13.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.07.2023 - 21:48
La sessió d’investidura de Carlos Mazón com a president de la Generalitat va transcórrer a una velocitat supersònica. El protagonista arribava a les deu del matí al Palau dels Borja com a candidat i en sortia a l’hora de dinar com a president proclamat. Un tràmit ràpid per a girar full i començar a governar. I, simultàniament, continuar amb la campanya electoral que el PP veu com un darrer tràmit per a consumar la reconquesta començada a València el 28 de maig passat.
A la tribuna de convidats de les Corts hi havia la família del candidat i els titulars de les institucions estatutàries, a banda els responsables sindicals i empresarials.
En el discurs programàtic que va llegir Mazón no hi va haver lloc ni per al sentimentalisme ni per a les frases balderes. Tampoc per a l’emoció ni per a encoratjar la població davant un canvi. Van ser una trentena de pàgines amb un text desestructurat i poc treballat. La lectura tampoc no va ser fluida, i quan intentava de pronunciar una frase en català era pràcticament inintel·ligible.
Quant al contingut, excepte els leitmotivs ja coneguts de la baixada d’imposts, de la supressió de la taxa turística i de la proclamació de totes les llibertats possibles a l’hora d’escolaritzar els fills, no hi havia cap concreció.
Amb tot, el discurs va ser del tot transparent. Tant, que s’hi veia la bastida feta amb els cinquanta punts de l’acord amb Vox. En alguns moments, Mazón es va trobar obligat a dissimular una mica i en la mateixa frase va pronunciar les expressions “violència masclista” i “violència intrafamiliar”, per exemple.
Ofrenar noves glòries a Espanya
Carlos Mazón va pronunciar la primera frase de l’himne en el discurs. La va etzibar, més que una altra cosa. Primer havia advertit que trauria tota la ideologia de les escoles, que els professionals de la inspecció educativa deixarien de ser assessors lingüístics de la conselleria, que tothom podria triar la llengua en què s’eduquen els seus fills. Després va venir una hemorràgia d’espanyolitat com mai, probablement, no s’havia viscut al Palau dels Borja. “La Comunitat Valenciana, lluny d’aquells que la volen convertir en la filial d’algú, és una regió històrica d’Espanya que mira amb orgull el seu passat històric i amb ambició el seu futur. I és per això que el govern que aspire a presidir complirà taxativament les nostres tradicions, els nostres costums i la nostra manera d’entendre la vida, i és per això que, com diu el nostre himne, ofrenarem noves glòries a Espanya.” I seguidament va anunciar la confecció d’una llei de senyes d’identitat. Sense concretar gaire més.
El guant de seda de Ximo Puig
El discurs de Ximo Puig va tenir alguna cosa com de tardoral, enmig de la calorada que aquests dies abruseix el país. La seua posició era, en certa manera, de privilegi, perquè a partir d’ara no serà ell qui s’enfrontarà a Mazón en els debats o en les sessions de control, sinó la síndica Rebeca Torró.
Contingut en la forma, Puig va fer una mena de repassada dels vuit anys de governs que ha encapçalat, va recordar al candidat com van deixar el País Valencià els seus veïns d’escó, Alberto Fabra i María José Català. Puig li va formular una bateria de preguntes i li va demanar que no destrossàs res d’allò que funciona. També va reconèixer que algunes coses no les havien fetes bé i va agrair la tasca dels seus equips. En la part propositiva, va oferir alguns pactes en coses molt bàsiques a Carlos Mazón, que els va acceptar i encara va augmentar l’oferta.
L’únic moment en què l’intercanvi entre Puig i Mazón va augmentar de to va ser quan l’ex-president va mencionar la memòria històrica. A les files del PP es van remoure en els seients i des de la bancada de Vox algú no va poder reprimir una brofegada que Puig va caçar al vol per a retraure a Mazón amb quina mena de gent pactava. Quan parlava de violència masclista, Puig també va augmentar els decibels tot sabent que era un dels temes que més podien incomodar aquell qui ja és el seu successor.
