28.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.01.2025 - 21:51
Avui, el president Carlos Mazón és un home amb els peus de fang, però el 23 d’octubre era un home feliç a Barcelona. A les tres de la tarda va protagonitzar una plàcida conversa amb el periodista Salvador Enguix al Círculo Ecuestre. En la presentació, Enric Lacalle, president de l’entitat, va dir que els empresaris valencians estaven molt contents amb Mazón perquè els ajudava molt. A partir d’ací, flors i violes i romaní. Va parlar d’inversions, de la Copa Amèrica, del Sabadell, que estava tan bé a Alacant ocupant el lloc de la CAM, del torró de Xixona i del corredor mediterrani. El 29 d’octubre, encara no feia una setmana d’aquell massatge, i el fang, l’aigua i les canyes van arrossegar les fotografies, les paraules i l’honorabilitat del càrrec. Abans, però, Mazón va tenir un darrer moment de placidesa i sobretaula llarga en el reservat d’un restaurant de València que s’ha fet molt famós: El Ventorro. Un moment de placidesa i de negligència.
Despús-ahir, Mazón era un home no tan feliç a Barcelona, encara que també va somriure al costat d’un cotxe i del president Salvador Illa. Va participar en una cimera sobre mobilitat elèctrica i en el discurs va suplicar a Seat que fes molts cotxes elèctrics i que adquirís les bateries que Volkswagen fabricarà a Sagunt. “Això sí que seria una bona palanca per a la meua terra”, va dir, tot flexionant el cos cap endavant.
Entre un posat barceloní i un altre, han passat tres mesos, 224 morts, 3 desapareguts que, legalment, avui ja són considerats morts, i dos treballadors de la reconstrucció també morts. Encara hi ha desenes de poblacions que viuen molt lluny de la normalitat a conseqüència del trauma i de la destrossa.
Durant aquest temps, en paral·lel a la lentitud amb què la vida va normalitzant-se en les comarques afectades per la gota freda, Mazón ha començat un procés de reivindicació i reconstrucció personal com a president de la Generalitat. Al principi anava lent, però d’ençà del tombant d’any, es fa molt més visible i també va més accelerat. Molt més que no pas la millora dels pobles afectats. Ovacions, èpica i aplaudiments per a tapar les estampes del dolor.
El pecat original de Carlos Mazón, no ser al lloc que tocava quan tocava i fent el que tocava, ha marcat el seu tarannà i la seua evolució aquests tres mesos. El president ha passat d’estar “noquejat”, en paraules d’Alberto Núñez Feijóo, a tornar a exhibir fatxenderia.
Els tres homes del president
Quan per fi va prendre consciència que la torrentada també l’havia arrossegat a ell, en compte de fer-se acompanyar dels seus consellers, Mazón es va deixar caure en braços de tres amics incondicionals. Són tres homes que vénen d’Alacant i que formen el nucli dur de Presidència. Ells l’han agombolat i li han escrit el llibre de la supervivència que segueix fil per randa.
Qui sempre eixia a les fotografies amb Mazón, quan arribava al centre d’emergències, és José Manuel Cuenca, el cap de gabinet i secretari de comunicació. És qui manté les relacions amb la premsa i qui matisa o amplia alguns dels missatges del president. Va ser director d’emissores de la COPE a Alacant i Múrcia i va treballar a l’empresa STV Gestión S.L., una de les primeres a endur-se contractes públics d’urgència relacionats amb la neteja i la reconstrucció per la gota freda. Comparteix pis amb Mazón i dos dies abans de la catàstrofe va córrer amb ell la mitja marató de València.
El segon home és Santiago Lumbreras, també ve d’Alacant i també formava part del nucli original d’Eduardo Zaplana, el cappare del mazonisme. Va ser cap de gabinet quan Mazón era president de la Diputació d’Alacant, però és un vell conegut a València. Ell va ser l’artífex de les llistes negres de periodistes a Ràdio 9, quan hi va entrar amb armes i bagatges en el primer mandat de Zaplana. Es tractava de netejar l’emissora pública de “rojos i maricons”. La frase és textual, encara que Lumbreras ho va voler negar en una comissió que es va obrir a les Corts.
I el tercer assessor àulic del president és Cayetano García, secretari de Presidència. És un alt funcionari que ha estat secretari general dels ajuntaments de Paiporta i d’Alcossebre. De tots tres, se’l considera el cervell de Carlos Mazón. Va ser l’artífex del “pla simplifica”, un decret llei que modifica desenes de lleis existents, en la majoria dels casos per a desregular. Un d’aquests canvis és permetre ara la construcció d’hotels a cent metres de la costa, o desestimar el PATRICOVA com a referència per al risc en zones inundables i guiar-se pel sistema estatal de cartografia que és molt més permissiu.
Crear el relat
Amb ajuda d’aquest equip, Carlos Mazón s’ha reconstruït i ara torna a ser qui era. Ha encapsulat el problema de la mala gestió de la pre-alerta i la post i s’ha descontaminat.
