Carles Solà: “Ara predomina la professionalització de la política”

Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945), catedràtic d’enginyeria química, va ser durant tres anys conseller d’Universitats i Recerca del primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, que ara fa vint anys que va arribar al poder. Solà, independentista de tota la vida, explica que tan sols ha tingut un carnet, i virtual, que va ser el del Partit Comunista, quan era estudiant. Després de ser vuit anys rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, fou conseller a proposta de Josep-Lluís Carod-Rovira, però Maragall, amb qui tenien “una relació escassa”, el va acabar destituint. Després es va desentendre del tot d’ERC, va tancar la llista de Solidaritat l’any 2010, i ara diu que l’únic lideratge que li inspira confiança és el del president Carles Puigdemont. En aquesta entrevista, Solà recorda el seu temps de govern, critica la professionalització de la política i apunta els envits més importants que té avui el sistema universitari català. Ens rep a casa seva, a Sant Cugat del Vallès.

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie amb més membres d’aquell govern per a recordar-ne l’aniversari. Podeu llegir també la de Marina Geli, consellera de Salut, la de Josep Bargalló, conseller primer, la d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances, i la de Montserrat Tura, consellera d’Interior.

—Com recordeu les eleccions que van dur al poder el primer tripartit?
—No tenia cap expectativa d’estar al govern. Per l’amistat amb Carod, havia participat en algun acte, i el dia de les eleccions hi vaig ser, tot esperant el resultat. Les vaig viure amb interès i excitació, per a trencar la línia continuista d’un govern de tants anys de Convergència.

—Éreu antipujolista?
—No! En absolut. Li tinc respecte, a Jordi Pujol. Com a rector de la universitat vaig tenir ocasió de parlar-hi uns quants cops. Antipujolista, no. Anti-vint-i-tres anys de CiU, sí. Era molt bo un canvi d’aires.

—Ja éreu molt independentista.
—Sí, és clar.

—I no us va originar cap contradicció, governar amb els socialistes?
—Aleshores no. Amb el PSC d’aquell moment em semblava bé pactar-hi. M’havia atret a Esquerra la proposta del Carod de fer un referèndum el 2014. Em semblava disruptiu. Quan comença el tripartit és evident que no es pot fer el referèndum. I Esquerra diu: “Mirem fins on arriba el federalisme i optem honestament per això, de moment.”

—Per tant, no vau pensar mai que l’estatut tocaria sostre i que això duria molta gent a l’independentisme. Era simplement una expectativa.
—A veure fins on arribem, sí. De fet, les propostes que va fer el departament per a tenir més competències en l’àmbit universitari ja les van retallar molt a la ponència. Al parlament, no al congrés. Aquí! Volíem crear pràcticament un sistema universitari independent.

—Llavors ja vau veure que no seria un projecte prou ambiciós?
—No. No hi entenc gaire, de política; no tinc aquesta visió de saber què passarà. Era l’únic membre independent del govern. Era fora de totes les estructures de partit. Havia agafat el compromís de portar endavant la conselleria per tres raons. Primera, em feia il·lusió el canvi a Catalunya. Segona, l’horitzó que marcava Carod d’un referèndum d’independència. Tercera, per l’escepticisme de l’àmbit universitari, que Esquerra no seria capaç de gestionar-lo bé. La redacció de l’estatut era una cosa més política, en què el meu departament i jo vam participar poc.

—Quina mena de limitacions us imposava el fet de ser l’únic conseller independent del govern?
—Restava fora de totes les estructures de partit, completament. Participava en la reunió setmanal que feia que el comitè de direcció d’Esquerra, però es dedicaven a discutir entre ells. No tenien cap pregunta ni interès per allò que feia. I una fracció important de la direcció considerava que, en una conselleria d’Esquerra, tothom havia de ser d’Esquerra. Terra conquerida.

