14.10.2023 - 21:40
Al número 21 del carrer del Marquès de Barberà de Barcelona, hi ha una botiga plena d’història. Les rajoles del terra hidràulic –amb el símbol de la neu dibuixat– que comencen al portal d’entrada, els aparadors de fusta i vidre i la porta que ens hi dóna accés guarden el caliu del temps passat, i de la família que se n’ha encarregat durant cinc generacions. Si alcem la vista cap al rètol, entre el nom de la propietat, “J. Torrente”, i la dedicació de l’establiment, “parallamps”, sobresurt l’escultura d’un gran puny que sosté un grapat de barnilles de ferro que simulen llamps. També hi llegim “marca registrada”, perquè aquest emblema de l’empresa en tres dimensions va ser una veritable innovació en un temps tan pretèrit.
Obrim la porta d’aquest establiment per endinsar-nos en un món desconegut per a la majoria, però ben present als terrats de tothom. El negoci dels Torrente originàriament era sis números més amunt del mateix carrer on és ara, al 27. Allà va començar d’aprenent Josep Torrente, el rebesavi dels amos actuals.
Era l’any 1860, cent anys després del muntatge del polític i científic nord-americà Benjamin Franklin, considerat l’inventor del parallamps, a Filadèlfia, de la primera instal·lació de parallamps amb èxit, és a dir, on es va fer la primera infrastructura que desviava la descàrrega elèctrica cap a terra. I a Barcelona, un segle després, s’obria la que avui és considerada la botiga més antiga del món de parallamps que encara és oberta.
El carrer dels llibreters
Carles Torrente, juntament amb el seu germà Jordi, és l’hereu i continuador del negoci. En Carles –qui ens rep–, porta la part comercial del negoci, i en Jordi s’ocupa del control del muntatge a peu d’obra. Abans que ells dos, el seu avi, Adolf Torrente, i en Pere i Josep, oncle i pare, varen fer allò que ells continuen fent avui.
Carles i Jordi Torrente són la cinquena generació de fabricants i instal·ladors de parallamps, sempre en aquest carrer estret del barri del Raval. Històricament, havia estat el carrer dels llibreters, perquè hi tenien els seus locals la Societat General de Llibreria i molts distribuïdors de material de llibreria i papereria. En Carles recorda que quan havien de treure una barra llarga de parallamps, es posaven d’acord amb la gent de la societat de llibreria que tenien les botigues just al davant, perquè potser feien deu metres de llarg i, per l’estretor de l’entrada al comerç no podien maniobrar i els calia l’espai dels locals del davant per a poder carregar al transport. Encara avui, tot i que les estructures més grans les fan fer en un taller extern, la càrrega i descàrrega de materials al carrer del Marquès de Barberà no és fàcil, per l’estretor de la via, per on tan sols pot circular un cotxe, i perquè el centre de la ciutat ha anat evolucionant més al servei de les passejades de turistes que de la feina dels negocis. “Hauria estat molt més còmode per a nosaltres traslladar-ho tot a un polígon sense dificultats d’aparcament i càrrega i descàrrega i ben accessible per entrar i sortir de Barcelona, però hem preferit conservar la botiga, el magatzem i la seu social aquí, al Raval”, exposa Carles Torrente. Això sí, l’any 2022 van obrir una delegació amb oficina tècnica a Girona.
Mantenen el caliu al Raval. Aquesta fidelitat al lloc d’origen del negoci familiar té molt a veure amb l’emblemàtica botiga que han sabut conservar i adequar, i a la convicció –tal com diu en Carles– de “qui perd els orígens, perd la identitat”. Es pot dir que som en un petit museu. Hi veiem, només entrar, un bust del primer membre de la família que va fer parallamps, Josep Torrente, rebesavi d’en Carles. També ocupen un bon espai a la botiga una enclusa i un caragol, on es fixaven les peces de coure o ferro que s’havien de modelar, per treballar-les sense que es moguessin. En una vitrina hi trobem una màquina d’escriure, de l’any 1950, que va venir de París i una màquina de calcular de la marca Minerva. “Si les botigues emblemàtiques com la nostra continuen obertes és per l’amor i el romanticisme dels que les mantenim”, comenta Carles Torrente mentre repassem cada detall del preciós comerç.
Protectors imprescindibles
Tot això que veiem havia donat fet servei al taller del qual es conserva l’espai a la rebotiga, que avui fan servir més de magatzem de materials per a fer les instal·lacions i el manteniment dels parallamps. “Al primer taller, hi havia un motor que feia rodar un embarrat repartit pel sostre que, a través de cintes, feia moure cada màquina”, recorda.
