Carlo Sechi: “S’ha tornat a posar l’Alguer al mapa com a ciutat catalana de Sardenya”

Feia temps que no hi havia tanta tensió i efervescència en tan pocs dies a l‘Alguer. De dijous a la nit i fins diumenge la ciutat va esdevenir un centre neuràlgic i mediàtic de tot Europa, un contrast absolut amb la calma habitual i illenca que la governa, especialment el mes de setembre. Desenes de periodistes, càmeres, polítics, cotxes amb vidres tintats i, a sobre, per si no n’hi havia prou, vuit-cents catalans entre dansaires, gegants, diables i músics, arribats amb motiu de l’Adifolk, ara ja conegut per tothom. Una de les persones que més intensament va viure aquests dies és Carlo Sechi, ex-síndic de l’Alguer, fundador de l’Obra Cultural de l’Alguer i activista en el sentit més ampli. És, de fet, un dels savis més respectats de l’Alguer i les seves opinions i reflexions són sempre escoltades, per uns i altres. Sechi i Puigdemont es coneixen de fa anys i, de fet, Puigdemont, en l’únic espectacle de l’Adifolk que va tenir temps de veure i gaudir amb relativa tranquil·litat, es va asseure al seu costat.

—Puigdemont es va asseure al vostre costat en pràcticament l’únic espectacle de l’Adifolk en què vam veure el president assegut durant una bona estona. Vàreu parlar?
—Sí, és clar. Cal dir que amb Carles Puigdemont ens coneixem de fa molts anys, de quan ell era jove, perquè com a periodista del Punt m’havia entrevistat poc després d’haver estat elegit síndic de l’Alguer. Aleshores s’havia obert una xarxa de relacions molt intenses entre l’Alguer i Catalunya. Jo hi viatjava sovint i ens coneixíem. I sí, diumenge vam parlar, i tant. Em va demanar com havíem viscut a l’Alguer tot allò que havia passat, quin era l’estat d’ànim i com se sentien els algueresos.

—I què li vau respondre?
—En general podem dir que els algueresos, i en particular els més informats, estàvem ansiosos, preocupats i entristits per la detenció a l’aeroport de l’Alguer i l’empresonament. Però li vaig dir que hi havia un cert optimisme, perquè coneixem la constitució italiana, que a l’article 10 diu que ningú no pot ésser retingut i empresonada pels seus ideals polítics. I, com us podeu imaginar, això que va passar no tenia res a veure amb la realitat local algueresa. De fet, com hem sabut després i com sospitàvem, es va organitzar des de Roma, per la DYGOS, que és la policia especial italiana, una mena de policia secreta que s’ocupa de terrorisme i màfia, qui sap si amb col·laboració espanyola. Quan es va saber que seria alliberat, divendres a la tarda, hi va haver un esclat d’alegria general a l’Alguer, que a més a més era ple de catalans per l’Adifolk.

—Els catalans que hi havia a l’Alguer van reaccionar amb eufòria, sí. I els algueresos?
—Com dic, hi va haver un esclat d’alegria, fins i tot per part d’aquells que no el coneixien. Era una alegria per la idea, pel resultat final, per l’alliberament. Molts, com deia, el coneixíem, bé personalment, bé per tot el que havia fet com a president de la Generalitat, el Primer d’Octubre, la declaració d’independència, etc. Jo diria que la immensa majoria de l’Alguer va acollir amb gran eufòria la notícia de l’alliberament. Fins al punt que tota la tarda de divendres hi hagué molta gent esperant durant hores que arribés a l’Alguer. De fet, van arribar la presidenta del parlament; la consellera d’Exteriors; el president Solinas, que és el president de Sardenya; el president Pais, del parlament sard; etc. Però en realitat qui esperava la gent, catalans i algueresos, era Puigdemont.

—De què més vàreu parlar?
—També em va ensenyar un gràfic que mostrava les cerques a Google de “L’Alguer” dels darrers dies. La gràfica era ben plana, com una mar calmada, fins dijous a la nit, quan hi hagué un pic que sobresortia dels topalls de la gràfica i es mantenia així fins diumenge, que és quan m’ho va ensenyar. Això, d’una banda, demostra l’interès despertat a Itàlia i al món sobre tot allò que va passar. I també, malgrat tot allò que va passar, no em vaig poder estar de dir-li que era un regal en termes de popularitat per a l’Alguer com a ciutat catalana de Sardenya.

