03.05.2021 - 21:50
Feia dies que l’havien deixada al caire de l’abisme. Va bracejar dues setmanes i ahir, a mig matí, Isabel Bonig es va donar i va anunciar que renunciava a presentar-se a la reelecció com a presidenta del Partit Popular valencià. Renunciar, en aquest cas, és un eufemisme per no dir que a Madrid ja no la volen més. Que no els fa paper. Que gràcies de tot i segur que tindràs un paper important dins el partit, però no com a presidenta… Que volen un home fort, amb poder real i pressupost per a repartir subvencions que ha demostrat que sap fer oposició al Botànic fins i tot sense tenir escó a les Corts Valencianes. Que ja tenim l’home i ara no ens caldran primàries, que les carrega el diable. Que aquest home, no era cap secret per a ningú, és Carlos Mazón, president de la diputació d’Alacant.
Des del sud, com Zaplana
Carlos Mazón Guixot va tenir el seu primer sou públic l’any 1999. Tenia vint-i-cinc anys i Eduardo Zaplana el va nomenar director general de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ). Quatre anys més tard ja era director general de Comerç. I l’any 2007, vice-president de la Diputació d’Alacant. Després va passar per la cambra de comerç i, un temps després, tornà a la política institucional.
Mazón, que és president del PP d’Alacant des del mes de juliol proppassat, continua tenint bona relació amb Zaplana, encausat en el cas Erial. I, en certa manera, es mira en l’espill de l’ex-president.
Com Zaplana, Mazón és amic de les mocions de censura. Sobretot, de les que es guanyen amb l’ajuda d’un trànsfuga del Partit Socialista. D’ençà que encapçala el partit, n’ha beneïdes tres. La primera, el mes d’agost a la Torre de les Maçanes. Anar per feina i no perdre temps per a recuperar espais de poder. La segona, a Teulada-Moraira, on un trànsfuga del PSPV va arrabassar la batllia a Compromís i la va donar al PP. I encara una altra a Agres. Presentada la nit de Nadal i votada després de Reis, va ser la més retorçuda de totes: el PP va fer batlle un regidor trànsfuga del PSPV i també va arrabassar la vara a Compromís. Així és com el Partit Popular ha fet miques el pacte antitransfuguisme per arrapar quotes de domini i accés als pressuposts públics.
Contra l’esquerra catalanista i federalista valenciana
“El PP és l’únic que defensa els valencians del radicalisme de Compromís, que arriba a copiar el model catalanista, i la concepció federal dels socialistes amb Ximo Puig.” Aquesta frase la va dir Carlos Mazón el mes de febrer en una entrevista, presidencial, al diari ABC. Les aigües del partit al País Valencià ja baixaven rebolicades perquè ja era la nineta dels ulls de Pablo Casado i el seu nom ja sonava com a favorit de la direcció espanyola per a substituir Isabel Bonig. En veritat, feia mesos que Pablo Casado havia mostrat el polze cap avall a Bonig i li calia encunyar una frase com aquesta per anar revestint el càrrec. En una sentència que podria estar picada a la pedra del frontispici del Palau Provincial, Mazón espantava dos dimonis: catalanisme i federalisme. Tots dos els encarna el govern del Botànic. Tots dos els ha repetit des de la trona de les Corts Isabel Bonig. Però, probablement, no han sonat tan contundents com volien a Madrid.
I és des del sud del país, com va fer Zaplana, de la talaia de la diputació estant, amb l’ajuda dels batlles Luís Barcala d’Alacant i Emilio Bascuñana d’Oriola, que el PP vol començar la reconquesta. Ja l’ha començada. L’oposició més dura en qüestions que són senyeres en el govern del Botànic, com ara la llei del plurilingüisme o la llei de la funció pública, s’ha abanderat des del sud. Manifestacions reiterades a Oriola contra l’obligatorietat d’assolir un coneixement bàsic del català en acabar l’educació obligatòria, en són un exemple. La reobertura de la batalla de l’aigua pel transvasament Tejo-Segura, n’és una altra. Famílies i llauradors contra el Botànic. Consignes anticatalanistes. Apropiació de figures universals com la de Miguel Hernández, en contra, fins i tot, de la voluntat de la família del poeta. Tota pedra fa paret si serveix per a falcar l’oposició i minar el govern.
Un mapa fet de puntets blaus i el verd de Vox
Aquesta operació que van gestar, en un edifici ara en venda del carrer de Génova de Madrid, Pablo Casado i Teodoro García Egea, ve de lluny. Tots dos van ser a Alacant el mes de juliol, i van ungir Carlos Mazón com a líder del PP alacantí. Fotos, himnes, confeti i un fons blau com volen que siga el mapa que imaginen. És per això que aquesta nit Carlos Mazón estarà molt pendent de l’escrutini de les eleccions autonòmiques a la comunitat de Madrid.
Si Isabel Díaz Ayuso revalida la presidència, aquest blau continuarà clapant de puntets un mapa somniat. Galícia, Andalusia, Castella i Lleó, Múrcia. I d’ací a dos anys, el País Valencià. Baronies territorials rejovenides, excepte l’etern Núñez Feijoo. Maquinària greixada per a fer oposició al govern d’Espanya, per a erosionar el Botànic i, és clar, per a desempallegar-se de la imatge d’un PP condemnat per corrupció i perdedor de diverses conteses electorals.
I si per aconseguir-ho cal pactar amb l’extrema dreta de Vox, s’hi pactarà. No debades, en aquesta mateixa entrevista, Mazón participava en l’emblanquiment que n’ha fet la seua amiga Díaz Ayuso i qualificava la formació d’Abascal de partit de centre-dreta quan li demanaven si tenia por que els passàs davant. Heus ací la resposta: “No és el primer partit de centre-dreta que intenta un sorpasso al PP; Ciutadans ho va intentar i no ho va aconseguir. Vox ara sembla que ho intenta i no ho aconseguirà.”
Sense escó a les Corts
L’anunci de la renúncia forçada d’Isabel Bonig a la direcció del PP ha anat acompanyat de la convocatòria d’una junta directiva valenciana que haurà de fixar la data del congrés que oficialitzarà l’ascens de Carlos Mazón. Probablement serà abans de l’estiu.
La direcció del PP ha agraït la tasca a Bonig, que s’hi ha resistit fins a darrera hora. Ella va arreplegar el partit de la runa el juliol del 2015, després de la desfeta electoral que va descavalcar el partit del poder absolut que tenia a totes les institucions. A les eleccions de fa dos anys no va poder remuntar. I Madrid no li ho ha perdonat. El PP va arribar a tenir cinquanta-cinc diputats a les Corts Valencianes. Ara en té dinou. I entre aquests dinou, no hi ha Carlos Mazón. Si, com és de preveure, Isabel Bonig abandona la sindicatura del grup parlamentari, hi haurà un joc de cadires per a situar-hi algú que faça de cadena de transmissió per a aquesta reconquesta blava somniada. De sud a nord. Del Palau Provincial al Palau dels Borja.
