20.01.2024 - 21:40
Quan vaig engegar aquesta secció d’entrevistes un dels primers noms que em van venir al cap va ser el de Carles Sirera Miralles (València, 1981), un acadèmic que participa en els nostres debats públics com a articulista del Món, i sobretot mitjançant un compte de Twitter –l’Historiador Sirera–, des d’on lluita contra els impostors intel·lectuals de tota mena. Això sí, la logística és complicada: ell viu a Brussel·les i jo a Noruega, i només aconseguim quedar a la seva ciutat natal un dia rúfol de desembre. Em recull a l’estació i, després d’ensenyar-me l’institut Lluís Vives, on va estudiar, anem a fer el cafè al Teatre Rialto, un preciós edifici Art Déco a la plaça de l’Ajuntament. És un lloc especial, perquè en Carles també és fill de Josep Lluís Sirera i nebot de Rodolf Sirera, autors teatrals i guionistes televisius.
Li pregunto d’on ve aquesta tradició familiar. El meu avi, Rodolf Sirera, pel que m’han contat –va faltar abans que jo nasquera– formava part d’una cosa que es deien les claques, gent que a canvi de l’entrada anava al teatre a animar o a fer soroll. Mon pare i mon oncle entren com a espectadors, en una època en què no hi havia més aficions, i per això estaven molt arrelats a les expressions culturals populars del centre històric. Llavors eren de les poques coses que podies trobar encara en valencià, perquè els meus avis parlaven amb mon oncle i mon pare en castellà. Quan anaven al poble de la meua àvia parlaven en valencià, però ells eren de ciutat i visqueren el primer procés de castellanització. La meua àvia no parlava bé el castellà, però feia l’esforç, i el meu avi, que treballava en una oficina i era comptable, treballador de coll blanc, doncs ja els parlava en castellà. Ells després, mon pare potser a dotze o catorze anys, mon oncle més major, fan els primers cursos de valencià en Lo Rat Penat, amb les gramàtiques de Carles Salvador. Aprenen a llegir i escriure i fan un procés de reconversió, de fer del valencià la seua llengua d’ús diari, i reconnectar amb la família del poble, fins al punt que els seus pares s’oblidaren que els parlaren en castellà. Els intel·lectuals valencianistes que es formen durant aquests anys tots passen pel mateix procés, és a dir, es descastellanitzen i reprenen la llengua en l’adolescència.
I la seva generació de valencians com va viure la qüestió de la identitat? Estàvem una mica atrapats, silenciosos, en terra de ningú. No ens sentíem còmodes amb tot l’elitisme cultural que venia de la universitat i del partit comunista, i si volies escriure en valencià tenies un públic, diguem, fusterià, amb uns gustos molt determinats i unes inquietuds que no eren les nostres; però no podies experimentar amb formes de cultura popular perquè els que tenies al davant, els blaveros, feien por. I aquí em parla de l’època en què el diari Las Provincias era dirigit per María Consuelo Reina. Era un periòdic que promovia o feia col·laboració de la violència de baixa intensitat, tenia una secció que es deia “El cabinista”, on la gent trucava per telèfon i feia amenaces de mort.
Jo, a quinze anys, amb un grup de gent que portava la revista de l’institut, vaig ser portada de Las Provincias per un article inapropiat sobre la mort de González Lizondo. La direcció del centre era conservadora, però ho vam publicar saltant-nos la censura. A quinze anys tens una pujada d’autoestima, però els teus pares es preocupen. Després tens amenaces a “El cabinista”, i la gent d’extrema dreta que ve a l’institut a veure’t la cara, i això era cinc o sis anys després de la mort de Guillem Agulló. L’amenaça hi era, la por dels pares hi era, i acaba en el silenci. Perquè dius: “Per què m’haig de guanyar un problema? Per què haig d’estar discutint i jugant-me el físic?” Al final vaig amb el meu grupet faig la meua vida cultural minoritària, ‘underground’. Aquests gairebé vint anys de batalla de València, d’exercir la coacció, ens marca com a generació. Tot i això, Sirera és optimista quan parla dels joves. Veig molt el canvi, com la gent parla valencià a la ciutat. Per exemple, l’associació de valencians de Brussel·les. A mi em sorprèn la gent de vint anys que té un major orgull d’alguns trets diferencials, per exemple de saber tocar un instrument, i més interès a preservar la llengua.
