre molts més, es troba abocada cada dia a exercir el subtil art de la diplomàcia cultural. Creu fermament en el treball per la cultura de la base i per això va ser secretària de l’AELC entre el 1997 i el 1999. I l’any 2000 ja va entrar a les juntes del PEN Català.

—Una de les tasques tradicionals que ha desenvolupat el PEN Català en aquests noranta-cinc anys d’història és la diplomàcia cultural. Quina importància històrica ha tingut i quina té en aquest moment?
—Parlem tot sovint de diplomàcia cultural perquè des del primer moment hem estat un organisme amb consulta a les Nacions Unides i a la UNESCO i això permet d’exercir alguna mena d’influència al voltant dels governs i potser arribar a ser bastant influents. Hi ha dues menes de diplomàcia i és veritat que al segle XX ha predominat la de l’estat, però ara també hi ha un poder suau que s’exerceix sovint per mitjà de la diplomàcia cultural o la que exerceixen les ciutats amb el diàleg entre si. La cultura hauria de ser un mecanisme per a exercir directament aquesta diplomàcia i el PEN ha tingut influència tant externament com internament quan la política no existia o s’exercia des de la clandestinitat.  En aquests moments la diplomàcia política i la cultural es complementen amb discursos paral·lels que la cultura pot reforçar. Penseu que el PEN Català ha caminat a través de dues dictadures i hem treballat de manera continuada, paral·lelament a les institucions i amb un discurs lliure. També hem aconseguit de projectar la imatge a fora i hem ajudat a imaginar el país a dintre. I ara ho fem des de la imatge seriosa i la modernització. Aquests darrers vint anys el Pen Català s’ha mostrat com una organització moderna amb interlocució a tot el món, molt ben valorada a fora, però no tant a casa.

—Per què penseu que no és tan valorada a casa, aquesta entitat?
—Dol més, però és que a casa tot queda més diluït en moltes altres coses. El PEN és com una ambaixada cultural, però en el terreny de la cultura a casa nostra arrosseguem una falta important d’autoestima, no hi ha polítiques culturals que vagin més enllà dels grans titulars i els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors. Es busquen grans aparadors per anar a fora, però no alimentem la base. Tot passa malgrat els creadors, però sembla que no es dóna cap importància a la cultura del país des de la política, quan és el tret que ens diferencia. Som una de les llengües i literatures fundacionals a Europa. Hem de demanar  un pla de cultura pel país, però ha de ser un pla de dignificació. En un país com el nostre no hauria de caldre la subvenció, hauríem de funcionar com en els països on el ministeris garanteixen el funcionament normal i les activitats. La dignitat requereix establir mecanismes per a poder fer les tasques que ens pertoquen, amb tots els controls que calguin, és clar, però sense haver de pidolar.

—Heu encarregat un llibre sobre aquests 95 anys de feina a Joan Safont. Què hi haurà en aquesta obra?
—Bé, hem de tenir en compte que cada vegada va apareixent documentació nova sobre el PEN Català, però que és complicat de tenir la història sencera perquè els papers històrics són a Austin, als Estats Units. Ara hi ha l’escriptor Jaume Subirana, que de segur que ens trobarà alguna cosa interessant. Però entre la documentació que hem trobat fins ara hi ha papers essencials per a entendre com va ser l’exili català, gràcies sobretot al fet que Francesc Trabal feia la fitxa de situació de cadascun dels exiliats que tenia controlats, bé directament, bé per referències d’altres. Així podem saber quines mancances tenia cada un i com va funcionar la xarxa de solidaritat per poder-los atendre. Aquesta documentació americana també ha permès de saber que l’estada a Roissy-en-Brie va ser gestionada pel PEN Internacional i és des d’aquí des d’on se segueix la situació de molts escriptors a l’exili. Però també hem descobert que el PEN va ser clau per a la solidaritat amb la gent de dintre, als quals van haver de facilitar en moltes ocasions paquets de menjar, per exemple. El PEN va tenir un paper articulador en molts moments difícils a casa nostra, de la mateixa manera que ara treballem a fora. Tot això apareixerà a la publicació, però la cosa més important d’aquests noranta-cinc anys d’història –i això ho reflectirà el llibre de Safont– és que tothom sap que existeix la literatura catalana a través del PEN.

—Un dels programes més ambiciosos que es desenvolupen actualment és el de l’Escriptor Acollit…
—Sí. Barcelona va formar part des del primer moment de la xarxa ICORN de ciutats acollidores, i a partir del 2007 vàrem rebre els nostres primers escriptors acollits, ara fa deu anys. Tot i això, ja havíem format part de programes anteriors de solidaritat, com el del Parlament Internacional d’Escriptors, que no era ben dissenyat i que havia portat alguns problemes. Aquest d’ara és molt més ambiciós i potent. El problema que tenim quasi sempre és amb els visats, perquè de vegades hi ha països amb escriptors perseguits que, en canvi, tenen molt bona relació amb Espanya. I aquestes bones relacions dels estats compliquen molt la sortida de les persones. Va ser el cas del primer acollit, Salem Zenia, que venia d’Algèria, un país amic d’Espanya amb molts interessos en comú. El programa estableix que els escriptors que arriben es queden a la ciutat d’acollida durant dos anys, i si no pot tornar al seu país es busca una altra ciutat o es demana asil o es busquen unes altres fórmules per tal de poder integrar-se al país. En diverses fases del programa, tant Palma com Girona també han estat ciutats acollidores i es treballa per incorporar-n’hi de noves. Hem de pensar que l’esperit fundacional del PEN Club era acollir escriptors escampats per Europa després de la Primera Guerra Mundial, que s’havien quedat sense res, de vegades fins i tot sense país. La solidaritat ha estat la nostra raó de ser. Per això sempre diem que és un orgull ser del PEN. És gràcies a això que funciona un programa com aquest.

