17.10.2023 - 21:40
Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme, es va acollir a la nova llei de memòria espanyola per denunciar els seus torturadors. Una desena d’entitats per la memòria democràtica, entre les quals trobem Irídia, la Comissió de la Dignitat i Òmnium Cultural, van presentar la primera querella per tortures practicades a la Prefectura de Via Laietana durant el franquisme. A la querella s’identificaven sis membres del Cos General de Policia. El primer, amb la categoria de comissari en cap; el segon, de comissari, i la resta, amb la categoria d’inspectors, adscrits a la Sisena Brigada Regional d’Investigació Social de la Prefectura Superior de Policia. Són Vicente Juan Creix, Genuino Nicolás Navales García, Rafael Núñez Valverde, Francisco Javier Vázquez Torres, José Antonio González Juan i Francisco Manuel Escobedo García.
La jutgessa del jutjat d’instrucció número 18 de Barcelona, Carmen García Martínez, ha decidit no admetre a tràmit la querella per tortures a Via Laietana interposada per Carles Vallejo. El 21 de setembre, la Fiscalia de Barcelona, juntament amb Memòria Democràtica del govern espanyol i la Fiscalia General de l’Estat, havien demanat l’admissió de la querella. La jutgessa d’instrucció considera que les tortures no es poden considerar crims de lesa humanitat, sinó que són crims amnistiats i prescrits.
Fins avui, s’han presentat més de vuitanta querelles a tot l’estat espanyol per a investigar crims comesos durant la dictadura. Emparant-se en la llei d’amnistia, l’Audiència Nacional espanyola va sentenciar que no se’ls podia jutjar. L’han convertida en una llei de punt final, que ha estat utilitzada pels tribunals de justícia espanyols per impedir que es jutgin els crims del franquisme i, concretament, els de la Brigada Político-Social, tot i que, com assenyala l’Equip Nizkor, aquests crims no són amnistiables i han de ser reconeguts com a crims de lesa humanitat.
Carles Vallejo va ser un dels treballadors acomiadats de la SEAT l’any 1971. Va patir vint dies de tortures a la Prefectura de la Via Laietana. Hi havia estat d’excepció, arran del procés de Burgos. Tenia vint anys. No solament li va deixar marques físiques, sinó també emocionals.
“Primer et tanquen, i ja véns colpejat en el trànsit d’anar en cotxe a la Via Laietana. Després, entres en un forat negre, que són els calabossos, perds la noció del temps i et criden a totes hores per fer-te interrogatoris. Les tortures són de tota mena, cops de puny, o insistir en cops a la panxa, deixant-te ple de blaus, amb uns dolors terribles, emmanillat així com una gallina, o penjant-te. Després, juguen al doble joc de fer de bo i de dolent, o t’amenacen. A mi, Navales em va amenaçar de disparar-me. A més, no tens cap comunicació amb l’exterior, no tens advocats, no connectes amb la família i estàs aïllat de la resta. I així, vint dies, que podien ser dos mesos”, explica Vallejo.
L’inspector Genuino Navales, mentre torturava Carles Vallejo, li va dir: “Jo sóc un professional, sóc policia de Franco, ho seré en democràcia i ho continuaré essent quan manin els teus.” Era aficionat a tallar la circulació dels canells dels detinguts amb les manilles. Hauria estat nomenat cap de la Policia a Barcelona el 1979 si no hagués estat perquè CCOO va protestar públicament pel seu passat i el govern no va voler crear polèmica. El 1982, va ser nomenat comissari general de Seguretat, i va ser l’encarregat de coordinar la visita del papa i el Mundial de futbol.
La llei de memòria democràtica no deroga la llei d’amnistia ni totalment ni parcialment, i tampoc no recull explícitament l’aplicació i la imprescriptibilitat de crims contra la humanitat en dates anteriors al 2004, quan es van incloure en el codi penal espanyol. Al reconeixement de la il·legalitat i la nul·litat dels tribunals colpistes i les seves sentències, s’hi afegeix el redactat de l’article 5.4, que, de facto, impedirà una reparació real, perquè no permet que es pugui exigir una responsabilitat patrimonial a l’estat, de manera que buida de contingut el concepte mateix de justícia, i afavoreix la destrucció de proves de milers de crims comesos pel franquisme en impedir la judicialització dels procediments. No es garanteix el dret a la tutela judicial efectiva dels que van patir greus violacions de drets humans pel franquisme, ni els espolis patrimonials seran revertits, ni cap dany compensat o indemnitzat.
De poc ens serveix aquesta llei de memòria democràtica si les víctimes han d’anar buscant-ne les escletxes per reclamar justícia. La tortura ha de ser processada, rebutjada i reparada socialment amb una sanció jurídica que és, en si mateixa, la més gran reparació col·lectiva que es pot fer en relació amb les víctimes: aplicant la justícia, lluitant contra la impunitat i l’oblit, garantint alhora els drets de les víctimes a la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no repetició. És fonamental no oblidar els crims passats per intentar que no es repeteixin.