—Ha tornat a posar l’Alguer al mapa…
—Sí, s’ha tornat a posar l’Alguer al mapa com a ciutat catalana de Sardenya. I, del meu punt de vista, també ho vam comentar, això obre perspectives futures.

—Quines perspectives?
—Li vaig dir que tot plegat generaria molta curiositat i interès. Per exemple, durant tot divendres em va trucar un munt de gent, sobretot de les comunitats de llengües minoritzades d’Itàlia, de Friül – Venècia Júlila, de Trento i Bozen (Bolzano), i també de Roma. Gent vinculada a les lluites per l’autodeterminació dels pobles i a les nacions sense estat. I tots em demanaven què passaria i si tot això podria causar problemes a l’Alguer. I la resposta era clara: no, en cap cas. Al contrari, portarà segurament interès per l’Alguer i per la catalanitat de la ciutat. Cal tenir en compte que l’Alguer ha estat tan sols el teatre on ha passat tot això i que la gent s’ha connectat amb l’Alguer perquè ha passat aquí. Si haguessin arrestat Puigdemont a Roma, ningú no s’hauria interessat per l’Alguer, tot i ser l’única ciutat catalana de l’estat italià. Això pot consolidar també la confiança i la defensa dels ideals del moviment algueresista. L’Alguer ha defensat Puigdemont com ho farien uns pares amb el seu fill.

—L’historiador Marcel Farinelli escrivia al seu Twitter que l’afer Puigdemont a l’Alguer podria arribar, amb el temps, a ser equiparable al viatge del Retrobament, quant a importància històrica de les relacions entre el Principat i l’Alguer…

Crec que l'afer Puigdemont a l'Alguer és un dels esdeveniments centrals en la història de les relacions catalanoalguereses. Com el viatge del Retrobament, els Jocs Florals de 1961 o l'obertura de l'Ofici de la Generalitat. Ara, però, la dimensió és molt més política que cultural.

— Marcel A. Farinelli (@MarcelFarinelli) September 26, 2021

—No sé si diria tant, això ens ho haurà de dir el temps! En el cas del Retrobament hi ha havia molta gent implicada i les conseqüències es van allargar molt de temps. El Retrobament va deixar moltes coses als marges que han continuat fins ara. Ara caldrà veure quines implicacions té tot això d’aquest cap de setmana. Però és cert que ha estat un fet esclatant i que catalanistes i no catalanistes ho han seguit minut a minut. I a l’Alguer no pots comptar tan sols els qui eren al carrer: cal comptar també els qui observaven des de les finestres, des dels portals, des de les terrasses dels bars, etc. Sobre l’impacte que pot tenir en el futur, jo diria que no ens hauríem de fer gaires il·lusions, però almenys a curt termini ha donat a l’Alguer un ressò impressionant i farà que de mica en mica vagin tornant periodistes i estudiosos, que efectivament vindran a conèixer l’Alguer i a estudiar què ha deixat aquest fet a la ciutat.

—Els algueresos i els sards saben més bé qui és Puigdemont ara?
—Segur que sí, perquè la gent preguntava i s’informava. Molts potser tenien un record de Puigdemont del Primer d’Octubre i ja pràcticament se n’havien oblidat. Per exemple, la famosa taula de diàleg que hi ha entre Catalunya i Madrid no ha interessat gaire o gens a l’Alguer, ningú no n’ha parlat mai, i ara en canvi la gent s’ha posat al dia i els diaris n’han parlat, d’aquesta taula; i de moltes més coses referides a Catalunya. S’ha suscitat un interès fort per la política catalana en molta gent que no hi tenia gens interès, o poc.

—Quin paper hi ha tingut la premsa sarda i italiana?
—Tant la italiana com la sarda ho han seguit intensament. Fins i tot la RAI ho ha seguit cada dia. I la 7, que és una televisió oberta i democràtica, ha dedicat un espai important a cada informatiu sobre Puigdemont i tot allò que ha passat aquests dies, explicant-ne el context i les raons.

