19.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 19.12.2024 - 21:42
Carlos Mazón va intervenir ahir en una sessió de control a les Corts i, probablement, fins el mes de febrer no hi tornarà. Va ser una sessió lletja, desagradable i tan tensa que la presidenta Llanos Massó va haver de fer un recés de prop de quinze minuts per a tranquil·litzar uns ànims que s’havien escalfat fins i tot a la mesa presidencial, entre els vice-presidents Alfredo Castelló, del PP, i Gabriela Bravo, del PSPV, amb un bescanvi d’acusacions en veu alta mentre Massó provava de fer callar els diputats i els consellers de totes les bancades. El responsable d’Educació, Cultura i Universitats, cada dia més altiu, també va tenir els seus minuts de protagonisme durant la batussa, quan va fer gests ben visibles titllant de covard Pedro Sánchez, mentre Compromís i el PSPV demanaven la paraula a Llanos Massó.
Carlos Mazón, que era a la trona per a respondre a Joan Baldoví, feia cara de preocupació, la que acostuma a posar últimament quan sap que l’observen, però per dins estava encantat d’aquell espectacle. Això li va donar munició per a la represa, que va dedicar a acusar Compromís de voler aprofitar-se de la desgràcia per a esgarrapar vots.
Qui no ho va poder veure va ser el vice-president i conseller reconstructor, el tinent general Gan Pampols que ahir no va fer la seua tasca d’escut i escorta del president Mazón. Tampoc no va prendre notes al seu quadern negre de butxaca. Va ser l’únic membre del Consell que no va assistir a un espectable tan depriment. Gan Pampols, que dies enrere es va vantar de l’eficàcia que venia a aportar al Consell, sortia a les portades dels diaris d’ahir, que li retreien que pràcticament no participava en les reunions del CECOPI; i en les de despús-ahir, perquè, tan pocs dies després del nomenament, ja ha hagut de reconfigurar la seua conselleria eliminant una de les secretaries per a la qual encara no havia nomenat ningú. I encara en les d’uns dies més enllà, perquè cobrarà més que el president de la Generalitat.
Un govern que penja d’un fil
L’espectacle desconcertant que es va viure a les Corts no és sinó l’eco d’un govern que, més enllà dels suports parlamentaris, penja d’un fil i viu a la defensiva d’ençà del 29 d’octubre. Un govern que malda per tapar, amb mentides i constructes, un pecat original impossible d’extirpar de l’imaginari dels ciutadans. Que intenta de maquillar amb versions de fets que amb prou feines se sostenen unes hores o uns dies a tot estirar, però que la realitat tomba a fer surar la veritat. Quan passa això, la maquinària torna a girar per traure, com de la rifa, una altra història que també durarà poc.
El darrer embolic encara té a veure amb les converses que va mantenir, o no, amb el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, també del PP. Per telèfon, per WhatsApp, amb el mòbil de la consellera… Mompó ha mirat de fer-li de mur de contenció, fins i tot de portaveu, però ara les comportes s’han esberlat i s’ha demostrat que en això també mentien. I s’ha demostrat també una cosa més greu: que fins a les 17.45, a les acaballes del dinar a El Ventorro, Mazón no es va interessar per posar-se en contacte amb el batlle d’Utiel, una de les primeres poblacions a negar-se perquè és a la capçalera dels barrancs que es van desbordar. Feia prop de tres hores que Utiel era sota el fang i l’aigua i s’havia publicat a la premsa, a la ràdio, a la televisió, a les xarxes socials.
Aquesta és l’estratègia que Mazón ha imposat a un equip de consellers supervivents que no governen, que no compareixen, que no existeixen políticament, i que, quan parlen és per a ofendre els seus treballadors. N’és l’exemple més clar José Antonio Rovira, conseller d’Educació, que s’ha dedicat a assenyalar els directius dels instituts perquè no volien recomençar les classes amb els centres en tan males condicions com estaven.
