Carlos Cuevas: “Em toca els collons que em sexualitzin”

Torna Cites Barcelona a TV3. Dilluns de la setmana que ve s’estrenarà la sèrie, amb una història protagonitzada per Carlos Cuevas i Clara Lago. Amb aquesta excusa, tenim una conversa amb l’actor, amb qui parlem del seu paper a la sèrie de Pau Freixas i de les polèmiques que ja han sorgit abans d’estrenar-la. Ha rebut força crítiques per haver estat filmada en castellà i català i també pel doblatge que s’ha fet, arran d’allò que s’ha pogut veure en el vídeo promocional.

Però, més enllà de la sèrie, la conversa ens ajuda a conèixer Cuevas amb una mica més de profunditat. Lluny dels estereotips que li han marcat alguns personatges tan estimats com ara en Pol de Merlí. Parlem amb ell de temes tan diversos com l’amor, la fama i la bellesa.

—Torneu a TV3. És tornar a casa, d’alguna manera?
—Totalment, em fa molta il·lusió. Sempre espero tornar. De fet, m’agradaria tornar a TV3, algun dia, com a director. Tinc moltes ganes de fer moltes coses. I m’encantaria debutar produint a TV3, i fer coses amb gent d’aquí, amb amics. Venir a TV3 és tornar a casa, com deies. M’han vist créixer. Els agraeixo molt la confiança que em donen. Els actors passem molts filtres. A part dels directors, també ens han d’acceptar els productors. Però qui dóna l’última conformitat és la cadena. Sempre et poden tombar. Per tant, estic agraït de la confiança de TV3.

—Teniu ganes de provar uns altres papers dins la professió? El fet d’haver començat tan jove creieu que ha fet que hàgiu cremat etapes més de pressa?
—M’agradaria provar una altra mena de coses, ser a punt. I això que dius és veritat, segurament, si hagués començat més tard, potser encara em vindria de gust de no fer res més fins d’aquí a deu anys o quinze. Però no. Fa tants anys que dono voltes i que els directors m’expliquen el seu punt de vista i que explico històries dels altres, que em sento tant amb el recorregut com, per què no, l’autoritat i el moment personal per a provar-ho. Sempre combinant-ho amb la interpretació, que és el que més m’agrada. Però si em preguntes què vull fer els pròxims deu anys? Et diria que tenir una productora amb els meus amics i produir les nostres pel·lícules, sèries, obres de teatre… Tant de bo poder fer aquest engranatge per poder donar feina als meus companys i poder explicar unes altres històries. M’encantaria.

—Torneu amb Cites Barcelona, una sèrie que la majoria de catalans recordem amb molta estima. Hi havia moltes ganes que tornés.
—Em venia molt de gust. Jo veia Cites en el seu moment. Recordo que era l’època de Merlí. De fet, molts amics meus hi van participar. La vaig veure molt, i, per tant, sé el component emocional que té la sèrie aquí. Quan m’ho van oferir vaig dir que sí sense pensar-ho. Em va fer molta il·lusió. No sabia ni amb qui havia de fer la cita. Al final vaig tenir la sort de fer-ho amb la Clara Lago. Ja ens coneixíem, hi havia bona sintonia… A més, al final hem tingut un petit regal, som el primer capítol. És l’estrena. Em fa il·lusió obrir-la.

—Filmar Cites és molt diferent d’unes altres sèries, m’imagino.
—És molt difícil. És una sèrie per a esportistes olímpics. Tens dos dies d’assaig i tres dies de rodatge. Quan et comences a sentir còmode amb el personatge, ja has acabat. No pots fallar. Cada vegada que xutes a porteria ha de ser gol. En sèries més llargues, tens més estones d’assaig i pre-producció, però, a més, tens tantes seqüències… Pensa que, en una sèrie normal, pots tenir vint o trenta seqüències per capítol. Multiplicat per vuit, tens més de dues-centes seqüències. Normalment, comencem filmant coses més tranquil·les. Aquí tot el que s’emet és important. En els rodatges, és normal que els primers dies no et posin coses gaire fortes. Comencem filmant seqüències que ets per casa rentant-te les dents o trucant per telèfon. Ho fan així perquè l’actor vagi escalfant. Aquí, en canvi, en el primer dia de rodatge ja érem en una habitació de l’hotel Vela. Per sort, la Clara i jo ja ens coneixíem i teníem confiança. Ja havíem trencat el gel d’alguna manera. En aquesta sèrie es necessiten actors molt ràpids, i molt entrenats.