—I no hi estàveu d’acord.
—No. Vaig tenir el suport de Carod per organitzar un equip de gent independentista, o molt pròxima, però sense carnet d’Esquerra. I això no va agradar gens a la cúpula del partit. De manera que des del primer dia…

—… hi va haver tensions amb la cúpula.
—Bé, amb gent de la direcció que veia que jo no contractava com volien. A veure, tenia un director general que era d’Esquerra. Però era dissident. [Riu.]

—I la resta de conselleries d’Esquerra sí que funcionaven així?
—Absolutament. D’una manera orgànicament estricta.

—Com era la vostra relació amb el president Maragall?
—Escassa. I em sap greu. El primer dia li vaig dir: “President, sóc l’únic membre independent del govern. Sé que seré el primer de sortir per la porta. No et preocupis, tinc la meva càtedra i l’endemà torno a l’Autònoma.” Vam tenir algun frec, sobretot amb l’Ernest. Però em sap greu no haver treballat més amb ell, amb el president. Em fa l’efecte que no em considerava suficient. I és curiós, perquè, per mi, potser la millor idea que va tenir Maragall va ser la creació de l’Euroregió. Això podia haver tingut molta importància. Era una manera de fer actuar Catalunya independentment d’Espanya. Trencava la frontera.

—Com més Europa, menys Espanya.
—Exacte. Desgraciadament, l’Aragó, que hi havia entrat, en va acabar sortint per l’estupidesa de Sixena. Hi van quedar el Llenguadoc-Rosselló, l’aleshores regió del Migdia-Pirineus, les Illes, perquè Jaume Matas n’era entusiasta, i Catalunya. Havies trencat la frontera. Tenies un ens que no depenia de Madrid. Hi vaig donar molta importància. Vam constituir el nucli del que seria una organització de recerca amb un lideratge temàtic: Montpeller feia tot allò relacionat amb el càncer, l’Aragó s’ocupava de la nanotecnologia… Era una decisió política. Hauríeu d’haver estat en la trobada on això es va presentar a Tolosa.

—Per què?
—Era en un local gran a rebentar. Hi havia els presidents Maragall, Matas i el de la regió del Llenguadoc-Rosselló. El públic els va acollir com si fossin toreros!

—Com si fossin a punt de declarar la independència…
—… de París! El sentiment anti-París és molt potent. Hi havia molt d’entusiasme. Estava molt bé. Doncs el president Maragall va venir a la reunió i, després, no en vam tornar a parlar més. El meu equip de la conselleria va anar fent.

—Com era la relació amb la resta de consellers?
—Bona. N’hi havia que ja els coneixia de la universitat. Joaquim Nadal, Josep Maria Vallès. Érem tres catedràtics i dos metges, en aquell govern. Hi havia un cert nivell. I una certa tibantor, en alguns casos. Per exemple, en l’àmbit de la biotecnologia, un camp que jo veia molt important per a Catalunya. Indústria s’ho volia quedar. El desempat el va fer Novartis, que va dir: “No, no, volem ser d’Universitats i Recerca.” I vam constituir la bioregió, que encara funciona. Fins i tot els d’Esquerra s’adonaren de la importància que tenia, perquè la inauguració no la vaig fer jo, sinó Bargalló, com a conseller en cap. I amb l’Euroregió vam mirar de constituir estructures de recerca transfrontereres.

—Com vau viure la vostra destitució?
—Ja es veia. Ja hi havia hagut un intent previ de canvi de govern que havia aturat el president Montilla, venint de Madrid. O diguem que el va convèncer de no fer-lo.

—I en aquella reestructuració fallida, ja us consta que us volia destituir.
—Sabia que era a la llista. Suposo que devia ser més o menys la mateixa que es va acabar fent més tard. Tenia al cap que jo havia de sortir del govern perquè molestava. I tenia la dèria que l’Ernest fos conseller, etc. Molt bé. Vaig continuar treballant, fent la meva, i quan finalment em van destituir, me’n vaig assabentar per la premsa.