—Com se’n beneficien aquests autors? Qui pot demanar de formar-ne part?
—En primer lloc, un escriptor quan se sent perseguit ho ha de comunicar a l’ICORN, la xarxa de ciutats refugi, i després el PEN en verificarà el cas. D’acord amb això, es fa una fitxa i les ciutats acollidores busquen l’escriptor que volen acollir segons aquestes fitxes. En aquest cas, la tria es fa conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona, el PEN Català i l’ICORN d’acord amb diversos paràmetres. Per exemple, nosaltres tenim un pis realment molt petit que fa que l’escriptor hagi de venir sol o, a tot estirar, aparellat. No podem acollir cap escriptor que vingui amb els fills. En canvi, els països nòrdics tenen espais més grans. Al nord d’Europa també hi ha ciutats que tenen més d’un pis, mentre que nosaltres tenim aquest i prou. Cadascú fa el que pot amb allò que té. Però hem de pensar que aquest programa és una gran oportunitat per a tots, perquè els escriptors que vénen i se’n beneficien són uns grans difusors de la cultura de la ciutat d’acollida en la seva cultura. Un dels exemples més paradigmàtics és Bàssem an Nabrís, que escriu en un dels principals diaris àrabs, molt sovint sobre la cultura catalana. Nosaltres treballem perquè aquests escriptors puguin tenir una dignificació de la seva situació. La primera cosa que fan és anar a classes per aprendre la llengua del país. Se’ls atorga un petit sou a més a més del pis del patronat de l’habitatge, però la idea no és que ells visquin de la solidaritat, sinó donar-los el màxim d’eines perquè puguin caminar sols i continuar fent la seva feina. Per això els busquen la possibilitat de publicar, fer conferències i integrar-los en la vida cultural.

—El PEN Català també desenvolupa una política interior amb la intenció d’abastar els Països Catalans. En alguns territoris hi ha hagut governs ben hostils…
—El PEN abraça tot el territori perquè es funda a partir de les literatures i es vincula amb la llengua. Nosaltres tenim socis de tot el domini lingüístic, amb un pes més important al Principat, tot i que també en tenim a les Illes i al País Valencià. Ara, hi tenim interlocutors, després d’uns anys de control de les institucions per forces que eren contràries a la llengua catalana. Però hem de tenir clar que no hem perdut mai la vocació de territorialitat completa i quan hi ha hagut governs desfavorables a la llengua al País Valencià i a les Illes, el govern de Catalunya ens ha ajudat a fer coses, no sols al Principat, sinó a tot l’àmbit lingüístic, perquè aquí hi ha molta consciència que la llengua i la cultura és una i que només ens salvarem si hi som tots. Ara hi ha governs més oberts i no genocides i això ho entenen. Però destruir costa molt poc i reconstruir costa molt més, i en el fons és cada territori qui ha de decidir.

—Heu alertat també molt sovint sobre la precarietat que viuen els nostres escriptors avui dia…
—És que em preocupa molt. Al darrere de la crisi s’amaguen moltes coses i és cert que el sector de l’edició se n’ha ressentit, però no n’hi ha prou per a explicar-ho tot: no veig gens d’interès a dignificar la pròpia cultura. Aquests darrers temps, es parla d’indústries culturals, que és un gran oxímoron, perquè o és cultura o és indústria. I no hi ha cap mena de política d’autor, que és la base de tot, perquè qui fa la cultura és el creador. El nostre programa de beques és molt esquifit. A l’època de la Mancomunitat et servien per anar-te’n dos anys fora a formar-te, però ara amb prou feines són un pedaç. Som en un sector on tothom fa volar coloms i a les coses que costen pocs diners no s’hi presta atenció. A més a més, tenim molts mitjans de comunicació que fan el joc a aquesta situació i que no es qüestionen ni es fan ressò de la migradesa i de la indignitat en què viuen molts creadors. La cultura, l’educació i la sanitat són tres eixos bàsics del país i aquí hauríem de ser valents i ajudar com toca perquè es pugui fer una obra que quedi incorporada al patrimoni. Pel que fa als premis, molts s’atorguen per motius extraliteraris en lloc de premiar que la literatura sigui bona. Ens calen gestors generosos que facin feina callada amb estratègia i projecció de futur, i això no hi és. La cultura es mereix una política seriosa de país.

—Una bona prova de la feina que fa el PEN Català és haver estat escollit per al programa europeu Implica’t…
—Això és molt important per a nosaltres, perquè és un programa de foment de la cultura i la literatura entre adolescents, que és la franja d’edat on pot decaure la literatura i on hem d’atrapar aquests joves per convertir-los en ciutadans que gaudeixin de la cultura en general i de la literatura en particular. Hem estat molt temps preparant el projecte amb socis que també són ciutats europees de la literatura, com Barcelona, i es farà molta feina amb biblioteques, centres educatius i culturals de tota mena per buscar estratègies noves i acostar els adolescents a la literatura i als seus autors des de formats nous i atractius per a ells.