—De moment, sabem molt poca cosa de la vostra història. Solament que us coneixeu una nit especial, en una aplicació de cites. Últimament, us persegueix això de lligar a través d’una aplicació.
—Ah! Ho dius per Smiley! No ho havia pensat, però és cert. És això que explica Pau Freixas, director de Cites Barcelona: fa vuit anys, quan es van fer les primeres temporades de la sèrie, les aplicacions estaven una mica estigmatitzades. Eren molt noves. A la gent li feia vergonya dir que la tenia o que havia conegut algú en una aplicació. Quan els demanaven on s’havien conegut, tenien reticències a dir que mitjançant una aplicació. Això ha canviat. Hi ha molta gent que es relaciona a través d’això. Per tant, que a les sèries passi, és normal.

—Feu servir aplicacions?
—I ara, seria impossible, pel component mediàtic. És impossible tenir-les per una qüestió de seguretat. No me’n puc fiar. Però sí que sé que em suplanten. Molta gent m’ha enviat perfils que es posen la meva fotografia. Fins i tot, hi ha qui posa la meva fotografia amb el meu nom. Realment, si acaben quedant, quin ensurt que es deuen endur. Jo no en tinc, però molta gent del meu entorn sí, i sé que són molt normals.

—Ha canviat la manera de lligar?
—Sí, hi ha uns codis interns molt fins, no? Ara enviar un foc per una xarxa social és una claríssima declaració d’intencions, que segurament els nostres pares ni entenen. Hi ha unes noves maneres de comunicar-se. De vegades no els entenc ni jo, aquests codis nous. El que segurament no ha canviat és quan lliguem en un bar.

—Segurament ha canviat l’amor en general. Els nostres pares encara creien en l’amor etern, però nosaltres…
—Sí, per bé, també et diré. És un amor més desvinculat de religions i de segons quins models educatius. I allà tots fem molta feina. Llegeixo molt sobre aquesta qüestió. El que més llegeixo són assajos sobre noves relacions, noves masculinitats, noves maneres de relacionar-se… I no tinc res clar! Llegeixo un llibre i em convenç, en llegeixo un altre i també. Com a generació hem entès que la monogàmia no és una opció, o que l’amor per sempre no existeix, sinó que existeix en diferents formats. L’amor es pot transformar i hi ha persones que vénen i altres que se’n van… A vegades poden conviure. Tots mirem de fer les coses bé sense deixar cadàvers emocionals a la cuneta. Però sí que ens plantegem coses. Les generacions dels nostres avis estaven tots casats i es van morir junts. Els nostres pares estan tots separats, i nosaltres ja hem vist que això no funciona. Ara, no em preguntis què funciona, perquè no ho sé.

—Potser també ens hem tornat més exigents…
—Sí, segurament. No tenim l’església al darrere, que ho marcava tot molt. També han canviat les lleis, abans la gent no es podia divorciar.

—Tornem a Cites. En la sèrie feu un personatge diferent del que estem acostumats a veure-us darrerament. Dieu que us venia de gust canviar, deixar de ser el noi sexy.
—Sí. És clar, faig els personatges que m’ofereixen, no els escric. Molts dels personatges que he fet no em representen personalment. Tot que el millor que et pot passar com a actor és que no et donin coses que s’assemblen a tu. I que no et donin sempre les mateixes. Però no ho podem triar. Ja m’agradaria que em donessin un policia coix i que parla en andalús, però no me’l donen. En aquesta indústria, t’acostumen a donar allò que ja saben que fas bé. Que també és un bon senyal, perquè saben que sabem fer bé uns personatges. Si he de fer alguna crítica a la indústria és que s’arrisca molt poc. Que et torna a donar allò que ja saps fer bé. I a vegades els actors agrairíem espais d’investigació. Per això som actors, per a fer unes altres coses.

—Com és aquest personatge?
—És una persona més tímida, que s’acaba de separar, no pren la iniciativa, està una mica insegur… És una decisió meva, haver-lo fet així. Llegint el guió, hauria pogut tirar cap a una altra banda, però d’ençà que vam triar el vestuari vam decidir que no. M’agrada que em puguin veure fent coses diferents. Aleshores ho fas, i et diuen: “Oh que bé això, no t’ho havia vist mai!” És clar, no m’havíeu vist mai fent aquest personatge perquè no m’havíeu deixat fer-lo.