D’aquell taller anaven sortint els diversos materials de parallamps com els que ens continuen protegint avui als teulats dels edificis. En diem parallamps, però, tal com ens explica Carles Torrente, no els aturen pas, els llamps, sinó que els canalitzen de manera controlada cap a terra. “Les instal·lacions de parallamps tenen tres parts diferenciades: el sistema de captació –una punta de coure o electrònica–, el baixant, que acostuma a ser un cable de coure, i la presa de terra, que consisteix en un seguit de barnilles soterrades connectades entre si que garanteixen un bon contacte amb el terreny.” Així, la gran missió del parallamps és conduir la descàrrega de l’electricitat –resultat de l’atracció i xoc dels pols negatius (elèctrodes) acumulats a la part inferior dels núvols en una tempesta, i els positius de terra (protons)–, totalment fins dur-la a sota terra.
El treball manual d’aquelles màquines que veiem a l’establiment dels Torrente, com més anava més es va anar industrialitzant, alhora que es perfeccionava el sistema. Els primers parallamps Franklin tenien un radi de protecció molt limitat. Però cap a l’any 1950 es va inventar el parallamps radioactiu. El primer d’aquests a la península ibèrica el va instal·lar la família Torrente a les fàbriques que SEAT va construir a la Zona Franca. Amb baixant i presa igual que l’anterior, però a la punta o capçal, el captador del llamp, s’hi posava un element radioactiu que n’ampliava el radi de protecció, segons que explica Carles Torrente.
Però aquella solució va topar amb la normativa de seguretat i l’any 1986 es van prohibir i van donar pas als parallamps tal com són avui: electrònics. També els Torrente van ser els primers d’instal·lar-ne un a la península ibèrica, a la fàbrica de colònies Puig, al carrer del Potosí de Barcelona. En aquesta mena de parallamps tot són puntes electròniques que fan igual que amb la radioactivitat, però ofereixen més seguretat.
Parallamps en línia
A l’Observatori Fabra o a l’Observatori del Montsec, per exemple, han anat a instal·lar-hi els parallamps. “Cada cop que hi cau un llamp, ens arriba un correu electrònic que en diu l’hora i la intensitat i automàticament el programa informàtic genera una prova per comprovar que tot l’equip electrònic està bé i ha fet bé la seva funció”, detalla Carles Torrente. Mitjançant la tauleta accedeix a la informació de cadascun dels parallamps que han instal·lat. Campanars, esglésies, finques de veïns, però sobretot les indústries són els seus grans clients.
Per normativa, les llicències d’obres gairebé sempre obliguen a instal·lar parallamps. Els criteris per a determinar-ho són l’emplaçament, la mena de construcció i característiques com ara si tenen plaques solars i el nivell de risc de llamps de la zona.
Tot i que el parallamps ha estat sempre, i encara ho és, el fil conductor del negoci dels Torrente, un altre servei que ofereixen és el de protectors de sobretensió. Són uns aparells petits que connecten a la xarxa elèctrica dins els edificis i cases per evitar que les pujades i baixades de tensió durant les tempestes malmetin els aparells electrònics que hi ha connectats.
Igual que els pagesos, Carles i Jordi Torrente viuen ben atents al cel. “Hi ha moments, com aquest setembre passat, que les tempestes fan que el telèfon no pari de sonar per fer encàrrecs”, diu en Carles. Aquests darrers anys han vist que hi ha hagut menys tempestes en general, però les que hi ha hagut han estat més virulentes.
De la botiga estant no es veu el cel, però plogui, nevi o faci sol, fa cent seixanta-tres anys que obre al públic cada dia. Ara solament obre de 9.00 a 13.00, prou temps perquè els turistes hi passin a fer fotografies, perquè el seu encant atrapa. Un codi QR a la porta els permet de veure un petit reportatge com a botiga emblemàtica. Els clients no entren a demanar un parallamps al taulell, el demanen per mitjà del contacte amb uns altres clients i de la seva pàgina web, en què es presenten amb orgull com: “Torrente, la botiga de parallamps més antiga del món.”
Carles Torrente tenia deu anys quan en temps de vacances s’entretenia moltes hores al taller classificant caragols. “Això fa que estimis el negoci, que no et sigui gens aliè, perquè ho has viscut de petit, has crescut entre ferros i t’ho acabes estimant”, diu un dels hereus d’un negoci reeixit de fa cent seixanta-tres anys.
No ens n’anem sense que l’especialista en llamps i trons ens comparteixi un consell per si ens enxampa una tempesta a la intempèrie: “Cal desprendre’s de tots els elements metàl·lics –mòbil, claus, rellotge i, si som a la muntanya, deixar anar els piulets– i allunyar-se dels arbres i la vegetació que podrien atraure la caiguda de llamps. Aquesta és la manera d’estar més protegits”, explica.
