Carles Vallejo: “La pitjor part de la tortura és estar tot sol contra l’aparell de l’estat”

Carles Vallejo no amaga el dolor, encara profund quan en parla, dels vint dies que va passar als calabossos humits i rònecs de la Via Laietana. Tan sols tenia vint anys. No solament li va deixar marques físiques, sinó també emocionals i un exili de cinc anys, primer a França i després a Itàlia. Quan va tornar, es va convertir en un sindicalista actiu. Ja retirat, treballa per la memòria antifranquista com a president de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme. Casualitats de la vida, l’entitat es reuneix a l’edifici de Comissions Obreres a la Via Laietana, a pocs metres de l’edifici on fa més de cinquanta anys va ser torturat.

—Com és això de passar tantes hores davant la comissaria on us van torturar?
—Em quedo a la meitat de la Via Laietana. Més amunt ja procuro no anar-hi, només quan ens manifestem. Molts dels que hem patit tortures allà tenim la fixació històrica d’evitar de passar-hi per davant perquè és desagradable.

—Hi vau entrar per primera vegada el 1970. Per què us van detenir?
—Per haver fet una cosa que avui dia és normal, intentar d’organitzar un sindicat a la Seat per reivindicar els drets laborals i negociar convenis. En aquell moment, havien declarat l’estat d’excepció perquè hi havia moltes mobilitzacions per la commutació de la pena de mort dels presos del consell de guerra de Burgos. Entre més convocatòries, les que vam fer a la Seat. Va ser la part més bèstia de totes. Ja sabíem que corríem un risc i que ens podien detenir setanta-dues hores amb interrogatoris i tortures. Ens mentalitzàvem per resistir setanta-dues hores, però no estàvem preparats per a resistir indefinidament, cosa que va passar en un estat d’excepció. La Brigada Politico-Social i el ministeri necessitaven més instruments repressius per a frenar el moviment de solidaritat.

—Com us detenen?
—Quan sortia de casa per anar a treballar a la fàbrica de la Seat a la Zona Franca. La Brigada Político-Social m’esperava a baix, a la porta. Em van detenir portant poesies, poesies clandestines.

—I us retenen vint dies.
—Sí, vint dies.

—Com us han romàs en la memòria les tortures que vau patir?
—És complicat perquè interioritzes uns traumes que no afloren fins que no et trobes en certes situacions. Ho he dut a dins molt de temps. Pràcticament no en parlava i va ser a partir del meu compromís memorialista que em vaig veure amb el deure i la memòria d’explicar tot allò que m’havia passat. Com que eren pocs els companys i companyes que feien el pas, vaig voler fer-lo amb tot el dolor que això implica. Perquè significa reviure circumstàncies molt dures. Entenc que molta gent quedés tocada i traumatitzada.

—Com ho heu paït?
—És un procés, i no és d’avui per a demà. Mires de superar el dolor del record, davant el deure de la memòria. No vull pas comprar, però els que van passar pels camps nazis, van entendre que si ells no ho explicaven, ningú no s’ho creuria. El que em va fer donar el pas van ser els discursos revisionistes que diuen que no n’hi havia per a tant. Fins i tot alguns teòrics historiadors diuen que hi va haver una dictadura i després una dictablanda. Van matar i torturar fins al final.

—Quines tortures us van aplicar?
—La pitjor tortura és el temps que passes tot sol contra l’aparell de l’estat. No tens dret de cap comunicació familiar ni legal. Estàs aïllat del tot, sol davant el poder de l’estat feixista que representa la policia política. Tenia la perspectiva que estaria a les seves mans durant mesos i mesos, que no hi havia límit. Això va ser la pitjor part de tot perquè no sabia quant de temps hauria de resistir les tortures. I també és un aïllament sensorial, perquè ets en un espai a les fosques, amb una petita llum; no hi ha finestres i no saps si és de nit o de dia. Perds la noció del temps. Pràcticament, no tens capacitat de dormir perquè t’interroguen cada quatre hores i pels dolors que tens. Tot això en un espai tètric, perquè eren els soterranis de la comissaria, brut, ple d’humitat i sobre ciment. Ni matalàs, ni màrfega ni res.

—Us va deixar seqüeles?
—Sí. La roba la van enviar a la família tacada de sang. Vaig tenir unes quantes ferides amb sang, però vaig acabar amb el tors negre dels cops que em van clavar. Tenen una tècnica en què et piquen a les parts toves.

—Amb el peu?
—No, amb la mà. [Obre la mà i la colpeja contra la seva panxa amb la punta dels dits.] Si fas això contínuament amb força, és brutal. Se t’adoloreix el cos i a mesura que et van picant, encara et fa més mal. Les tortures eren molt variades dins el menú que aplicaven en aquella època. Com ara la roda.

—Com anava?
—T’envolten uns quants policies de la social, i et comencen a donar puntades i cops. Tu caus com una pilota i et van tirant l’un a l’altre, anar caient i aixecant-te. És el ritual de la roda. Eren policies bastant joves, de la meva edat. Evidentment, el forense era de la brigada i els jutges, franquistes, i no van fer cas de les ferides. Tan sols es van fixar en unes ferides als genolls que em vaig fer quan vaig caure mentre em perseguien. Diuen que vaig agredir el policia quan em van detenir, però va ser perquè se’m van tirar a sobre i vam caure. I em van acusar d’agressió.

—…
—I em condemnen per associació il·legal, propaganda il·legal i organització clandestina, tot de delictes que avui dia són drets.