—Els espectadors us acabem confonent amb els personatges?
—Sí, però ens passa a tots. Em sorprèn. Que passés fa molts anys, quan el cinema era una cosa nova, d’acord. Però avui dia? Doncs sí, la gent al carrer et tracta com el personatge que té al cap. I se t’acosten com si parlessin amb el personatge. I moltes vegades, no ens assemblem en res. Però fa gràcia. Ho veus de seguida.

—A quin personatge diríeu que us assembleu més del que heu fet?
—Ostres! Que difícil! Diria que no n’he fet cap que s’assembli a mi. De fet, no m’agradaria.

—I com us definiríeu? Perquè coneguem una mica més en Carlos Cuevas de debò.
—Sóc una persona a qui agrada molt la seva feina. Sóc bastant responsable, centrat, tranquil. També tinc els meus espais de gamberrisme. Però sóc un apassionat de la meva feina, un enamorat del meu ofici, hi dedico moltes hores. També m’agrada molt llegir, i el cinema. Però, per sobre de tot, et diria que sóc una persona curiosa. La curiositat és un motor molt important de la meva vida. Entro en un taller mecànic, i vull que m’expliquin com arreglen les coses. Veig un moble i vull saber com l’han fet. I entro en un museu i em puc estar una hora mirant un quadre.

—Us ho demanava perquè mentre em preparava l’entrevista, n’he vist diverses, i m’he adonat que moltes vegades us sexualitzaven molt. Teniu aquesta sensació?
—Sí, tens raó. Amb els anys aprenc a frenar-ho i a posar límits. El pròxim pas és deixar anar un moc enmig de l’entrevista. Em fa molta ràbia que em passi… I saps què em passa? Això també ho comento a cercles més íntims… Com que he pencat tota la vida i m’han vist de nen, i sóc jovenet, s’atreveixen a dir-me coses que no s’atrevirien a dir a uns altres. Si entrevisten Eduard Fernández, no s’atreveixen a fer certs comentaris. Aquí també m’agrada fer-me valer i dir: “Perdona, jo també sóc un professional. Treballo i això que veieu a la pantalla no és res més que el símptoma del meu compromís.” Hauríem d’aplaudir el compromís, que no m’amago, que no em tapo, i que vaig a mort amb els personatges, en lloc de portar el focus cap aquí. De fet, com que en sóc conscient i no m’agrada, faig la tria de personatges que faig.

—Què voleu dir?
—Enguany faig tres pel·lícules. En totes tres faig personatges secundaris importants, però de cinema més d’autor. Uns personatges que no tenen res a veure amb el que he fet mai. És una decisió personal, tenia sobre la taula comèdies romàntiques per a fer aquest estiu i les he rebutjades. Sé que sóc molt jove, i Déu me’n guardi que se m’hagi encasellat a vint-i-set anys. Però no vull continuar fomentant aquesta mena de discurs perquè tinc més ventall i sóc capaç de fer més coses. Ja tornaré a fer aquestes coses, naturalment que les faré, però m’agrada fer-me moltes més.

—Podríem dir que cansa ser el guapo de la pel·lícula?
—Sí, perquè, a més, la bellesa és un constructe. La bellesa és des de fora cap a dins, no al revés. És a dir, em posen en una pantalla i la resta de personatges em diuen guapo, llavors la gent em veu guapo. Però no ho sóc tant, us ho prometo. N’estic convençut. Les pantalles et fan guapo, fomenten jerarquies i mitomanies. Només cal que algú digui moltes vegades una cosa perquè ens la creguem tots. Això passa a tot arreu.

—He de confessar que mai m’havia trobat de dir que feia una entrevista i que despertés tanta passió entre les dones… S’han mort totes quan he dit el vostre nom!
—A la vida real he de dir que no s’atreveixen a dir-m’ho. Els fa vergonya. Ara, també et diré, millor que et digui guapo que feixista! Però, és clar, preferia que em diguessin que sóc bon actor. Així i tot, com que sé que és un constructe i que la bellesa passarà…

—Segurament no estan enamorades de Carlos Cuevas sinó dels vostres personatges.
—És clar! I tinc clar que això passarà. Però també et diré, beneït problema. Em toca els collons que em sexualitzin, no m’agrada, em sembla que frivolitza la meva feina perquè me la treballo molt. Però, al final, segons a quines belleses o físics establerts com a canònics, ens col·loquen per poder fer protagonista, liderar projectes… La indústria és així de classista.

