Carlos Babío: “La capacitat espoliadora dels Franco no tenia límits”

“Sí, demà procuraré anar al pazo.” Carlos Babío somriu. Mostra una rialla continguda i sense eufòria, però li lluen els ulls. Fa molts anys que va començar a investigar la propietat il·lícita del Pazo de Meirás per la família Franco. Demà, després de vuitanta anys, hauran d’obeir una resolució judicial i lliurar la finca i els béns a l’estat espanyol.

A Babío el cas el toca de prop. La seva àvia va ser una de les espoliades perquè es pogués engrandir la finca del dictador. Amb el pas dels anys, paciència i hores remenant papers, va aplegar documents que acreditaven l’origen il·legítim del pazo i que va publicar en un llibre: Meirás: un pazo, un caudillo, un expolio. Aquest document va servir de base perquè l’advocacia de l’estat espanyol, el 2019 presentés una denúncia contra la família Franco per possessió irregular del Pazo de Meirás. La resta és història, si el Suprem ho vol.

—Fins avui i durant aquests últims vuitanta anys, què ha significat el Pazo de Meirás per al poble gallec?
—Impunitat. Aquesta paraula descriu perfectament què representa per a la memòria col·lectiva del poble gallec. Abusos que ha permès la mal anomenada democràcia, perquè la democràcia ha emparat tots els processos a Meirás. Això que veurem avui arriba molt tard. Els qui van haver de suportar en primera persona allò que el franquisme va fer al Pazo de Meirás ja no ho podran veure. Som les generacions següents que ho veurem i que guardem la memòria dels nostres avis i pares. Serà un dia històric, un avançament contra la impunitat i contra aquesta estranya convivència de la democràcia espanyola amb la impunitat de la versió del feixisme a Espanya que va ser el franquisme. La feina que ha costat trencar aquesta versió fa que des d’avui siguem una mica més normals del punt de vista democràtic. Però encara falta molt.

—Com es converteix el Pazo de Meirás en la residència del dictador?
—Passa enmig de la guerra civil, en un moment en què les autoritats franquistes de Galícia, que venien de suplantar les autoritats republicanes per la via armada, consideren que Franco té possibilitats reals de convertir-se en el cap d’estat i, per tant, de guanyar la guerra. El març del 1938 es crea la Junta pro-Pazo del Caudillo. S’escull la propietat de Meirás com a residència per a tenir a prop aquest futur cap de l’estat i, per tant, establir una simbiosi de benefici mutu entre aquestes noves elits franquistes de La Corunya i el que oferirà aquest nou règim. A partir d’aquí es desencadena un procés molt ràpid ple d’abusos, en què es farà pagar al poble aquesta residència. Es fa mitjançant una subscripció popular.

—Exactament com?
—La subscripció és regulada per un decret que es publica l’agost del 1936, després del cop militar, en què es preveu que a funcionaris, treballadors i empreses públiques hom els pugui detreure un percentatge del salari. L’any 1938 les subscripcions populars ja formaven part de l’economia de guerra per a finançar les idees bèl·liques de Franco. No oblidem que La Corunya, i tot Galícia, és un dels territoris que cauen els primers dies sota el control franquista. Doncs aquesta economia de guerra va servir també perquè el dictador en tragués un rèdit.

—Treballadors i funcionaris públics només?
—No, el règim tenia capacitat de detreure diners a més treballadors. Per exemple, als treballadors de la pesca, que no tenien salari fix i cobraven d’acord amb els beneficis,  també els descomptaven una part dels guanys. I no eren treballadors públics. I amb aquesta subscripció nacional, que d’entrada era per a finançar les idees bèl·liques, es va constituir alhora un sistema de detracció per a sufragar les despeses del pazo. I no s’acaba pas aquí, perquè com que les necessitats i les peticions de la família Franco a Meirás no cessen, va caldre cercar i captar nous recursos econòmics. I ja van passar a assaltar directament les arques municipals dels gairebé cent municipis que hi ha a la província de La Corunya. Es quedaven percentatges de les caixes dels consistoris. Tot plegat va anar acompanyat d’una campanya mediàtica per a mirar de demostrar que tot havia estat un regal generós i espontani dels ciutadans gallecs.

