John Carlin: ‘A Espanya hi ha hagut una gran docilitat durant la pandèmia’

El periodista John Carlin (1956) ha passat aquests tres mesos de confinament a Barcelona, la ciutat on viu. Darrerament Carlin, ha escrit articles molt crítics amb el confinament viscut, i en aquesta entrevista en parlem. Però, a la vegada, Carlin es mostra empàtic amb els governs que han hagut d’afrontar un fenomen desconegut. Carlin atén VilaWeb mentre parla amb el mans lliures de viatge amb cotxe cap a la seva estimada Sitges, on finalment pot anar després de mesos tancats. En aquesta entrevista també  parlem de política estatal, de política britànica, i de les diferències de caràcter entre anglosaxons i llatins. Ell és fill de pare escocès i mare andalusa.

—Com heu viscut el confinament?
—L’actitud de les persones amb el confinament revela força el seu caràcter i les seves experiències de vida. I, en el meu cas, el virus no em va espantar, em va enfadar. Va enfadar-me l’obligació de seguir regles imposades per un govern sense tenir gaire clar per què ho feien. Tinc una rebel·lia natural contra l’autoritat i la imposició de regles que limitin la meva llibertat de moviment. No et faig cap judici objectiu, ni científic. És la meva manera de reaccionar. És el meu caràcter: no formo part de grups, clubs, associacions, religions ni ideologies. Vaig per lliure. He viscut en països on m’han imposat lleis que no m’han agradat, i amb governs autoritaris, i per tant tinc el reflex natural en contra de l’autoritat que, sense cara, em diu que m’he de quedar a casa. Em va enfadar més això que no pas el fet en si de quedar-me a casa. Per què jo escric i treballo a casa.

—Viviu a Barcelona, però escriviu sovint sobre política anglesa. Com heu vist el govern anglès durant la pandèmia?
—El govern britànic és el més mediocre que hi ha hagut en molts anys. En un país que té una antiga tradició democràtica, i gent de bastant nivell al govern, ara el govern britànic és una colla de mediocres extraordinària. Boris Johnson és divertit i podria anar a sopar amb ell, tot i les diferències de política, però s’ha vist que té límits. Boris Johnson no està capacitat per a ser primer ministre del Regne Unit. I ho ha empitjorat envoltant-se de ministres segons la lleialtat al Brexit i no per competència. Ara es nota. Veus les conferències de premsa, les declaracions dels ministres i és del tot lamentable. Crec que el límit de Boris Johnson com a polític i figura és alcalde de Londres. Fins aquí, sí. És una posició amb un punt bufonesc. Però com a primer ministre, no.

—Potser el seu límit és que Johnson és periodista. I arribem on arribem
—Ha! Exacte. Estic amb tu. Els periodistes fem els nostres reportatges i opinem d’això i d’allò. Però per l’amor de Déu que no ens donin responsabilitat real. Hi ha aquella dita anglesa, no sé si la coneixes: el periodisme és poder sense responsabilitat.

—Com us expliqueu que a Espanya hi hagi hagut tants morts?
—La pandèmia ha estat una gran lliçó d’humilitat per a l’ésser humà. És tremenda la ignorància que hi ha al voltant del virus, que ens té a tots en escac i mat. Els grans cervells científics del món estan perplexos. Per tant, encara que per la meva manera de ser detesti que m’imposin limitació de llibertat de moviments, i que m’obliguin a posar la màscara, i que no em deixin sortir de casa, i tot això em posa molt nerviós, a la vegada en aquests moments sento simpatia amb tots els governs. Han hagut de reaccionar a un fenomen que ignorem del tot. Per què hi ha hagut tants morts a Espanya? Per què hi ha hagut tants morts a Catalunya? No ho sé. Òbviament, gairebé tots els governs podrien haver-ho fet millor, però insisteixo, els tinc molta simpatia perquè em poso al lloc de Pedro Sánchez i ho veig tot molt complicat. Un dels esports preferits ha estat criticar els governs. I no dubto que alguns es mereixen crítica, però hi ha coses que són molt difícils d’explicar. Gent com Bill Gates i l’OMS van pronosticar una absoluta catàstrofe a l’Àfrica subsahariana. Doncs seguim esperant. El total de morts a l’Àfrica subsahariana és inferior al de Catalunya. I crec que no exagero. A Anglaterra es diu que el govern britànic ho va fer molt malament, comparat amb l’alemany. Com t’expliques que Grècia encara ho ha fet millor? Se suposa que és el país més pobre i caòtic d’Europa. I mira. O Donald Trump. Jo he escrit tota mena de barbaritats sobre ell, perquè em sembla l’ésser més menyspreable de la Terra. La seva resposta ha estat un caos, certament, però resulta que les morts per habitants a Espanya són més altes que als Estats Units. O mira Suècia. A Suècia hi ha hagut més o menys el mateix nombre de morts per habitant que a Catalunya, quan a Suècia no han fet quasi cap confinament. Res. Per tant, s’ha de tenir bastant humilitat, i reconèixer que hi ha hagut un factor molt important en aquesta crisi: el factor sort.

