Carlos Fabra, un assumpte de família

Com Al Capone. Carlos Fabra és com Al Capone. ‘A mi se m’ha condemnat per un delicte fiscal i no per un delicte de corrupció. Un delicte fiscal per una quantitat per la qual dubte que ningú més haja entrat a la presó’ (700.000 euros defraudats).

Qui va ser el capo di tutti capi s’expressava amb aquesta desimboltura poc abans de les festes de Nadal del 2018. Havia davallat a l’infern, havia tastat la presó i tenia la condicional. Així i tot, conservava intacta l’altivesa amb què es va moure per Castelló durant tota la carrera política.

Aquesta frase i algunes altres de més punyents les va dir en la presentació d’un llibre autobiogràfic conformat per unes reflexions des de la presó i una entrevista. L’escriba de tot plegat va ser el periodista Jesús Montesinos que també va participar en aquell acte.

Renega de Rajoy

Les cròniques expliquen que  a la presentació no hi van assistir més d’una desena de persones. Allà van sentir el rosari de retrets que Carlos Fabra va encadenar contra Mariano Rajoy, que acusava d’haver fet allò que no fan mai les famílies: deixar caure els seus. L’ex-president de la Diputació de Castelló plorava per la ferida de Rita Barberà i per la seua perquè el PP va renegar de tots dos quan van ser investigats per presumptes delictes de corrupció. Però no tot van ser amonestacions. Fabra va mostrar confiança en el jove Pablo Casado i moltíssima simpatia per Vox.

Malgrat que en aquest acte hi havia més premsa que no públic, en una setmana es van vendre sis-centes exemplars d’un llibre que amics i enemics íntims de Fabra van devorar amb fruïció, potser d’amagat i sense comentar-ho amb ningú. L’índex onomàstic sol ser el més llegit d’aquesta literatura subjectiva i autoexculpatòria. Tardoral i de naftalina.

Cita al jutjat de Castelló

Avui el tornarem a veure, ulleres fosques i gest imperatiu, fent allò que sap fer millor, allò en què ja és un professional: entrar en un jutjat per a declarar com a encausat. Ara l’investiguen, a ell i quatre persones més, per escatir si va amagar una part dels seus béns per a no haver de pagar la multa de prop d’un milió i mig d’euros a què va ser condemnat per aquest delicte fiscal del qual es vantava. Milió i mig i quatre anys de presó dels tretze que demanava la fiscalia.

La causa va estar oberta durant més de deu anys. Maniobres dissuasives a banda, el jutge instructor va canviar vuit vegades i també algun fiscal va ser rellevat.

Acusaven Fabra de cobrament de comissions per a agilitar els tràmits per a la comercialització de productes fitosanitaris de l’empresa d’un amic seu que al remat va acabar denunciant-lo.

Delicte fiscal, sí. Corrupció, no.

La causa que avui es veu té a veure amb l’impagament de la multa i està oberta del 2017 ençà. El fiscal va témer que Fabra amagava patrimoni. A mitjan setembre passat la policia el va visitar a Orpesa i li escorcollà el domicili durant quatre hores. Cotxes patrulla i periodistes a la porta. ‘S’han endut quatre papers i un disc dur on trobaran moltes fotos amb els meus néts’, va dir. Des de la inauguració de l’aeroport de Castelló ja sabem l’estima que Fabra té pels seus néts.

Més causes pendents

Mentre era a la presó, i entre reflexió i reflexió, Carlos Fabra va haver de declarar per uns altres presumptes delictes que tenen a veure amb la seua participació en societats com el Club de Campo del Mediterráneo de Borriol i en la que es va constituir per a inaugurar l’aeroport de Castelló, el gran llegat per als seus néts. Encara resten pendents. També és presumptament implicat en patrocinis irregulars a un pilot de motos amb diners de l’empresa que gestiona l’aeroport.

Carlos Fabra, que ara té setanta-cinc anys, va deixar la política el 2011, quan ja l’investigaven pel delicte fiscal que el va dur a la presó d’Aranjuez.

Aquells estius d’Orpesa

El periodista Francesc Arabí qualifica Fabra de ‘virrei de Castelló’. Ja són lluny aquells dies de ginebra, sol i poder a Orpesa. D’estiueigs a les Platgetes amb José María Aznar. Aquells sopars, pantaló de color camel i camisa blanca arromangada o polo amb la bandereta espanyola al coll, amb polítics influents o amb uns altres que ho volien ser i necessitaven la benedicció. Dies de camp de golf i dinarots, de planificar aeroports i places de bous. Dies de polze alçat o polze abaixat.

Dies, en definitiva, de decidir on i com es repartien els diners de la Diputació. ‘Ens negava el pa, l’aigua i la sal.’ Arabí recollia aquestes paraules d’un Ximo Puig batlle de Morella que durant anys va patir en la carn dels morellans el sectarisme de Fabra. També l’actual secretari de Turisme de la Generalitat, Francesc Colomer, que va ser molts anys el batlle de Benicàssim, va rebre improperis i invectives d’un Fabra embriac de poder.

També resten enrere els exabruptes i les amenaces als periodistes locals que gosaven fer preguntes. Que gosaven qüestionar les polítiques i les decisions de Fabra. Diverses associacions professionals van demanar empara pel comportament caciquil de qui va presidir la diputació com si fos la seua finca particular.

La diputació, un assumpte de família

Ara corren temps convulsos per a Carlos Fabra i la seua família, però sempre li quedarà el consol de passejar per la galeria d’ex-presidents de la Diputació de Castelló. Deu ser el més semblant a passejar pel passadís de casa perquè, comptant-lo a ell i estirant el fil de la història, arribem a l’últim terç del segle XIX: set avantpassats seus l’han presidida. El més recent, son pare, entre el 1955 i el 1960. Càrrecs hereditaris d’una nissaga que ha continuat la filla Andrea. La família, sempre.