—I amb aquest sistema és com, amb el pas dels anys, la família Franco va ampliant la finca?
—Tot aquest sistema de recaptació s’implanta el 1938. La finca que li compra la Junta pro-Pazo consta de les Torres de Meirás, amb el Pazo de Meirás, que és una edificació annexa a les torres, i una extensió de terreny molt irregular que no arribava a sis hectàrees. La Junta pro-Pazo decideix d’ampliar aquesta finca per a donar-li una forma rectangular tot emparant-se de les finques adjacents. De fet, les escriptures de l’agost del 1938, quan la junta adquireix el Pazo de Meirás, ja s’esmenta que adquiriran les finques del voltant.

—Crec que la vostra àvia va ser una de les afectades.
—La meva àvia l’expulsen l’estiu del 1938. Tenia una petita extensió de terreny, amb una casa agrària molt humil que llavors el règim, amb fons de l’estat, va anar reformant tot revestint-la amb pedra del castell.

—Expulsada sense explicacions?
—Expulsada sense explicacions i sense res.

—Cap pagament?
—Cap pagament fins el 1941. Aquell any entenem que li paguen 5.000 pessetes perquè en les escriptures que li van fer signar hi consta la quantitat de cinquanta mil pessetes. Entenem que ho feien per emblanquir diners d’alguna manera, perquè 50.000 pessetes de l’època és una autèntica salvatjada. Penseu que tota la finca del Pazo de Meirás la família Franco la va inscriure per 80.000 pessetes. I la casa de la meva àvia, 50.000. No té solta ni volta. A més, a l’escriptura feien una cosa molt estranya. Deien que li havien lliurat 45.000 pessetes i que les altres 5.000 les hi havien donades prèviament. El cas és que només li van donar 5.000 pessetes, que de fet, a tot estirar, és el que podia valer aquella casa tan bàsica.

—Això us va dur a investigar sobre els orígens del Pazo de Meirás? En què han consistit aquests anys d’investigació i què han aportat?
—Per a entendre què li va passar a la meva àvia, ràpidament vaig veure que havia de descobrir què havia passat a Meirás, perquè un procés no es podia deslligar de l’altre. Això em va dur a investigar sobre el pazo durant moltíssims anys. Aquests últims anys hi ha hagut una certa obertura en els arxius. Dic “certa obertura” perquè investigar a l’estat espanyol és molt complicat. Sobretot amb tot allò que té a veure amb el franquisme; és molt complicat, hi posen tota mena de traves. Últimament ja apliquen amb caràcter retroactiu la llei de protecció de dades de caràcter personal. És a dir, apliquen aquesta llei a Franco perquè no puguis investigar-lo. És terrible. Però, malgrat aquesta dificultat, aquests últims anys, coincidint amb l’etapa de Zapatero, hi ha una obertura per a estudiar determinats fons documentals. Aquests anys aconseguim documents que permeten, juntament amb la memòria oral que anem rescatant de gent que va viure els processos de Meirás en primera persona, de reconstruir molts fets: el lliurament del pazo, qui paga les despeses quan Franco va a Meirás, què passa després de la seva mort, què passa en aquell incendi de l’any 1978… Tot això culmina amb la publicació de Meirás: un pazo, un caudillo, un expolio, que publiquem el 2017.

—Un document que ha estat la base de la denúncia interposada per l’advocacia de l’estat. Però per què no es presenta fins el juliol del 2019?
—Tots els juristes, en l’estratègia que es condueix, ens aconsellen que sigui l’estat, com a possessor d’aquell bé, perquè va ser la seu del cap de l’estat, que reclami el Pazo de Meirás. És llavors quan l’estat es posa en contacte amb nosaltres, mitjançant la Direcció General de Memòria Històrica, perquè hi col·laborem en l’elaboració de la demanda i a reclamar per via judicial el Pazo de Meirás. Després d’un any treballant amb l’advocacia, finalment es presenta la demanda.