—Què en penseu, que consellers del PSC amb qui compartíeu govern, com ara Joaquim Nadal i Ernest Maragall, s’hagin acabat acostant a ERC?
—Normal, en vista de la deriva tan forta que va tenir el PSC. Molts amics meus socialistes d’aquí, de Sant Cugat, van deixar el carnet. Com diria Montilla, hi va haver desafecció cap al partit. No el reconeixien.

—ERC també ha canviat. Com n’heu vist l’evolució?
—En vaig viure una, d’evolució, amb aspectes molt positius, com ara la implicació al capdavant de la governació del país. Però no tots ho eren. Hi havia dos grups. Al primer, tots tenien la seva forma de vida i la van apartar per dedicar-se a la política durant un temps. Era gent molt vocacional, la majoria de la qual venia de la resistència antifranquista, i, per tant, era en política per ideals. Però ara ja fa molts anys que predomina la professionalització de la política. La gent que fa de la política la seva forma de vida. I aquí hi ha una diferència molt significativa. D’aquí ve el descontentament que uns quants membres de la direcció tenien amb mi, perquè no ocupava tots els càrrecs de lliure elecció amb militants d’Esquerra. Tenia un calaix ple de currículums que no van servir per a res. I no m’ho perdonaven.

—L’any 2010 vau tancar la llista de Solidaritat.
—Amb Esquerra hi havia un distanciament evident. No havíem renyit, tampoc, però es va acabar, i vaig fer el meu camí. En això de Solidaritat vaig ser al lloc inadequat en el moment inadequat [riu]. La llista l’havia de tancar l’Oriol Broggi, però va dir que no perquè no li semblava bé que les candidatures independentistes anessin per separat. Em van dir: “I per què no t’hi poses tu?” I vaig dir: “Doncs, per què no.”

—Però voleu dir que us en penediu?
—No, en absolut. Ni de bon tros. Vaig veure la potencialitat que hi havia. Recordo un acte a la Universitat de Girona en què hi havia bufetades per escoltar Joan Laporta. I Alfons López Tena, que és qui més en sap de tots. De tots. El que ha estudiat tots els tractats internacionals, totes les possibilitats d’anar per una banda o per una altra. És qui més en sap! Passa que té un caràcter… Però si hagués de demanar consell sobre què hem de fer per ser independents, li demanaria a l’Alfons.

—Doncs ell diu que els catalans desitgem la independència, però no la volem.
—[Riu.] No hi estic d’acord. Però és una bona frase, perquè realment el que vivim en el govern actual és això.

—Què voleu dir?
—Que no es fa res per aconseguir la independència. Quins passos es donen? Quines accions? Desarmar tot el que hi havia i ja està. Ens hem convertit en una autonomia que no molesta. N’estic convençut.

—Esteu decebut?
—En part, sí. N’entenc les circumstàncies, també. Recorde el 26 d’octubre de 2017. Anava a València escoltant la ràdio. El dubte de si convocar eleccions. Les amenaces de Madrid. No m’hauria agradat en absolut ser-hi. Després de l’U d’Octubre, efectivament, hi hauria hagut morts. Si Puigdemont no hagués afluixat, hi hauria hagut morts. La responsabilitat d’un polític demòcrata, davant això, no és la d’un militar. Vaig entendre la complexitat de la decisió, que era dificilíssima de prendre en aquell moment. Vaig entendre que dubtés, que la pogués cagar. Ho hauria entès tot. Mireu, en el primer accident nuclear important conegut, el de l’illa de les Tres Milles, als Estats Units, totes i cadascuna de les decisions que es van prendre, que eren o “sí” o “no”, van ser totes equivocades. Això va causar l’accident. Els operaris que havien de decidir, per exemple, obrir o tancar, van cometre totes les decisions errònies. M’imagine Puigdemont obrint i tancant vàlvules, i en un moment de tensió segurament t’equivoques. Si em poso al seu lloc, no faig més que patir.