Això es pensa, però ha passat per alt un detall. Els ciutadans no s’obliden d’allò que va passar, perquè allò encara es conjuga en present, encara passa i encara se sofreix. Les comarques de la Ribera, de la Plana d’Utiel-Requena, de la Foia de Bunyol i de l’Horta Sud no han pogut encapsular res perquè encara no han recuperat la normalitat.
Això crea la sensació que el president viu en un univers paral·lel, lluny d’aquest món real. No s’ha adonat d’aquests peus de fang que no el deixen avançar. No entén que cada volta que ix al carrer hi haja gent que li demane que dimitesca. A Xilxes, en un hospital de Castelló, a l’Hospital Clínic de València, en un pont a Torrent, a la Universitat d’Alacant. Només vivint en una realitat virtual, Mazón pot dir que aquells que l’escridassen són regidors camuflats d’estudiants, grups de catalanistes i tota mena de constructes que li impedeixen de veure els milers de persones que ja han omplert tres vegades els carrers de València, entre més ciutats, com Elx i Alacant.
Aquella absència
El 29 d’octubre, Carlos Mazón no va fer cap compareixença pública entre les dotze del migdia i dos quarts de deu del vespre. La primera va ser per a dir que les precipitacions tan intenses s’acabarien a mitjan vesprada perquè la depressió que les ocasionava es traslladaria cap a la Serrania de Conca. La segona va ser per a dir que no sabia gairebé res del que havia passat al seu país durant aquelles hores i que no podia fer cap afirmació sobre pèrdues humanes.
La següent comunicació, Mazón la va fer passades dos quarts d’una d’aquella nit. Quan ell titubejava davant els micròfons, centenars de persones maldaven per parlar amb el 112 i no ho aconseguien. Uns altres explicaven per la ràdio que estaven enfilats dalt un arbre o damunt un camió en un polígon industrial. Mentrestant, Mazón deia que sí, que hi havia víctimes mortals, però que no sabia quantes i que la gent es resguardàs a casa. Alguns ja no en tenien, de casa. Uns altres ja no tenien vida.
I la pitjor cosa de totes és que feia hores que la televisió pública i més mitjans de comunicació informàvem de la perillositat de la situació meteorològica, del desembassament del pantà de Forata, de la inundació a Utiel, del trencament del pont de Picanya… Li faltaven dades, a Mazón, que no havia tingut temps, en tot el dia, d’ocupar-se de la gota freda que atacava el seu país.
Vaivens
La resta és la història del fang i d’un Mazón extraviat que va passar d’agrair al president del govern espanyol la rapidesa amb què havia actuat i que hagués anat fins a València, a culpar-lo de tots els mals. Aquest tomb del discurs, empès per Núñez Feijóo, és la base de la seua estratègia de defensa. En això es basa per a dir que ell no té cap culpa que el cel s’obrís damunt el País Valencià el 29 d’octubre. I com que no en té cap culpa, no demana perdó a les víctimes. I no se’n va. I respon que ell sí que va anar al funeral de la Catedral i Pedro Sánchez, no. I que ell es va quedar estoicament a Paiporta amb els reis espanyols, i Pedro Sánchez, no. I que ells paguen ajuts a fons perdut i Pedro Sánchez els demanarà interessos.
Durant dies i dies, Mazón no es va traure l’armilla roja per a seguir al CECOPI l’evolució de l’emergència. Responia a la premsa amb monosíl·labs i s’amagava en la feina que deia que calia fer per a ajudar la gent.
Molt aviat, el diumenge 3 de novembre, a Paiporta, va tastar que complicada que seria la seua relació amb els ciutadans. Amb els carrers encara plens de fang i tot el poble i els voluntaris treballant per mirar d’eixir d’aquell infern, ell va voler acompanyar els reis espanyols en una de les visites més inoportunes i impertinents que es recorden. Tots van eixir esquitxats de fang. Allà es va trencar alguna cosa i Mazón va tornar a refugiar-se al CECOPI i al Palau de la Generalitat, amb els tres homes forts. Fora, la vice-presidenta Susana Camarero el cobria amb un capot de llocs comuns, veritats a mitges i retrets constants al govern espanyol. Camarero es va guanyar el lloc de portaveu en la remodelació del Consell que Mazón va fer unes setmanes després.
Aquells canvis van servir per a traure la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, del lloc on mai no hauria d’haver estat, tenint en compte que desconeixia el sistema d’alertes a la població. També va fer fora la titular de Turisme, que havia demostrat que tenia menys empatia amb les víctimes que Mazón.
La gran incorporació va ser un militar d’alta graduació en la reserva, el tinent general Gan Pampols, a qui va nomenar vice-president segon per a la Reconstrucció Social i Econòmica. El salari del militar i altres declaracions van malbaratar en qüestió d’hores el crèdit que Mazón hauria volgut obtenir fent aquest gest.