Deixem el cafè del teatre i continuem la ruta. Sirera està capficat per tots els espais per a vianants que va crear el batlle Ribó i que ara el nou consistori vol retirar. Anem a parar al barri del Carme, on va néixer el pare, i a un restaurant que ens ofereix un arròs melós. Mentre dinem li pregunto si sempre va tenir clar d’estudiar història. Jo a divuit anys volia ser periodista d’aquests famosos. I llavors decidisc estudiar història, que és una passió, com a base per a trobar treball com a documentalista, perquè és el que m’agradava realment, i tenia l’experiència familiar com a guionista. L’últim any de carrera tinc un professor molt bo, Jesús Millán García-Varela, que em diu: “Tu has provat d’investigar?” I m’accepta un tema de tesi i, com que és un fora de sèrie, dic que amb ell sí.
Jo sempre tenia la idea d’anar amb un peu fora, fer altres coses per si n’havia de sortir, però ens agafa la crisi del 2008, que suposa una retallada de beques postdoctorals molt fortes. Jo ja m’havia doctorat, i em veig sense poder anar-me’n a l’estranger, però, a més, competint, quan vaig a una beca, amb gent que s’ha doctorat a Harvard o Yale. I descobrint que jo tinc un títol per una universitat de província d’Espanya que no val res. I al final et veus, literalment, entregant currículums a universitats del Kazakhstan. Unes condicions horribles i, per tant, l’única idea és el de sempre. Entrar al teu propi departament, i per entrar al teu propi departament, doncs el teu director de tesi ha de decidir ser el director de departament. Si no, no hi entres. El meu director de tesi era una persona extraordinàriament honesta i íntegra, i per tant no faria pressió perquè jo hi entrara. I a València entren altres candidats que tenen més bona relació amb el director. Jo expresse la meua discrepància amb la decisió i me’n vaig. I acabo a Castelló, on estic molt bé.
Moltes vegades Sirera ha explicat les relacions que es formen a les universitats. S’ha d’intimar, s’ha de fer una vida en família, és una cosa endogàmica. Molta gent que fa una tesi doctoral acaba sent un fill substitutiu de directors de tesi que no tenen fills. La gent no ho sap això, però et trobes el dissabte o el diumenge dinant amb el teu director o directora de tesi, fent-li companyia. És aquesta cultura llatina on l’espai professional és quasi l’espai íntim. I, és clar, s’acaba fent una vida al departament molt endogàmica, sortint després de treballar a fer les cerveses. És una qüestió de confiança. Al final, tot el món selecciona la gent en qui pot confiar. I en qui confies més? Doncs en teoria en la família.
L’estada de professor associat a la Jaume I només va durar dos anys, abans de deixar del tot la universitat. Estava bé al departament de Castelló, em tractaven molt bé, molt amables, però, és clar, no hi havia places a la vista. I em vaig presentar a una plaça a la Laguna, on em va guanyar una persona que no tenia ni una publicació científica ni res, tenia un currículum horrible. Un dels membres de la comissió em va trucar per disculpar-se, per dir “Ja saps com va” i “Mira, eres massa jove”. Llavors tenia trenta-cinc o trenta-sis anys. I em va dir: “Sense padrí no entraràs fins als quaranta-cinc, perquè tot el món va dir que eres massa jove.” Estava precari, amb molt males condicions de treball, estava cremat, fent mal la meua faena, no em sentia un bon professor, sense ganes d’investigar ni fer res. És clar, imaginar-me deu anys més en aquest nivell de degradació humana, d’estancament… I res, vaig fer les maletes i me’n vaig anar a Polònia. Després sempre m’ho han dit, si sols havies d’haver esperat! Però si tu et degrades ahí, perds el caràcter, la independència, és com el conte de Kafka, “Davant la llei”, que estàs ahí esperant, i quan ets dòcil, has perdut tota l’energia, et deixen entrar –“Veus com som justos?, veus com ací cap tot el món?”–, i al final entres. I parlem de la famosa polèmica amb l’historiador Steven Forti, afí als comuns, quan va accedir a una plaça de la UAB amb uns mèrits força dubtosos, i Sirera el va posar en evidència. Ell tenia tot el vent de cara, i tot i això entra a quaranta-un anys!
