Carlota Gurt: “Quan es moren els pares, hi ha un punt d’alliberament”

Ens trobem al barri de Gràcia de Barcelona. Entrem l’Albert Salamé i jo al segon pis. Passadís curt, el pis és petit, diu. Comença la sessió de fotografies. Miro les lleixes i veig els llibres de l’autora al costat d’una calavera de plàstic o de pedra. Ordinadors, llibres, sofà. Cabell solt o que es vegi el lateral rapat? Més punk, acordem. L’Albert li demana un somriure. Ella diu que no és de riure, més aviat dramàtica. Avui venim a parlar de Biografia del foc (Proa, 2023), el darrer recull de contes que Carlota Gurt (Barcelona, 1976) ha publicat i del qual diu sentir-se més orgullosa que no pas de les obres anteriors, Cavalcarem tota la nit (també contes) i Sola (novel·la). El foc com un més dels elements metafòrics d’una literatura rotunda i intel·ligent. “Més Gurt que mai”, diu la faixa. Recomanació de l’autora, llegir solament dos contes el dia per poder-los pair sense males digestions. En les primeres pàgines, dedicatòria als seus pares i celebració de l’escriptura; elements, de vegades, indirectament proporcionals. Toquen al timbre, arriba una caixa amb els llibres que surten del forn. Els puc obrir? Fes, fes.

—Biografia del foc, però també podríem dir biografia d’ocells, d’insectes, de les autopistes, dels naufragis?
—Sí, s’ha de triar alguna cosa, oi? Biografia del foc és perquè d’alguna manera tots els contes surten arran d’haver-me fotut la vida enlaire. A més, el foc és un element que es va repetint i tanca l’última frase del llibre. És una col·lecció de naufragis. No passa res, quan naufragues, descobreixes una illa deserta. Un cop ho has viscut, no pots dir: “Ah, no, ara me n’oblido i torno a ser aquella persona ingènua que era.”

—Hi ha elements de la vida quotidiana que us porten a llocs molt foscs, com ara les circumval·lacions de Barcelona, que són com artèries d’un cos, i els ulls diabòlics d’un Peugeot?
—El món és un seguit d’imatges i tu els dónes una lectura. El teu cervell busca relacions. La intel·ligència és la capacitat de buscar patrons. El teu cervell veu un seguit de coses, i les ajunta, perquè veu el mateix patró de fons. Això és com el test de Rorschach. Aquelles làmines amb taques de tinta. El món és un gran Rorschach, és allà i cadascú veu en les taques una cosa o una altra.

—Sort que hi ha molt d’humor, i això sempre origina lleugeresa.
—Sí. En algun punt per allà al mig fa que puguis respirar. Precisament, per a poder pair la tragèdia. Això és com l’aspirina. La meva mare de petita, quan em donava aspirines, me les posava amb sucre, i jo era una addicta a l’aspirina. De vegades fingia que tenia mal de cap perquè m’encantava el gust. És una mica això.

—Tinc la sensació que el vostre cap va molt de pressa, fent aquestes associacions.
—Cada dia menys. El meu cap es va alentint, ja vaig cap a la tomba. Però sí, quan vaig pel món, veig coses i veig la metàfora. Busques maneres d’interpretar-te a tu mateix. Dec ser molt narcisista, el món és un reflex de qui sóc.

—Dieu que és el primer llibre bo que heu escrit. Per què ho sentiu així?
—Perquè és un llibre que m’agrada bastant. Crec que amb els dos darrers no em passava. Amb Cavalcarem tota la nit, hi havia algun conte que sí, que pensava que estava bé. I Sola té coses que estan bé. Hòstia, no has escrit mai res, doncs com a primera novel·la està molt bé. Aquest, potser després no agradarà, però tinc la sensació que és un llibre millor. És un llibre més conscient, perquè ara tinc més ofici. En el fons, vaig començar a publicar fa dos dies, i en vas aprenent. Potser els primers són més ingenus i més de principiant. Que no vol dir que no pugui tenir una frescor que està molt bé.