—Hi ha cap document que descobríssiu durant els vostres anys d’investigació que hagi estat important en el cas?
—N’hi ha uns quants. Però destacaria un informe secret i intern del règim redactat per un tinent coronel el 1939 en què adverteix a les instàncies franquistes i a Franco que al voltant del Pazo de Meirás hi ha grans abusos que no beneficien el règim. Allò que ell ja denuncia és com es fan les recaptacions, com s’assalten les arques municipals; que s’ha fet pagar no tan sols als “bons”, sinó als “rojos i als dolents”; parla de la desastrosa gestió del governador civil; de gent que vol progressar a costa del regal a la família Franco… I hi apareixen noms que després han passat com a grans benefactors de la societat gallega. Òbviament, ell ignorava que Franco estigués al cas de tots aquests abusos. És sorprenent que el règim informi el règim dels abusos que hi ha al Pazo de Meirás. I després hi ha documents que acrediten que es manté el pazo com una dependència més de la prefectura de l’estat, igual com el palau del Pardo, que era la residència oficial d’hivern. En aquest cas el Pazo de Meirás era la residència d’estiu. Es mantenia aquesta propietat pagant absolutament tots els dispendis del règim i les despeses derivades, fins al mínim detall, com poden ser les espelmes de la capella.

—Unes despeses que crec que es van allargar fins als anys noranta.
—Sí, es van continuar pagant les despeses de persones fins al 1990, perquè els Franco van tenir un guàrdia civil a la seva disposició. El tenien a les seves ordres per a gestionar la finca i per a tot allò que consideressin.

—Quin ha estat el paper d’Alianza Popular i més tard del PP en aquest procés? Hem acabat veient Feijóo aplaudint la sentència.
—Bé, el PP gallec, perquè fora de Galícia és una altra història. A Galícia el PP ha fet una autèntica mutació en aquesta qüestió. I per què ho ha fet? Perquè la unanimitat social i política de Galícia ha fet costat a la reclamació de la devolució. Sobretot d’ençà que s’ha aconseguit documentar d’una manera tan evident que el Pazo de Meirás va ser un robatori. Amb això vull dir que al PP no li ha quedat més remei que canviar de posició. Era tan evident i hi havia tant malestar social, que s’hi van haver d’afegir. Però d’això només fa un any. Abans pots trobar declaracions de Feijóo menystenint el Pazo de Meirás o dient que no tenia cap valor. Fins i tot va arribar a dir que reclamar el Pazo de Meirás era de franquistes. La mutació de Feijóo i el PP gallec té a veure amb tot això.

—Què hi ha a dins el pazo, ara mateix?
—Doncs tota mena de joies patrimonials. De fet, la setmana passada, Patrimoni Nacional, que és l’ens encarregat de conservar els béns històrics lligats a la corona espanyola, va fer un informe dient que a dins el Pazo de Meirás hi ha múltiples elements espoliats a la corona espanyola de segles enrere. I mira que els Franco van dir que a l’incendi del 1978 s’havia cremat tot i era impossible que hi hagués res del patrimoni nacional.

—És a dir, que els Franco van espoliar la corona espanyola. Té gràcia.
—Sí, és curiós. Però és que la capacitat espoliadora del règim franquista no tenia límits. Si els Franco consideraven que algun bé havia d’acabar al pazo, no tenien cap mena d’escrúpol.

—L’estat haurà de donar el pazo a la Junta de Galícia?
—Sí, en el moment que la sentència sigui ferma. Ho dic per una qüestió tècnica procedimental. És a dir, és l’estat que manté el litigi per la recuperació del bé i els Franco han recorregut contra la sentència. Per tant, perquè continuï el procediment judicial, des del punt de vista formal, el pazo ha de continuar en mans de l’estat. Però una vegada s’acabi el litigi, l’estat ha de retornar el pazo als gallecs i a les institucions gallegues. Perquè qui ha d’utilitzar i gaudi aquest pazo és qui el va pagar, que és el poble gallec.

—Temeu el Suprem?
—Sí, el Suprem fa por; i tant que fa por. No solament perquè té fama de franquista, sinó perquè el paper timbrat del Suprem ha demostrat ignorar qui era el cap de l’estat espanyol el 1936. En paper timbrat, van reconèixer Franco com a cap de l’estat, i no Manuel Azaña. Per tant, fan por, perquè les resolucions del Suprem de vegades són molt allunyades d’un tribunal democràtic.