Carlos Mazón: un president cuit dins el seu brou

Carlos Mazón s’ha cuit dins el seu brou. Això que li ha passat d’ençà que la gota freda va posar fi a la vida de més de dues-centes persones i al patrimoni de desenes de milers és un exemple de mala gestió. La mala gestió de l’emergència i del que ha vingut després ja ha estat demostrada. A partir del fet de no haver pres una decisió adequada, Mazón ha provat de no ofegar-se dins la trampa que ell mateix s’ha parat i, nedant contra corrent, ha provat de reescriure els fets a voluntat.

Si aquell dia no hagués ocorregut la catàstrofe humanitària més greu que pot recordar el valencià viu més gran, ningú no hauria sabut les intencions del president de la Generalitat de completar una de les missions que es va proposar quan accedí al càrrec. Ningú no hauria sabut que havia dinat, en un restaurant a prop de la Generalitat, amb una de les cares més destacades de la manipulació informativa de Canal Nou per oferir-li de dirigir À Punt.

Arribar a saber què va fer Carlos Mazón entre dos quarts de tres i les set de la vesprada ha costat deu dies i ha capolat la reputació del president i de tot el seu govern. Ell no va voler que aquest dinar constés en l’agenda pública, com marca la llei de transparència. Per això, en un principi, el seu entorn va dir que era un dinar privat. Dies després, acorralat per unes preguntes que no volia contestar, o no podia, ell mateix va dir, quequejant, que era un dinar de feina i que havia estat tota l’estona pendent del telèfon i d’allò que passava amb les pluges intenses.

Ahir, quan la situació ja era insostenible, “fonts pròximes” al president van donar el nom de la periodista i experta en comunicació Maribel Vilaplana, i van confessar que l’havia convocada a dinar per oferir-li el càrrec de directora d’À Punt, la ràdio i la televisió públiques valencianes. Ara ningú no se’l creu. Mazón s’ha convertit en carn de mem a les xarxes socials i embruta la dignitat del càrrec que ostenta.

L’explicació que va filtrar Presidència de la Generalitat té tot l’aspecte de ser una coartada per a intentar de salvar Carlos Mazón de la socarrimada a què ell mateix s’ha sotmès aquests darrers dies. Un intent de redempció in extremis, una respiració assistida que permeta al president assistir al ple de les Corts de dijous guardant les aparences, amb una falsa pàtina d’honorabilitat.

Aquesta solució ha sortit del seu gabinet, que no inclou cap conseller. Ja no hi ha ningú dins el partit ni ací ni a Madrid que el defense. Ho explicava en aquest article Josep Casulleras fa un parell de dies, i avui la situació encara és més greu.

Mig govern socarrimat

La consellera d’Interior i Emergències, Salomé Pradas, que li hauria pogut fer de pantalla ignífuga, ja no li serveix. Tant les declaracions en què va dir que ignorava l’existència de l’alarma com l’intent de rectificació posterior es van ofegar dins el fang quan es van fer públics uns àudios de la caixa negra de la sala de comandament del centre d’emergències. Qui pot confiar en una consellera que dubta i no sap on és quan descarreguen centenars de litres per metre quadrat a les capçaleres dels rius i els barrancs?

Tampoc no li fa paer la consellera d’Indústria i Turisme, Núria Montes. El seu capteniment i la poca empatia amb les víctimes que ha demostrat aquests dies, pròxima a la sociopatia, la desqualifiquen per continuar en el càrrec i, per tant, tampoc no pot evitar la crema incontrolada de Mazón.

La vice-presidenta Susana Camarero, pota negra del zaplanisme, com Mazón, va protagonitzar dijous una compareixença de premsa farcida de mentides, com ara que la Generalitat havia estat amb els ajuntaments del primer moment i els havia facilitat tot allò que havien demanat. Potser no ha parlat amb el seu col·lega de partit, el batlle d’Alfafar, que va reconèixer per televisió, desesperat, que amb uns altres veïns havien anat a assaltar un supermercat perquè la gent no tenia res.

Però tots aquests tallafocs, ja inservibles, no haurien servit de res, perquè Carlos Mazón s’ha cuit en el brou de la mentida inicial. En una falta de transparència que va acabar en una negligència que ha causat una catàstrofe humanitària mai vista aquest segle a Europa.

Coda final

Cal anar a la primavera passada per recordar que en aquell paquet de cinc lleis que el PP i Vox van reformar a les Corts hi havia el de la reforma de la llei d’À Punt. I en aquesta reforma es torna a l’elecció per majoria de les Corts del director. D’aquesta manera, s’arracona el sistema que preveia la llei de creació del Botànic, que consistia en un concurs públic obert a qualsevol professional que complís uns requisits determinats.

El vespre del 29 d’octubre, quan Carlos Mazón va comparèixer en aquell passadís del centre d’emergències, va demanar a la població que s’informàs pel canal de X del 112 i per la ràdio i la televisió d’À Punt, que va qualificar de mitjans oficials. Qualificar els mitjans públics com a “oficials” és una expressió poc afortunada que du a unes èpoques passades no gaire galdoses quant a llibertat d’expressió. Però és que dir que À Punt és el mitjà oficial i negar reiteradament de concedir-hi una entrevista per a explicar als ciutadans la situació en què es troba el país, i anar a mitjans privats, com la ràdio i la televisió de la COPE, no deixa de ser un contrasentit i un element de preocupació sobre el tractament que la Generalitat vol donar als mitjans públics.