—Què vol dir “tenir més ofici”? Ser més precisa, més concisa?
—No, més concisa no, perquè sempre ho he estat. Em costa allargar-me en general. És més aviat el tractament dels temes i els tombs que tenen els contes. La mena de personatge o el llenguatge. És més destil·lat. És això que posa a la faixa. “Més Gurt que mai.” Però tinc molta curiositat per saber com es rebrà. Tampoc crec que sigui una obra mestra, és clar. Això mai ho pensaré de mi mateixa. Ni que l’escrivís, no ho pensaria.

—Comenteu que el conte és el gènere que més us agrada perquè us permet més llibertat creativa, i cada conte és una proposta creativa independent.
—Els contes són més agraïts. De cop tens una idea i la pots executar en poc temps. Una novel·la és més esgotadora. Des que la penses, la planifiques i l’escrius, tens temps de fallir. Home, a vegades hi ha contes que els deixo mitges perquè no sé què pot tirar, però en general els pots executar fins al final. En una novel·la, tens més profunditat i pots explorar moltes coses, però requereix una armadura i un esquelet de fons més robust.

—Per la vostra manera de ser, sembla més natural un conte. Teniu moltes idees.
—Ara estic en mode novel·la, però veus coses del dia a dia, t’il·lumines i, eh, merda, l’altre dia ja me’n vaig anar a dormir pensant que d’allò que havia vist n’havia de fer un conte. Però també hi ha novel·les que poden anar absorbint tot allò que et passa en el dia a dia. Hauré d’aprendre a fer-ho.

—El conte dels peus és un dels meus preferits. Comenceu parlant de peus i acabeu parlant de la mort i de la mare.
—El conte dels peus té tres parts. Va anar creixent. Vaig pensar que havia de tenir una part cortazariana, com d’homenatge gairebé a la descripció de com et poses un jersei o les instruccions per a baixar una escala. Volia explicar què és un peu amb una espècie de distanciament emocional. Però després ve el que ve. La idea del peu ve perquè, d’entrada, volia que el llibre fos un recorregut corporal, però al final vaig canviar d’idea.

—Volíeu fer un índex corporal de contes?
—El primer parlava de la dona tanc, anar pel món com un tanc. Aquest aïllament, aquesta defensa contra el món, i s’acabava amb els peus, que és l’oposat, que és anar descalç pel món. La idea dels peus era anar per la vida sense les prevencions d’un tanc. Deixar que les coses t’afectin, et punxin, et tallin, perquè és l’única manera de viure. Veus que té molts elements autobiogràfics. Quan em poso a parlar de la meva mare, ja és catastròfic. Indefectiblement surt la mort. En realitat, és un conte poc planificat.

—A les primeres pàgines, hi ha una dedicatòria als vostres pares. “Als meus pares, que van haver de morir perquè jo pogués escriure.” La desaparició del vell món i per a trobar una expressió més pròpia.
—És clar, la meva mare és viva, però és com si fos morta. És com una closca que té la forma de la meva mare, però per dins no hi ha res. Per mi és com si fos morta. De vegades penso que si el meu pare fos viu, potser no escriuria el que escric. Hi hauria una mena d’autocensura. De respecte o de vergonya. Quan es moren els teus pares, hi ha un punt d’alliberament.

—Depèn de la mena de pares?
—Sí, és clar. Els meus eren una mena de pares antics. Sempre hi ha com una mena de cotilla. D’expectativa del que has de ser, del que no has de ser, o del que no has estat i el que hauries d’haver estat. Que els meus pares siguin morts m’ha afavorit literàriament. En aquest recull, la meva mare amb Alzheimer és un tema que hi apareix. Com t’afecta o et destrueix.

—També comenteu que si colliu els contes abans no siguin madurs, es perden. Com sentiu que ha arribat el moment just de tancar-los?
—Això ho saps, no ho sé. Va haver-hi molt de temps que em donava voltes pel cap la idea d’un paio que vivia en un bosc i fabricava culleres japoneses. I vaig començar el conte. Però la idea no era madura i al final el vaig abandonar. Has de tenir una mica clar cap on va, perquè, si no, comences i no acabes d’anar enlloc. De vegades, no sé cap on vull anar, però tinc clara la mena d’emoció. En el conte de la palla, sabia que volia explorar totes les metàfores de la palla des del punt de vista autobiogràfic. En els fills, en el foc, en la mare.