—El factor sort?
—Just abans de la pandèmia vaig llegir una entrevista al Financial Times a Míster Virus, microbiòleg belga qui va combatre l’Ebola. I al final de l’entrevista deia: allò més important a la vida és no tenir mala sort. Ho deia Míster Virus. Jo m’he sentit molt frustrat després de dos mesos al pis de Barcelona, de no poder anar a Sitges amb el meu fill de dinou anys, que és on es va criar. Recorda, no ens deixaven anar ni a l’Hospitalet de Llobregat. Però què cony és això? Per tant, per una banda tenim la increïble ignorància del món científic i, per l’altra, l’absoluta certesa del govern que no podíem anar a l’Hospitalet. Això em posava de mal humor. Doncs potser al final és qüestió de sort.

—Com ha viscut un anglosaxó una pandèmia envoltat de llatins?
—M’ha cridat molt l’atenció la diferent actitud dels meus dos països. Regne Unit i Espanya. El meu pare, escocès, la meva mare, espanyola. Al Regne Unit l’actitud ha estat bastant hooligan, i la gent ha anat a les platges igualment. A Espanya, en canvi, hi ha hagut una gran docilitat durant la pandèmia. Docilitat que, per una banda, és admirable, perquè té un punt de solidaritat que ha de celebrar-se i admirar-se. Per una altra banda, però, hi ha una predisposició a sotmetre’s a les ordres del govern. Una predisposició més gran que la que et trobes als Estats Units i Anglaterra. També a la premsa britànica les veus discordants han estat molt més nombroses, i s’ha qüestionat la lògica del confinament més que no pas a Espanya. A Espanya, en general, s’és més conservador. Per a bé i per a mal. I jo, que consti, prefereixo la cultura espanyola, o la catalana si ho prefereixes, que l’anglesa. Jo vull viure aquí la resta dels meus dies. I no allà. Aquí prefereixo la gent. Més enllà de les obvietats (clima, menjar i mar) aquí la gent em cau molt bé. He viscut més d’un any en set països, i res com aquí: Regne Unit, Argentina, Mèxic, Nicaragua, El Salvador, Sud-àfrica i Espanya. Com aquí, res. Però sí que veig el factor conservador. El veig. A Anglaterra hi ha més rebel·lia. I aquí la societat és més conservadora.

—La premsa britànica fa dies que destapa la corrupció del rei d’Espanya. En concret, el diari The Telegraph. Com definiria aquest diari per al lector català?
—The Telegraph és un diari de dretes, molt establishment, a favor del Brexit, i de la monarquia. Per què ho destapa The Telegraph? L’única explicació és la més senzilla: és una bona història i per això la publiquen. No hi trobaràs misteri ni conspiració. Crec que és tan simple com això. I això es pot dir amb més tranquil·litat en un diari anglès que no pas en un d’espanyol, on tinc la impressió que hi ha bastants més càlculs polítics i econòmics que determinen si una notícia es publica o no.

