Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides

Carlos Carrizosa Torres (1964), nascut al barri de les Corts de Barcelona, durant vint-i-tres anys advocat penalista, alumne del Pare Manyanet, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (UB), és un expert en criatures extingides, apassionat autèntic i genuí dels fòssils, que s’emportava els nens a visitar Atapuerca, i feia viatges amb el seu 4×4 a cercar restes d’éssers desapareguts amb la família. Ara divorciat, Carrizosa és, doncs, el candidat ideal de Ciutadans a les eleccions catalanes, el partit a punt d’extingir-se segons les darreres enquestes. El partit que donen per mort va ser fundat al restaurant el Taxidermista de la plaça Reial, local on es guardaven animals morts, dissecats, a la vista de tothom. Pots de formol i mirades vidrioses mantenint la il·lusió, l’engany d’una vida que ja no hi és. Avui, quines coses, Ciutadans és a punt de passar a millor vida, i el seu dirigent té fascinació per les criatures extingides.

Ciutadans té per eslògan de campanya “Detén-los”, al costat d’una imatge de Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. I el seu candidat, Carrizosa, diu que ha estat vint-i-tres anys ocupant-se precisament de detinguts, i com a advocat penalista explica això: “Si fas penal t’ocupes de persones que han comès delictes, a vegades greus, però són molt més que el delicte, i com a advocat he buscat que tinguessin el que els corresponia i que els drets es respectessin, com la presumpció d’innocència. I si hi ha condemna, que s’ajusti al dret. A mi també m’ha agradat conèixer la faceta humana, i qui porta penal coneix bastant el funcionament de l’ànima humana, i és bonic.”

A mi m’ha passat igual, i per això he trucat a un advocat penalista de Barcelona molt conegut, que fa dècades que es passeja pels jutjats, no precisament d’ideologia independentista, que coneix tot Déu, per saber quina fama tenia Carrizosa quan feia d’advocat penalista: “Doncs mira, mai me l’he trobat enlloc. Mai. No sé quins casos devia portar, perquè ni jo, ni altres advocats amb qui he parlat ens l’hem trobat. Ni a ell ni a la dona. I si em dius que es va especialitzar en delictes econòmics, pitjor encara, perquè sovint ha estat el meu camp.” Carrizosa va fundar el seu despatx l’any 1992 amb Marisa Almazor, ara ex-dona, que és qui ara porta tota sola el despatx del carrer París.

El pare de Carrizosa tenia un negoci d’impressor, i també havia treballat a la impremta del diari La Vanguardia, com el seu oncle, segons que explica al mateix diari. La seva mare, la senyora Torres, era mestressa de casa. Son pare li portava còmics quan era petit, i ara en guarda centenars, apassionat com és a les històries infantils, una afecció que comparteix amb Vicent Sanchis (ex-director de TV3, la cadena que Carrizosa i Ciutadans en general han atacat furiosament). Sanchis un dia el va convidar a casa seva per ensenyar-li la col·lecció, fent bona la fama de Carrizosa de ser amable i cordial, de formes exquisides amb la gent de l’equip rival, formes que de mica en mica s’han anat perdent (coses del procés), segons que confessa ell mateix, però que una il·luminadora anècdota explicada per Daniel Vázquez Sallés, trenca una mica. Un llunyà 2013, l’endemà de la Via Catalana, Carlos Carrizosa es va trobar en una festa d’RBA amb Vázquez Sallés, fill d’Anna Sallés i Manuel Vázquez Montalbán. Carrizosa va creure que era dels seus perquè Daniel Vázquez Sallés treballava al diari El Mundo i perquè el seu pare escrivia en castellà. El senyor Vázquez Sallés li va parar els peus, li va dir que el seu partit li semblava execrable i que acabava de participar en la Via Catalana: “En Carrizosa em va mirar amb menyspreu. ‘El teu pare sentiria una gran vergonya de tu’, va contestar. Vaig pensar en el meu pare i la vergonya per la Via, i no hi vaig veure relació, i per tancar la conversa, li vaig desitjar que tornés a casa per continuar la lectura de les obres completes de José Antonio Primo de Rivera. En Carrizosa i la Mejías es varen queixar a Álex Sàlmon [director del diari], i la meva vida periodística ja no va ser tan fàcil.”

L’anècdota il·lumina que Carrizosa, com tants altres de Ciutadans, es fan seva la Catalunya mestissa, la Catalunya barreja, la Catalunya Vázquez Sallés. I durant dècades han atiat un foc, i tensat una societat furgant en la suposada discriminació de la Catalunya mestissa enfront dels catalans amb quatre avis nascuts aquí. I ho han fet sense adonar-se (o sí!) que aquesta Catalunya barreja, segons dades a la mà, ha estat independentista, no pas unionista, per desgràcia seva i d’Ada Colau. Una Catalunya barreja si més no afí, empàtica amb els independentistes. Perquè tot i que Carrizosa es pensi que Vázquez Montalbán era dels seus, resulta que el mai prou enyorat intel·lectual Vázquez Montalbán feia coses com aquesta, segons que explica Joan Vallclara, director del Punt: “Quan l’any 1992 el Punt vàrem organitzar a la Devesa de Girona un concert de suport als independentistes detinguts en l’operació Garzón de neteja de la Catalunya olímpica, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va escriure i llegir el manifest. A canvi de la feina ens va demanar si el podíem acompanyar a casa. L’improvisat taxista va ser Carles Puigdemont, aleshores redactor en cap del diari.”

Carrizosa, com tots nosaltres, viu en una bombolla, passa que dissimula, com tots nosaltres. Nosaltres, que ens enganyem pensant que Carrizosa s’extingeix, sí, però alhora haurem d’admetre que la feina l’ha feta. Carrizosa se’n va, però el malestar es queda. La batalla de la llengua, el supremacisme espanyol de Ciutadans no ha estat en va i ha arrossegat cap a la dreta el PSC i també el PP.

Carrizosa, per acabar, és diputat d’ençà de l’any 2012, i aviat és dit. A la seva darrera fitxa de declaració de béns lliurada al parlament (i que el parlament no comprova, només recull) diu que al compte corrent hi té 5.000 euros, al pla de pensions, 20.000 euros, i en altres béns, 3.000 euros, i que condueix un cotxe Lexus 200 CTX, una de les marques de cotxes burgesa per excel·lència. Carrizosa, que com a advocat va conèixer el seu idolatrat Albert Rivera a la Caixa, té ara un sou que raspa els 90.000 euros l’any. Si acaba fora del parlament, com indiquen les enquestes (però vés a saber!) estarem atents d’on va a parar.