—A la denúncia hi feu constar el nom de sis policies: Genuino Navales, Vicente Juan Creix, Rafael Núñez Valverde, Francisco Javier Vázquez Torres, José Antonio González Juan i Francisco Manuel Escobedo García. Són tots els que van intervenir en les tortures?
—No hi són tots. A les rodes, si més no, n’hi havia set o vuit. Però tan sols hem pogut identificar-ne sis. Són els que apareixen als expedients que adjunto.

—Són vius?
—N’hi ha dos que sabem que són morts, Vicente Juan Creix, el cap màxim de la policia, i el comissari Genuino Navales, que era el cap de la secció que m’interrogava. Els altres no ho sabem i no crec que siguin tots morts. Per això demanem que es facin les investigacions oportunes. I també demanem de poder accedir a la comissaria de la Via Laietana com a espai probatori.

—Entenc que no us movíeu en els mateixos cercles, però us en vau arribar a trobar mai algun?
—No ens movíem pels mateixos cercles perquè, entre més qüestions, evitàvem de passar per allà davant. Sabíem que no ens havíem d’acostar en un seguit de carrers del voltant. Sí que una vegada vaig tornar a veure el comissari Genuino Navales per la banda de la Rambla. Però el vaig evitar per no recordar tot allò que havia viscut.

—I com acabeu a l’exili?
—Em tornen a detenir després dels fets de l’ocupació de la Seat, en què hi va haver un mort i uns quants ferits. Ja havia estat acomiadat de la Seat per la primera detenció, però treballava en l’organització clandestina des de fora l’empresa. I després dels fets, em van tornar a venir a buscar. El meu error va ser anar a viure en un lloc no gaire lluny del domicili familiar. Em van tornar a imputar els mateixos delictes, però la fiscalia aquesta vegada em demanava més de vint anys de presó.

—Vint?
—La comissió obrera de la Seat vam decidir que la millor opció era anar-nos-en i passar a una clandestinitat total. Això requeria una logística i una despesa i ja teníem un parell de companys clandestins. I així és com vaig continuar la tasca internacionalment des de l’exili. Vaig anar a París per organitzar la solidaritat internacional. L’exili és la impossibilitat de tornar a casa teva, i és dur. Sobretot per la família.

—Quant de temps vau ser a l’exili?
—Vaig marxar el gener del 1971 i vaig tornar el 1976. Hi ha gent que s’hi ha passat tota la vida, a l’exili. Entremig vaig fer algunes entrades clandestines per entrar documents i propaganda. Aprofitant l’experiència que tenia com a excursionista vaig entrar per la Tor de Querol. Evidentment, a l’hivern no. I com que anava amb pintes d’excursionista, no vaig aixecar sospites.

—Què aporta la llei de memòria democràtica perquè una denúncia com la vostra pugui prosperar?
—D’una banda, reconeix els espais de memòria, que són un apartat de la llei. I volem aprofitar aquesta escletxa per reivindicar la comissaria de la Via Laietana com un espai de memòria. I, per una altra banda, teòricament, la llei reconeix la il·legalitat del règim franquista i dels crims de lesa humanitat que vam patir. No caldria la llei de memòria democràtica per investigar els nostres casos perquè l’estat espanyol, en el seu moment, va signar els acorda internacionals al respecte. És un element més en l’argumentari jurídic que teníem. Ja veurem si s’admet a tràmit. És una llei nova que no és tan tímida com la llei de memòria històrica, i l’hem de fer servir.

—Confieu que la denúncia prosperi i no sigui atropellada per la llei d’amnistia, que és el text amb què s’emparen molts jutges per no investigar els delictes de la dictadura franquista?
—No em plantejo el procés amb confiança o sense. És un element més de tantes accions que històricament hem fet. Les manifestacions contínues que hem fet davant la comissaria, peticions, signatures, querelles a l’Argentina… És una peça més. Malauradament, ens han tancat moltes portes. La novetat seria que prosperés la querella. Com a primer pas, esperem que la denúncia entri a tràmit al jutjat 18.

—Què simbolitza, per a vós, que heu rebut tortures, que la comissaria continuï oberta?
—D’entrada, és un dèficit democràtic, la demostració que no hem posat fi a la impunitat. Mentre aquest edifici continuï essent una comissaria de policia, l’ombra del franquisme s’hi projectarà a sobre. L’única manera de trencar aquesta ombra és marxant d’allà. No diuen que són una policia democràtica? Doncs que trenquin amb el passat i l’edifici es reconverteixi en un espai de memòria amb un centre d’interpretació. Com s’ha fet en més països del món, on els espais de tortura, com ara la Villa Grimaldi, a Xile, l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA) de l’Argentina, la seu de la Gestapo a Lió o la caserna de la Stasi a Berlín, s’han transformat en centres d’interpretació. I em refereixo a Catalunya.

—Anem més avançats, en aquest aspecte?
—A Catalunya, per sort, des de fa anys, gràcies al Memorial Democràtic, s’ha fet una gran tasca i, de vestigis franquistes, pràcticament només queda el monument de l’Ebre de Tortosa. Però arreu desgraciadament n’hi ha molts. Falta molta pedagogia democràtica. L’edifici de la Puerta del Sol, d’infausta memòria, avui és la seu del govern de la Comunitat de Madrid. I no hi ha ni un plafó. Almenys aquí, mitjançant la pressió que es va fer a l’ajuntament, hi ha un plafó. Vandalitzat cada dos per tres, però que anem renovant amb perseverança cada cop que el fan malbé.