Baldoví s’estrena a les Corts amb munició de calibre gros
Les primeres paraules de Joan Baldoví com a síndic de Compromís van ser per a Ana Vega, síndica de Vox. Li va recordar que la legislatura passada es va referir a les Corts com a un corral. “Això són les Corts Valencianes, no un corral, i si no hi està a gust, se la pira”, li va dir literalment. Les segones paraules van ser per a Llanos Massó, la presidenta de la cambra. “Va posar per damunt la seua ideologia perversa que nega la violència masclista a la seua responsabilitat com a presidenta de les Corts. ‘Vergonya, senyora, vergonya'”, li etzibà sense mirar-la. Massó va perdre molt aviat la paciència i va interrompre Baldoví per a comminar-lo a interpel·lar el candidat que se sotmetia al vot d’investidura.
El diputat de Compromís va fer referència a la polèmica de la censura de Borriana que s’ha convertit en una mena de símbol d’aquesta pre-legislatura que encara no ha començat i que ja ha provocat una riuada de titulars. El català i la violència masclista són els dos mossos que la incipient oposició ha agafat per mirar de desgastar des del primer moment aquest govern de pacte d’extrema dreta. Baldoví els ha agafat tots dos, els mossos, i no els ha amollats.
Va criticar el futur conseller de Cultura per haver estalonat la censura i preguntà una volta i mil on és l’agenda oculta. Baldoví va fer comptes i va recordar a Vox que, per bé que es vantaven d’influir tant i tant en el nou govern, només gestionarien el 5% del pressupost de la Generalitat. “Aquest és el pacte: el PP assumeix el discurs d’odi de Vox i s’oblida de parlar de violència de gènere i, a canvi, Vox deixa en les seues mans el 95% del pressupost”, va dir. En canvi de deixar que Vox rebente minuts de silenci, retire banderes o censure pel·lícules, el PP fa el negoci. “No és estrany que s’hagen casat sense pràcticament festejar”, va dir.
Totes aquestes afirmacions semblava que feien molta gràcia a Mazón que no parava de gesticular i de riure de l’escó estant. Feia ganyotes i exagerava la comunicació tant amb María José Català com amb Alberto Fabra, ressuscitat per Mazón, però que aviat deixarà de ser diputat a les Corts perquè és el cap de llista per Castelló a les eleccions espanyoles.
María José Català, la versadora de Mazón
La batllessa de València, María José Català, va actuar durant tota la sessió com a tutora de Carlos Mazón. Ella era qui prenia notes, qui li deia a l’orella que estiguera atenta a això o a allò, qui li passava informació, papers… No debades, Català va ser durant la legislatura passada la síndica del PP a les Corts. Ella coneix aquest terreny del parlamentarisme que és verge per a Mazón, que ve de presidir la Diputació d’Alacant. En alguns moments de la sessió, especialment durant la intervenció de Joan Baldoví, semblava talment que Català feia de versadora de Mazón, com en una de les modalitats del cant d’estil valencià.
L’amenaça de Vox
La portaveu de Vox, Ana Vega, no va sorprendre ningú perquè va continuar amb el discurs agre, aspre i feridor de la legislatura passada. Després de felicitar Mazón per haver digerit tan bé les propostes ultres, va fer sortir a la palestra tot de fantasmes que acompanyen com una ombra grisa el seu partit. El del catalanisme, el més ofenós, és clar. Per a acabar va advertir Carlos Mazón que les conselleries que els toquen en el repartiment les gestionaran ells íntegrament i que els tretze vots que el van fer president no són cap xec en blanc. Mazón va somriure.
El duel de minuts de silenci
Abans de començar el seu discurs, Mazón va recordar que tal dia com ahir feia vint-i-sis anys de l’assassinat de Miguel Àngel Blanco, regidor del PP a Ermua (País Basc), i va demanar a la presidenta la vènia per a fer tres minuts de silenci. En el seu torn de rèplica, Ximo Puig va recordar la darrera víctima de la violència masclista al País Valencià i també va demanar de fer un minut de silenci. Per uns instants, la cambra va esdevenir un espill de la campanya electoral espanyola. Uns branden l’espantall d’ETA i de Bildu, i els altres el de la violència masclista no reconeguda per Vox, el soci necessari de Mazón.