La indigestió
Mazón s’amagava i no responia a la pregunta que ressonava de cap a cap del país. On era quan tot semblava que s’esfondrava? Per què no dirigia l’emergència? Per què no va avisar la població? La vesprada del divendres 8 de novembre, la situació va fer un tomb inesperat. Davant la pressió de la premsa, Presidència va filtrar que Mazón havia tingut un dinar aquell dia. Primer, van dir que era de feina, amb empresaris, que ràpidament ho van desmentir. Finalment, a palau ho van admetre: dinava amb una periodista per oferir-li la direcció d’À Punt. A poc a poc, es va saber el lloc del dinar i la durada. Hi ha hagut uns quants canvis de versions. La darrera és que hi va anar com a president del PP i no com a president de la Generalitat. Això va enervar encara més la població, perquè durant les hores més crítiques, el president no ho era.
L’endemà, dia 9, es va fer la primera de les tres manifestacions que s’han fet fins ara per a demanar-li que plegue. La més multitudinària, la de les 130.000 persones que el PP va voler menystenir dient allò dels catalanistes vinguts de fora. En realitat, a la ciutat sí que van venir, com van poder, molta gent dels pobles afectats, i molts voluntaris, amb les botes tacades de fang, que no s’assemblaven gens als peus de fang del president.
Feijóo s’ho mira
Les peticions de dimissió de Carlos Mazón van arribar molt aviat. Compromís li demanava que se n’anàs automàticament. El PSPV va dubtar. Primer, va dir que li aprovaria el pressupost si tenia a veure amb la reconstrucció, després va demanar insistentment al PP que el fes plegar, que ells donarien suport a qualsevol altre candidat que proposassen. Tothom mirava María José Català. En veure que s’enrocava, Compromís va demanar a Alberto Núñez Feijóo que el forçàs a plegar.
Feijóo no deia res. Després d’una primera visita a València en què va desmentir Mazón, que acabava de lloar Sánchez, i va provocar el canvi de rumb del president valencià, es va retirar a vigilar. De tant en tant, deia alguna cosa, com ara, que segur que Mazón donaria explicacions convincents i que havia mostrat la seua honestedat lligant el seu futur al de la recuperació dels territoris afectats.
En algun moment, Feijóo va deixar anar que el president Mazón no podia cometre més errades. Encara no li ha perdonat aquell pacte exprés amb Vox el juny del 2023, que va desbaratar l’estratègia del PP espanyol a les eleccions del juliol. Però després de dos mesos al purgatori, el PP espanyol ha decidit que és el moment de redimir Carlos Mazón. A començament de mes, Feijóo va visitar, d’incògnit, alguns pobles afectats per la gota freda. Hi va anar sense Mazón, però unes hores després sí que es van abraçar i sí que van tornar les paraules de lloança. I Mazón va fer un discurs en què es va presentar com la víctima de tot allò, i va dir que els seus enemics el volien caçar. Van tornar a sonar els himnes triomfants i els aplaudiments. València, Alzira, Astúries, Alacant… Mazón ja podia participar en actes de partit i sempre rebia el suport i el copet a l’esquena que l’empenyien a obrir l’agenda. Encara amb molta cura. Sense posar els peus de fang en cap dels pobles afectats, sense rebre les víctimes…
Però sí que va a les Corts i fa befa dels ajuts espanyols a Gaza, i participa en actes de partit on té lapsus que semblen més una confessió que no pas una altra cosa: “Una mentida, per molt ben contada que estiga, i jo d’això en sé molt, continua essent una mentida”…
Ara Mazón va fent, amb una agenda oberta que el du a Barcelona a parlar de cotxes elèctrics; a Madrid a visitar FITUR i a deixar-se estimar; i a rebre l’ambaixador xinès al Palau de la Generalitat mentre espera que els diputats del PP i els de Vox adoben el calendari de compareixences a la comissió d’investigació a les Corts. Diu que hi vol anar, que té moltes ganes d’explicar la veritat. De mostrar el tiquet del dinar a El Ventorro… No hi ha calendari, encara, ni llista de compareixents. La comissió la presideix una diputada de Vox que té al costat el veterà diputat Betoret, del PP, que, en la primera sessió li deia a l’orella, com un versador, què havia de respondre a cada petició.
La comissió és el primer entrebanc que Carlos Mazón haurà de salvar si vol arribar amb salvament al congrés regional del PP del mes de juliol. Allà se sabrà si la llibertat vigilada a què el té sotmès Núñez Feijóo és una llibertat definitiva o l’ostracisme.
Coda final
En aquest remolí d’anades i vingudes per a omplir l’agenda d’actes que li permeten d’oblidar la gota freda, per a mirar d’empènyer-la més lluny d’aquests tres mesos que fa que va succeir, Carlos Mazón ha complert un somni. Segons que ell mateix va difondre a la xarxa X, dissabte, a la fi, va xafar un escenari relacionat amb el festival d’Eurovisió. El president feia anys que intentava que el grup Marengo representàs Televisió Espanyola al festival, però va fracassar i no va passar la selecció. Però ha heretat amb gust la deixa del Botànic de Ximo Puig que va convertir Benidorm en la ciutat-seu del concurs que Televisió Espanyola fa per a triar el seu representant. Mazón estava contentíssim de posar els seus peus de fang damunt aquell linòleum magenta tan lluent i tan lluny de l’Horta Sud i de la realitat.