—Ho heu sofert en primera persona, que El País us va acomiadar després de criticar la posició de Rajoy amb l’independentisme.
—Per a un diari que es vanta de ser el gran diari independent i global en espanyol, que em fessin fora perquè no odiava en la justa mesura els catalans és una mica lamentable, sí. Però a mi no em va causar cap mal personal ni professional. Coses de la vida. Em sembla que hi ha víctimes pitjors al món que jo. Però va ser bastant lamentable.

—La vostra visió del rei Juan Carlos I, ha canviat amb el temps i les recents informacions?
—Passo dels reis, i reines, i monarquies. Fins al punt que no hi estic ni a favor ni en contra. La indiferència és total. No tinc temps ni energia ni interès per a ser monàrquic o antimonàrquic. Simplement, no m’interessa gaire. L’atenció que li he prestat ha estat bastant limitada. Conec la bona imatge que li va donar el seu paper durant el 23-F, quan va defensar la Constitució. I ara, segons les poques coses que he llegit, hi ha un punt que podria ser corrupte, econòmicament parlant, en el rei. Cosa trista i lamentable. Un diplomàtic britànic un cop em va dir que una gran diferència entre la monarquia espanyola i la britànica és que la britànica té el patrimoni i la riquesa assegurada i solida. I en canvi, l’espanyola ha viscut en condicions més precàries. I segons el diplomàtic, el rei es va fer la promesa d’evitar que ni ell ni els hereus no caiguessin una altra vegada a la misèria. Potser aquí tens l’explicació de l’aparent afany d’aconseguir diners de no importa qui.

—Sou fill de pare escocès. Seguiu la política escocesa?
—Segueixo la política britànica prou per escriure columnes cada dos mesos sense fer el ridícul del tot.

—Ara Escòcia es troba com abans els catalans: volent fer un referèndum que potser Londres no deixa.
—Ells ja van fer un referèndum permès pel govern britànic de Londres. Gran diferència. En general, l’actitud del govern central britànic cap a Escòcia, respecte a l’actitud del govern central cap a Catalunya, és molt diferent. Ara els escocesos tornen a demanar un referèndum arran del Brexit perquè quan els escocesos van votar la primera vegada es creia que seguirien formant part d’Europa. Era part del paquet que els van oferir per quedar-se. Crec que és factible que s’acabi fent. I segurament hi haurà pressió política creixent des d’Escòcia sobre el govern britànic. Si hagués de jugar diners a un referèndum a Catalunya o a Escòcia, els jugaria per Escòcia.

—Vau ser molt crític amb el PP anys enrere. Com veieu el PSOE, ara?
—Cert. Jo sempre vaig ser molt crític amb el govern Rajoy. Van portar la qüestió catalana de manera desastrosa, fins i tot pels seus interessos. Molt mal gestionat. Ara una cosa important amb el govern de Pedro Sánchez és la música ambiental. La música ambiental ha canviat. I jo hi dono molta importància, en política, a la música ambiental. Al simbolisme. Als gestos. I l’actitud de menyspreu incendiari del govern del PP cap a l’independentisme català, ara no la veig. És possible que s’hagin de mossegar la llengua davant l’amic Torra. Però en general veig una actitud més adulta de portar la qüestió en el govern socialista que en el PP.

—Res escrivint?
—Crec que és mala idea parlar de llibres quan no s’han acabat. Però sí, el confinament em va donar el temps i l’estructura per a escriure. I això he fet. Però ara que ha acabat, veig que no està acabat del tot. Necessitaré un altre mes, i més intensiu. No m’aniria gens malament un altre confinament. Ja sé que això contradiu allò que deia al començament de l’entrevista. És important veure que jo, i la gent en general, no som gaire consistents ni coherents. Detesto la gent que et recorda, oh, però vas dir blanc fa cinc anys, i ara dius negre. Va, home, va. La gent canvia i les circumstàncies també. L’altre dia el ximplet de Santi Cañizares criticava Pep Guardiola perquè fa vint-i-cinc anys li agradava posar-se la samarreta de la selecció espanyola i ara fa més cas a la independència. Per favor. Calla. Parla de futbol, i ja està.