—Però els partits independentistes havien promès un full de ruta i una declaració d’independència.
—Sí, sí. Però regira els budells veure que hi havia qui no va fer allò que tocava. Van dir que feien el que no feien. La construcció de les estructures d’estat no es va fer, i, tanmateix, es deia que sí. Enganyaven. Aquesta actitud i, després, la decisió d’anar-se’n a l’exili o no, sí que hi ha una bifurcació claríssima. I després mires i dius: “Home, i quines estructures d’estat s’havien construït?”

—Ara us identifiqueu amb cap partit o cap lideratge?
—D’identificat, amb cap. Hi ha un personatge que és qui em mereix més crèdit, que és Puigdemont. És de dretes? A casa tenim discussions tremendes sobre això. Em diuen: “T’has fet de Convergència!” Que no, que no m’he fet de Convergència! Però és una persona que pot aglutinar, condensar, precipitar un moviment al seu voltant. Entre més raons, per la seva experiència europea. Vull ser europeu, i la manera de fer política que té l’estat espanyol, i la d’aquí també, és molt poc europea. M’hi entenc, amb els europeus. Puigdemont ha acumulat una experiència, en aquest sentit, i això és un actiu.

—L’acord per a investir Pedro Sánchez us sembla bé?
—No ho sé. Supose que una cosa són els acords i una altra n’és el seguiment. Haver fet acords amb algú de qui no et pots fiar vol dir que s’haurà d’anar amb molt de compte. Se n’ha d’estar molt pendent.

—El conseller actual d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal, era al govern amb vós. En seguiu l’obra de govern?
—Lateralment. Hi ha un grup d’ex-rectors encapçalat per Josep Ferrer, que ho va ser de la Politècnica, que de tant en tant ens trobem, i hem fet un parell de reunions amb el conseller. La línia crec que és la correcta, amb els diners que té.

—Si haguéssiu de dir dos objectius, avui, per al sistema d’universitats i recerca, quins serien?
—El primer, revitalitzar les universitats. Han patit un sotrac que no us el podeu imaginar. Hi ha gent contractada per sis hores de classe. Quan vuit o nou del meu ram ens vam jubilar, ens van substituir per gent que hi va, hi fa unes hores i se’n va. La universitat no és això. La universitat és ser-hi, fer recerca, atendre els estudiants. Andreu Mas-Colell va gastar una putada enorme a la universitat catalana, ja ho podeu posar amb aquestes paraules, complementada amb un augment de matrícules que va fer que les taxes de les universitats catalanes fossin les més cares d’Espanya. I de les més cares de l’Europa occidental, on l’educació sovint és de franc. Els nostres estudiants se’n van a fer el màster a Dinamarca, Suècia, Alemanya o els Països Baixos. Primer, perquè són universitats molt bones. I segon, perquè és gratuït.

—I el segon?
—L’augment de recursos. Catalunya no té un pla de recerca. I això té una arrel històrica. Quan es va fer la transferència de les universitats a la Generalitat, la Generalitat reclamava la transferència del CSIC. Aleshores el PSOE es va inventar la llei de la ciència i el va retenir. Va ser un procés molt llarg, perquè va passar pel Constitucional. Què va fer la Generalitat durant aquests anys? Res. Confiar que la sentència seria favorable a la Generalitat i els traspassarien el CSIC. Mentrestant, no van fer res. Res. Van crear un ens en què el director ni tan sols hi anava. I ens van acostumar que si volíem fer recerca havíem de buscar els diners fora d’aquí. Les ajudes d’aquí eren poca cosa. Si volies tenir diners, havies de buscar a Madrid i a Brussel·les. I així hem viscut. Aquí, Mas-Colell sí que va tenir una bona idea, que va ser l’ICREA. Hi ha d’haver bons centres de recerca. L’error és creure que això pot existir per separat de la universitat. Aquí és on ell i jo xoquem frontalment.