Carlos Faubel: “Amb l’electrificació de Ford potser haurem de redimensionar la plantilla i parlar d’excedents”

Carlos Faubel és president del comitè d’empresa de Ford Almussafes (Ribera Baixa) i vice-secretari general d’UGT. Treballador de la planta d’ençà de fa trenta-tres anys, actualment hi fa tasques sindicals, i ha estat un dels homes clau en el procés de negociació amb els directius de la multinacional, que ha acabat amb èxit. Ford Almussafes no tanca pas, i ara fabricarà cotxes elèctrics. VilaWeb ha entrevistat el senyor Faubel per saber més detalls del procés de negociació i de la planta de Ford Almussafes.

—El president Ximo Puig va citar el vostre nom per agrair especialment la feina feta durant les negociacions, que han acabat amb el no-tancament.
—Supose que el president de la Generalitat és sabedor de primera mà que ha estat una negociació molt complicada. La situació ha estat molt delicada en diversos moments, i amb el president ens hem reunit unes quantes vegades. Ja sabíem que Ford no tindria prou càrrega de treball per a les dues plantes (la que té a Alemanya i la que té a Almussafes), i que l’adjudicació aniria només a una planta. I ha anat a la nostra, després d’un procés llarg, difícil, complicat, i que fins i tot amb acord es va allargar sis mesos més en un procés de licitació, cosa que no havia passat mai a la història de Ford.

—Procés de licitació?
—Procés entre dues plantes amb assessors externs on es fan preguntes, s’aclareixen conceptes, situacions que acordes, i hi ha anàlisis de costos abans de prendre la decisió de quina serà la planta adjudicatària.

—De què esteu més orgullós d’haver aconseguit?
—S’ha aconseguit la viabilitat de la planta per a una dècada. En un moment en què el sector de l’automòbil viu una transformació com no hi havia hagut mai cap des que Ford va inventar el treball en línia de muntatge.

—I què us sap greu de no haver assolit?
—Ja hi haurà temps de negociar detalls.

—El salari us baixa?
—Hem pactat una contenció salarial, no una rebaixa. En el futur es veurà si el poder adquisitiu baixa o no. I quin percentatge es pot recuperar. Hem pactat pagues a tant alçat. Són augments de 7.000 euros durant quatre anys, en pagues de 1.000 euros, 1.500, 2.000 i 2.500. I això no queda consolidat al salari d’any a any. Després tornem a la senda de l’IPC, amb mig punt per dalt, més o menys.

—Quants treballadors hi ha a Almussafes i quants perden la feina?
—Els darrers dos anys hem pactat ERE, acomiadaments que no han estat traumàtics. Tot, sortides voluntàries. La plantilla és de 6.100 treballadors.

—Quants robots hi ha a la planta de Ford?
—Afortunadament, a la planta tenim molts robots. No us sabria dir la xifra exacta: diversos centenars de robots. L’any 2014 es va fer una gran inversió en aquest sentit a assemblatge i fins i tot a fabricació de robots per làser. Els robots tenen un paper fonamental en les plantes d’estampació de carrosseria, i també a assemblatge final. Però el robot té persones darrere, els MP. Aquesta és una revolució que vam començar ara fa vint anys. Els MP són treballadors capaços d’alimentar el robot amb peces, i també de reparar-lo quan s’espatllen.

—I dels 6.000 treballadors, quants són treballadors MP?
—Vora 2.000. I no comptem els enginyers.

—Ara fareu cotxes elèctrics. Quina és la diferència amb la feina que fèieu abans?
—La plantilla haurà de readaptar-se i fer cicles formatius. L’elèctric, tant en la motorització com en el muntatge de bateries, requerirà una adaptació a noves formes i tecnologies de fabricació. Per això hem pactat una comissió, l’observatori per la planificació, on haurem de substanciar moltes d’aquestes situacions. I quina plantilla caldrà, potser haurem de redimensionar-la i parlar d’excedents.

—Teniu cicle formatiu, a la fàbrica?
—Tenim un centre de capacitació propi, de Ford, on es fan promocions de familiars de treballadors cada any, pactat per conveni. I també s’hi fan cicles formatius permanents per MP i cursos per a treballadors que vulguen ampliar coneixements, i aquests ja ho fan fora de les hores de treball.

—Quan Ford volia tancar la fàbrica, donava beneficis o pèrdues?
—La situació és complexa: Ford Almussafes sempre ha estat referent i rendible. El problema és que una multinacional no te la pots mirar per una sola fàbrica. Nosaltres sols no existiríem. El negoci per a Ford és a tot Europa, i és el total que ha de ser rendible. Ford ha estat molt qüestionada perquè la rendibilitat no arribava. Amb General Motors i Opel va passar igual i se’n van anar d’Europa. En canvi, Ford es troba en reconversió i mira de ser rendible a Europa. Veurem si és possible. L’aposta ha estat molt forta, i per això l’acord ha estat fonamental per a aguantar. I per assegurar-nos el futur a Europa.

—A un costat de la taula, Faubel. I a l’altre?
—Nosaltres érem set. I ells, quatre. La direcció de la planta, valencians, i la direcció europea, britànics i nord-americans.

—Parleu anglès?
—Un company, sí, s’explica perfectament i ha estat amb mi. El secretari del comitè d’empresa, portaveu d’UGT, peça clau.

—Com veieu el corredor mediterrani?
—El corredor mediterrani és una obsessió que compartim. És fonamental per al desenvolupament i perquè l’arc mediterrani continua situat a la primera línia industrial europea, tant per a exportar com per a rebre materials. És una cosa que s’imposa i que necessitem com el menjar.

—Quants cotxes produïu i quants envieu a Europa?
—Ara fem 1.400 cotxes diaris. I el 90%-95% s’exporta. Gairebé tota la destinació és Europa. Els enviem en vaixell al port de Rotterdam per distribuir-los al mercat europeu. Això i les noves fàbriques de bateries fan imprescindible el corredor mediterrani.

—Ximo Puig us felicita. Faubel felicita Ximo Puig?
—Crec que sí. En aquest cas, el reconeixement és mutu. El govern de la Generalitat hi ha estat en tot moment. Preocupat, ocupat, i a l’altura de les circumstàncies. Ha fet la faena que li tocava amb discreció.

—Les empreses són més poderoses que els governs? Sembla que Ford fa el que vol, i el govern i els treballadors poca cosa hi poden fer.
—És una sensació que compartim molts ciutadans. En el moment que vivim, globalitzat i capitalista, tots sabem qui són els qui tenen el poder real, i els qui manen de veritat. Ara, queda clar que, afortunadament, a l’Europa que coneixem el diàleg social dóna fruits. Però hi ha moments que sí, els poderosos exerceixen més pressió. Nosaltres fem servir aquella expressió anglesa: win-win. Tots hi podem sortir guanyant. Entenem els objectius de la multinacional, però els treballadors també hem de sortir-hi guanyant. I, afortunadament, en una fàbrica com Ford, si ens comparem amb altres, mantenim unes condicions laborals més que dignes, i salaris dignes.

—Quin salari té un treballador de Ford?
—El rebem en un sobre que posa confidencial. A partir d’aquí… Però mireu, el salari mínim d’entrada a Ford és de 1.200 euros, 1.300. I va augmentant i passats uns pocs anys és interessant.