08.12.2017 - 22:00
M’ha quedat la remor de tot el que no he sentit ni vist de Carles Santos en directe. L’amic Josep Manuel Berenguer, compositor que va coincidir amb ell aquest mes de juny a Berlín, per sort m’explica alguns detalls del seu últim treball, que lliguen bé amb el que ha explicat Vicenç Altaió a VilaWeb del concert a Port-Lligat unes setmanes després de l’experiència berlinesa. Carles Santos fins al final, un malalt tan ple de vida que fa enveja. Lliçó de vida, sí.
Santos va enregistrar a Berlín pel juny el que ara ja és el seu últim disc, The proposal (La proposta), amb l’artista conceptual argentina Amalia Ulman. Una iniciativa de Marco Roso, del col·lectiu novaiorquès DIS i a instàncies de la biennal de música electroacústica berlinesa de l’any passat. Són quatre peces, fixades en vinil de sèrie limitada d’alt gramatge, editades per Vinyl Factory. Santos i Ulman no es coneixien. Ell no va improvisar, duia el treball fet de casa, però ella sí que va crear allà mateix: va escriure els poemes mentre el sentia tocar i després els va dir amb la música. La proposta que diu el títol, i aquí tenim la caràtula del disc, és la d’una proposició de matrimoni. Així el va gravar aquesta parella artística que s’acabava de conèixer: el sí que la paraula atorga a la música s’elabora en directe, a l’estudi. Les peces es diuen, en anglès, ‘Proposta’, ‘Finançament’, ‘Producció’ i ‘Factura’. Les fases de la creació artística com a mínim des de l’edat mitjana. Ironia i humor fins al final.
Santos havia estat treballant amb el compositor Gregorio García Karman els darrers tocs de l’enregistrament berlinès quan va haver de ser ingressat d’urgència. En contra del parer dels metges, va tornar a l’estudi un cop estabilitzat. L’endemà tornava cap a casa en avió. L’enregistrament havia durat dos dies. Hi havia algunes imperfeccions, però Santos no va voler repetir els passatges perquè, va dir, ‘són vives, oi, les imperfeccions’… Aquí es pot sentir. Les imperfeccions són vives. Llegat de Carles Santos.
Berenguer, músic electroacústic de llarga trajectòria, era a Berlín per preparar l’obra que l’Akademie der Künste li havia demanat i que va estrenar a final de setembre, @bienenVolk. De l’últim treball de Santos, diu: ‘En aquest enregistrament, la imaginació indestructible del piano de Santos contrasta amb la fràgil tendresa de la veu de l’artista conceptual argentina, ben coneguda per haver fet performance dels tòpics d’Instagram. De fet, la intervenció d’en Carles es basa en el que millor ha fet mai : exposar al piano nu les seves idees nues. És un pianista excepcional.’ García Karman, que dirigia l’estudi, es meravella quan recorda la precisió de l’execució malgrat l’estat de salut extremadament delicat d’aquell moment: ‘Se li notava. Tenia ganes de parlar, però gairebé no tenia veu. El cor li fallava però no la voluntat. Era pura lluita i voluntat extrema. Els dits arribaven a les tecles precises malgrat la fragilitat del cos exhaust.’
Dos mesos després, Santos hi tornava. ‘Sobre un escenari al costat de la casa de Dalí, tocava aquell dia, crec que per darrera vegada –continua Berenguer– el concert que tantes vegades hem sentit i no hem sentit mai. Una altra vegada, un concert bastit d’idees nues plenes de passió on els únics colors sorgeixen de la brillantor del piano sol i la remor lleugera de les onades. Per a mi, és el treball més profund de Carles Santos. El va presentar per primera vegada en tornar dels Estats Units. Després el va interpretar moltes vegades, però mai igual. El perfeccionava. El regava. L’acaronava, l’esbatussava de tant en tant. El posava contínuament en qüestió. La realitat sorgeix en Santos del xoc entre ell (compositor) i ell (músic). Entre la manera de pensar i la manera de fer.’
Per la meva banda recordo fa dos anys el seu Patetisme il·lustrat, sense el piano, amb l’actriu Mònica López, la ballarina Dory Sánchez i la percussionista Núria Andorrà. I torno a pensar en tot el que no he vist ni sentit d’ell. Queden la música i les imatges enregistrades, queda el seu esperit, a Vinaròs i arreu. Les imperfeccions també són matèria viva. Paraula de Carles Santos.