Mentre fem les postres –trio la carabassa al forn– penso que, malgrat la vehemència a la xarxa, Sirera en persona té un to pausat i una mirada una mica trista. I de sobte m’adono que encara no hem parlat de la recerca que va desenvolupar durant una dècada. Vaig començar història l’octubre del 1999, just en el punt àlgid de la globalització, i el discurs oficial era que la liberalització econòmica, els intercanvis econòmics globals, farien que la democràcia occidental s’universalitzara, i provocarien un procés de democratització en tots els països, especialment a la Xina. Jo era molt crític amb aquestes teories i vaig decidir centrar-me en els processos de democratització, per saber exactament com es democratitzava una societat. A més, ho vaig fer centrant-me en el període de 1870-1914, perquè em semblava el període més semblant al present que vivíem. De fet, jo creia que la globalització acabaria en un escenari més proper a la Primera Guerra Mundial, on la Xina ocuparia el paper de l’imperi germànic, la potència emergent que qüestiona un ordre global, un ordre hegemònic com era l’imperi britànic abans de la guerra.
Després de deu anys de treball, de molta publicació, vaig escriure un article acadèmic que és el més important que vaig fer, “Neglecting the 19th Century”, que és una crítica molt profunda a la teoria de la modernització. Són unes teories que sorgiren a les universitats nord-americanes als anys seixanta per a justificar la política exterior dels Estats Units de donar suport a dictadors, com Franco o a la dictadura turca, amb la idea que la modernització econòmica, la industrialització, produiria de forma espontània i natural una transició democràtica. En aquest article qüestionava tots aquests plantejaments, utilitzava el cas espanyol per a contraposar aquesta idea, demostrava que no tenia cap base empírica, que era pura ficció teòrica, i, a més, arribava a la conclusió que la democràcia no és aquest sistema polític neutre, estable, ideal, basat en el consens. Les democràcies són sistemes polítics molt conflictius, potencialment explosius, i molt inestables, i tampoc són com l’estat natural de les societats. Ni un punt final, ni un punt de destí.
I aquesta posició és també l’origen del compte de Twitter de l’Historiador Sirera, que va sorgir arran de la crisi financera. El 2012 veig que hi ha uns blocs semiacadèmics, com el Politikon o el Nada es gratis, on hi havia Luis Garicano, on es comencen a justificar governs tecnocràtics sense base democràtica, a partir d’aquests postulats de la teoria de la modernització. El 2014 Eduardo Madina, aquell basc que es presentà contra Zapatero, deia que Espanya necessitava un xoc de modernitat. Però és que no tenim telèfons mòbils?, quina modernitat falta? I què és ser més modern?, vol dir ser nord-americà? Eren molt arrogants, pensaven que podien estar en l’esfera pública donant lliçons a 24 o 25 anys sense haver començat ni el doctorat ni una investigació. I com que qüestionava les seues metodologies començaren a censurar-me dels seus blocs, a silenciar-me i a insultar-me a Twitter. I, per tant, no em queda cap més remei que fer-me Twitter, i és on veig que hi ha la discussió i el debat, i és una ferramenta magnífica per a aconseguir un públic, una audiència.
Toca tancar l’entrevista. De camí a l’estació m’explica que està acabant una nova carrera, la de dret, i que ara estudia una batalla burocràtica que molts hem viscut, la convalidació de titulacions acadèmiques entre països europeus. Jo, mentrestant, penso dues coses. La primera és que, com molts catalans de la meva generació, tenia una idea molt llunyana d’allò que van viure els nostres contemporanis valencians als vuitanta i noranta, i que, vist que ara el tren de Girona a València triga menys de quatre hores, hi hauria de baixar més sovint. La segona és que Carles Sirera no té cap intenció d’afluixar, i això és una bona notícia.