—Té avantatges.
—Molts! Ara, també hi ha inconvenients…

—Igual que la fama, m’imagino… Com és anar aquests dies al Primavera Sound, per exemple?
—És un infern! Mentida, un infern és anar a una mina. Però és una pèrdua total d’intimitat. És molt incòmode. Renuncio a molts plans. Hi ha molts llocs on ja sé que no val la pena anar-hi perquè no em sentiré còmode. Perquè moltes vegades la gent que et veu és la primera vegada que t’ha vist. I tots reaccionen com la primera vegada. He de dir que hi ha gent molt amable i educadíssima, però n’hi ha que no. A vegades també paguen justos per pecadors. Fa molts anys que molt educadament no cedeixo el meu temps a tothom. A vegades dic que no puc. Si sopo amb els meus amics, no m’aixecaré i aniré a saludar les deu taules que volen una fotografia. Em fa vergonya.

—Passeu vergonya?
—És clar, quan vaig al metro i em demanen set fotos en un vagó, i tots els turistes comencen a mirar, passo molta vergonya. Ho passo fatal. És complicat. Hi estic tan acostumat que ja no m’afecta gaire. Però la meva vida orbita al voltant d’això.

—He sentit que expliqueu que la fama al començament agrada, perquè ho veus com un reconeixement, però que al cap d’un temps cansa…
—A qui agrada la fama és que no n’ha conegut els dimonis. De veritat, eh? T’ho juro. Suposo que és la mateixa metàfora que amb la droga. La gent que hi juga una mica, estic convençut que no ha vist mai ningú amb una sobredosi o un addicte que és en un centre. Són coses molt llamineres i enlluernadores, i de cara a la galeria estan molt bé, però vigileu! He viscut situacions perilloses, he tingut problemes… No tot és tan collonut. Hi ha coses estranyes, per exemple, quan has d’anar al metge, i la persona que et despulla i et toca, després et demana una foto. Al final, aprens a conviure-hi. La gent se’n cansarà, m’haurà vist tantes vegades…

—No puc deixar-vos marxar sense comentar les polèmiques que ha originat la sèrie abans d’estrenar-se. Hi ha hagut crítiques perquè no s’ha filmat tota en català i pel doblatge que s’ha fet…
—Els actors hem fet molta feina per poder doblar la sèrie en català, i perquè la sèrie pugui estar 100% disponible en català. També he de dir que aquestes decisions no les prenem nosaltres, en cap cas, i moltes vegades ni els directors. Són decisions de producció i de qui posa els diners. Per tant, diria que cal saber a qui disparem quan fem aquest debat. Hi estic d’acord i en podem parlar, però hem de disparar amunt, a qui pren la decisió. Per una altra banda, crec que TV3 fa coses molt ben fetes. He sabut que no tenen ni un duro. No sé de qui és la culpa, si de la Generalitat, si de l’estat espanyol, però no hi ha diners per fer ficcions pròpies, competitives. I què ha de fer per continuar fent aquestes ficcions competitives amb la resta de plataformes? Fer coproduccions, com ha passat amb Cites Barcelona. Això et permet de tenir una qualitat audiovisual magnífica, però en les negociacions els altres demanen unes condicions.

—És clar, però…
—Jo no sóc qui diu que vol tenir una cita amb la Clara Lago en castellà. A mi m’arriba un guió. Els actors no hem decidit. I el que sí que hem fet és anar hores i hores a doblar la sèrie i a fer-ho tan bé com hem sabut perquè quedi perfecte. Sempre he doblat jo mateix tots els meus personatges en català. Amb Smiley, també, vam estar moltes hores a la sala de doblatge. Ho treballem molt. Pensa que doblar una escena de sexe és tornar a fer una escena de sexe. Crec que hem de demanar-nos: preferiríem una ficció íntegrament en català, però d’una qualitat que ens fes vergonya? M’imagino que si en algun moment hi hagués un múscul financer de puta mare, no hauríem cedit aquestes parcel·les, però això no depèn de nosaltres. I, finalment, de tot plegat n’extrec una cosa positiva: això ens permet que vinguin actors de Madrid a fer aquestes sèries i vegin com ho fem i què fem.