—Expliqueu-nos com feu contes.
—Quan em comença a rondar una idea, és com quan estàs embarassada. Si estàs embarassada, tot és ple d’embarassades. Doncs quan estàs prenyat d’una idea, se’t van enganxant les idees. Estàs embarassat d’una idea, i llavors la veus a tot arreu. És com una mena de virus, i arriba un punt que ja està, fa clic.

—La sensació que tot encaixa és molt gratificant.
—Sí, però dins del cap sembla molt maco, i quan t’hi poses… De vegades, vull dibuixar un elefant, i aleshores la gent diu: “T’ha quedat molt bé, aquest tigre.” Has d’executar amb ofici allò que t’imagines. No et pots distanciar del teu llibre. No pots ser un lector verge. No pots saber si s’entendran les pistes o no. Al final, els llibres i la literatura, si no hi ha algú a l’altra banda, no existeixen. La literatura és precisament el procés de comunicació, que va cap allà i torna.

—Quan us vaig entrevistar ara fa tres anys eren temps de pandèmia i em vau dir que encara no havíeu entrat en el món literari de manera presencial. Com va ser, aquesta entrada? Després d’aquests tres anys i mig, sentiu que en formeu part?
—Sobretot sento que els altres senten que en formo part. Per tant, si els altres pensen que en formo part, deu ser que en formo part. O no. T’adones que és un món molt petit. Encara em meravello quan la gent em llegeix. Amb totes les coses que pots fer en aquest món, de totes les que pots fer, tries llegir-me a mi! Però, per què m’has triat a mi? Encara em sento una escollida. Quan em van posar un llibre al davant per dedicar, vaig pensar: “I jo ara aquí què cony hi he de fotre?”

—Us agraden les festes literàries?
—Sí, i els saraus literaris m’agraden, trobar-te la gent, xerrar. Hi ha gent que diu, “ui, no, quina mandra”, però a mi m’agrada.

—Us heu fet algun retrat robot del lector tipus?
—No, perquè hi ha perfils molt diferents, per sort. Suposo que a mesura que vagi escrivint cada vegada estaré més encasellada. Penses, és clar, això de mica en mica s’anirà retallant i em diran: “Aquesta és l’escriptora de…” No ho sé. Que gent que té divuit o dinou, et llegeixi, està molt bé, perquè escrius des de qui ets. Jo tinc l’edat que tinc i per més imaginació que tingui potser el meu univers ja no pot connectar amb certes generacions.

—En el conte “Hokkaido”, la protagonista diu que sempre en vol més i millor. Sou igual de voraç?
—Sí, suposo que sí. Sempre vull massa. Sóc exigent en general. No solament amb l’escriptura. La gent ho diu, però per mi és normal. Sóc exigent amb mi, amb la feina, com a mare, amb els meus amics, la meva parella i el món.

—Ara que comencem el mes de setembre, teniu propòsits de curs nou?
—El propòsit ha estat deixar de traduir. Però, és clar, viure sense traduir exigeix tenir ingressos d’uns altres llocs. Tinc aquesta idea de trobar canals d’ingrés.

—No creieu que sigui profitós?
—Intel·lectualment és profitós, sens dubte. Però em passen dues coses amb la traducció. Una, que és mal pagat, i que són moltes hores. I la segona, que sempre penso que no ho faig prou bé. Això són dèries meves. Els editors estan molt contents i en principi se suposa que ho faig bé, però sempre penso que hauria de ser més bona, que no seré mai una traductora extraordinària.

—Voleu dedicar més hores a escriure?
—Sí, ara intento d’escriure cada dia.

—Teníeu alguna rutina?
—No, no. Només quan tinc setmana amb nens, llavors la rutina és molt marcada. Els deixo a l’escola, me’n vaig a casa i treballo. I després, a la tarda, quan els vaig a buscar, i la nit, res, estic cansada. La vida amb tres fills cansa. La vida prosaica. A Barcelona sempre tinc més interrupcions.

—El llibre també té aquest caràcter molt urbà. D’una Barcelona en certa decadència. Heu redescobert Barcelona?
—Jo sóc d’aquí, de Gràcia. Però vaig viure a l’Empordà. Per mi aquest llibre també és el del retorn a la ciutat, després de quinze anys vivint allà. El que és viure en un pis petit, quan abans vivies en una casa al mig del bosc. El primer era un llibre més rural, i ara és més urbà. Al final, la literatura beu de la meva vida.