Mazón no se’n va, però Mazón no hi és
Així pretén el president esgotar la legislatura. Absent i aliè. Milers de persones han demanat a Carlos Mazón que se’n vaja. Als carrers i també en alguns sondatges que es van publicant, però tan sols ell pot decidir de deixar de ser el president de la Generalitat. L’aritmètica parlamentària és del tot insuficient per a destituir-lo, però la seua situació és insostenible. Cada compareixença a les Corts la fa amb la respiració assistida d’un ventilador amb què pretén escampar les culpes per evitar que el colguen a ell. Ja fa unes quantes setmanes que mira de girar el visor cap a la situació, també crítica, del govern de Pedro Sánchez. A les Corts no senten missatges de suport ni de conhort a les víctimes. S’hi senten Koldos, Begoñes, Àbalos, Aldames i Pedros Sánchez a tort i a dret, en discursos clònics dels que fa Alberto Núñez Feijóo al congrés espanyol. A còpia de repetir la cantarella, el president es converteix en una caricatura de si mateix.
Aquesta és la consigna, ara, per a sobreviure en unes Corts cada vegada més brutes, com si la pols que ha quedat després del fang i que no se sap quan se n’anirà, ja hagués entrat al palau dels Borja. Siga quina siga la pregunta que li faça l’oposició, Carlos Mazón parla d’un Pedro Sánchez que es va fer fonedís quan el van voler atacar a Paiporta o que no va venir a València al funeral per les víctimes.
Atrapat en una pregunta de Baldoví
Potser per això ahir va quedar descol·locat i no va voler escoltar la intervenció duríssima de Joan Baldoví, quan li va recordar les 227 cadires buides que hi haurà enguany la nit de Nadal. En alguna casa, n’hi haurà més d’una, de cadira buida. En moltes, no es podrà celebrar la nit de Nadal, ni el dinar de Nadal.
I tampoc no va suportar la pregunta directa que li va fer el síndic de Compromís: “Si vostè haguera perdut un fill per una alarma que va sonar massa tard, exigiria respostes? Es preguntaria per què eixe dia el president era a El Ventorro i no al centre d’Emergències i segur que l’última resposta que esperaria del president és una excusa indecent com aquesta: és impossible arribar tard a un òrgan al qual no es pertany.” La resposta de Mazón va ser de les que també du escrites i que recita gesticulant com un mal actor de mètode: “Mentre uns treballem, els altres es dediquen al circ. Jo em vaig quedar a Paiporta amb el rei, i alguns altres no.”
Ni un bri d’humanitat, ni un bri d’empatia, com en tots aquests cinquanta-dos dies que han passat d’ençà de la barrancada.
Malgrat tot el soroll que van fer per a desviar l’atenció els consellers i els diputats de la dreta, les preguntes van ressonar i van restar guixades damunt el faristol com quan el dit escriu damunt els vidres dels cotxes coberts de pols.
Un consell aïllat
El govern de Carlos Mazón és un govern que viu aïllat, que no dóna explicacions, els membres del qual han deixat de participar en actes públics o n’han canviat el format per evitar preguntes. El darrer cas és d’ahir mateix, quan es van lliurar els Premis de les Arts Escèniques en un acte sense públic i sense la possibilitat que els guardonats prenguessen la paraula.
A Alacant sí que hi va anar l’altre dia, el president, a deixar-se estimar en un acte de lliurament de premis. Allà, Mazón toca mare i sap que ningú no el destorbarà recordant-li que hi ha 223 morts i tres desapareguts.
El president Mazón no ha convocat cap conferència de premsa d’ençà del 29 d’octubre. El president Mazón no ha concedit cap entrevista a la televisió ni a la ràdio públiques. El president Mazón es queixa quan el cacen al vol i hom li pot fer alguna pregunta, i renya el periodista que li demana explicacions. Respondre preguntes és un dels deures democràtics que té un president de la Generalitat.
Però el cas més flagrant és que el president Mazón encara no ha visitat la zona zero de la destrossa de la barrancada. No s’ha reunit amb les víctimes i no els ha demanat perdó. Les úniques visites que publicita són les que fa per a visitar la reconstrucció de camins rurals. Hi va anar el 29 de novembre, quan feia un mes de la tragèdia. On anirà el 29 de desembre encara és una incògnita. La vegada que Mazón ha estat més a prop dels familiars de les víctimes va ser en funeral a la catedral. Però va entrar-hi per la porta lateral i el lloc reservat a les autoritats també era lluny d’ells. Aquell dia algú se li va acostar per donar-li una fotografia i no va canviar la màscara de cera que es va posar ara fa cinquanta-dos dies.