—La 7, dirigida per Enrico Mentana, un dels periodistes italians que ha seguit més el procés català aquesta darrera dècada…
—Sí, el segueixo molt. La RAI és filogovernativa, la 7 és més independent. Però també els grans diaris italians, com La Repubblica, el Corriere i La Stampa, de tant en tant parlen de Catalunya, esporàdicament, però aquesta vegada ho han seguit dia a dia, minut a minut. I el fet més important és que tota la premsa italiana ha parlat de l’Alguer com la ciutat catalana de Sardenya, sense embuts. La premsa sarda probablement ho ha amplificat i, de fet, els diaris sards no havien parlat mai tant de l’Alguer i en termes de catalanitat.

—A la Nuova Sardegna, l’escriptor Marcello Fois titulava un article d’opinió, amb una certa ironia, així: “Quanta confusió sobre el Bossi espanyol”…
—Fois és un provocador. Juntament amb Michela Murgia, és un dels escriptors amb més gran sentiment sardista, però sovint és molt provocador i categòric. En aquest cas és irònic, com fa sovint, fent una crítica a l’esquerra, que amb prou feines s’ha mobilitzat, deixant que fos la dreta qui acollís Puigdemont. És una crítica als oportunistes del moment, perquè l’esquerra sarda avui és un desastre, i t’ho diu un home que ha estat sempre militant d’esquerra i que sempre ha intentat d’obrir ponts amb les diverses sensibilitats de l’esquerra.

—Oportunistes?
—Sí, per exemple, el Partit Sard d’Acció, que avui ja no és ni independentista ni autonomista ni d’esquerres, aquests dies s’ha tornat independentista, fent servir fins i tot l’expressió “Forza Paris”, que emprava Emilio Lussu, fundador del partit després de la Primera Guerra Mundial, i que era una expressió emprada per lluitar contra Mussolini i contra el feixisme. “Forza Paris” és molt important per al poble sard i per al nacionalisme de l’illa, però a vegades és emprada malament, amb despropòsit, perquè la fa servir gent que no és sardista i que no forma part de la lluita per a l’autonomia del poble sard. És perfecte que el Partit Sard d’Acció s’hagi tornat independentista, eh, fantàstic. Però ara cal veure si no ha estat justament un cosa oportunista i d’un cap de setmana i prou.

—Tot plegat ha estat un terrabastall per a l’Alguer i per Sardenya. I més amb l’Adifolk al mig, amb centenars de catalans…
—Jo penso que Puigdemont ha estat una caixa de ressonància per a l’Adifolk, no a l’inrevés. Els algueresos s’han interessat molt més per l’Adifolk gràcies a Puigdemont. Cal tenir present que l’Adifolk no ha estat del tot ben explicat per l’Ajuntament de l’Alguer, però Puigdemont ho ha fet esclatar, els algueresos han sortit al carrer i de seguida s’han adonat que hi passaven moltes coses i hi han acabat participant. La gent circulava per la ciutat i veia què passava, encara que no hi entrés, tenint en compte també l’efecte covid, que fa que la gent sigui més prudent. Sigui com sigui, el cas és que Puigdemont, l’Adifolk i centenars de catalans a l’Alguer en tan sols tres dies, tot alhora, ha estat una combinació explosiva.

—El dia 4 Puigdemont tornarà…
—Sé que Puigdemont serà aquí el 3 a la tarda, per poder parlar amb l’advocat i anar a l’audiència a Sàsser el dia 4. Jo crec que l’Alguer serà altra vegada teatre i parcialment protagonista. I, tenint en compte com ha anat tot, crec que estratègicament, per a Puigdemont, per a l’Alguer i per a Catalunya, que torni a venir i vagi a la cort de Sàsser pot anar molt bé.

—Com us en vau acomiadar, de Puigdemont?
—Li vaig demanar una cosa. Com a eurodiputat, i tenint en compte que ara no hi ha cap eurodiputat sard, li vaig demanar que portés al Parlament Europeu la problemàtica ambiental que tenim a Punta del Lliri, a Port del Comte, on fa temps que tenim una batalla important per a la preservació del territori. És un espai protegit, forma part de l’Àrea Marina Protegida de Cap de la Caça, i volem que Europa obligui Itàlia a preservar-lo, tal com de fet s’ha signat. Vam convenir que li enviaria una còpia de la resposta que volem fer arribar a Europa i així ho faré, perquè, essent eurodiputat i sense tenir cap eurodiputat sard, segur que ens pot ajudar i representar. Això és l’última cosa que ens vam dir abans de saludar-nos, però de tot això de Punta del Lliri ja en parlarem un altre dia…