Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

—Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

—L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

—No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

—Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

—Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

—Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

—Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

—El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

—Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

—La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

—Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

—Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

—Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

—Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.