Carles Riera: ‘La millor manera de ser solidaris amb la república espanyola és anar-se’n’

Carles Riera (1960) fou diputat de la CUP en la legislatura més convulsa que ha viscut el Parlament de Catalunya després del franquisme, entre el 2015 i el 2017, i cap de llista d’aquest partit en la legislatura següent, que d’aquí a quinze dies tindrà un punt d’inflexió amb el judici sobre la inhabilitació del president Quim Torra. Ahir, Riera, va mantenir un debat telemàtic amb els subscriptors de VilaWeb, en una conversa amb el director del diari, Vicent Partal, que li’n va traslladar les preguntes. La conversa va servir per a fer balanç d’aquests dos anys; per a resituar en quin punt es troben tant la CUP com l’independentisme, ara que, segons ell, el govern ja s’ha esgotat ‘per la incompetència i les contradiccions’; i per a tractar sobre com cal afrontar la crisi originada per la pandèmia. La casualitat va voler que el col·loqui fos hores després de l’anunci del president Quim Torra que renovava el govern.

—Què en penseu del canvi de govern?
—Avui hi havia un assumpte molt important, el govern havia d’explicar-nos l’inici del curs escolar. El que coneixem nosaltres de la remodelació del govern és el que n’heu publicat els mitjans de comunicació. Hem sol·licitat al president Torra una reunió urgent per a conèixer els objectius i les finalitats de la crisi de govern. De moment, creiem que pot obeir a tres factors: una recomposició de l’espai de Junts per Catalunya en relació al PDECat, i per tant seria una crisi en clau interna, de partit; una anticipació d’escenaris de governabilitat relacionats amb el procés d’inhabilitació del president Torra, i una voluntat de canvi en l’acció del govern. La valoració que en fem nosaltres serà en funció de quin d’aquests tres factors tingui més pes, i de quin sentit tingui aquest canvi de govern. Hem de restar a l’espera de tenir més elements per a pronunciar-nos amb més rigor.

Malgrat això, nosaltres ja fa temps que insistim que aquest govern és esgotat, que ja s’ha acabat el seu cicle polític. Bàsicament, per la seva incompetència: no ha avançat en cap sentit, ni en el nacional cap a l’autodeterminació i la independència; i des del nostre punt de vista tampoc no ha avançat en les polítiques públiques que li corresponen. També és un govern esgotat per les fissures entre tots dos socis de govern. Davant d’aquest final de cicle del govern per la seva pròpia incompetència i les seves contradiccions, entenem que el més lògic és que més aviat que no pas tard s’escaurien unes eleccions.

Tampoc no volem deixar de banda el procés d’inhabilitació del president Torra, que és inacceptable. No podem acceptar que el president de la Generalitat sigui cessat per l’estat, i menys pels motius pels quals volen inhabilitar-lo. És igual que es digui Quim Torra, és igual a quin partit pertany i fins i tot és igual la seva obra de govern. No podem acceptar de cap manera, per dignitat democràtica i institucional, que el president de la Generalitat sigui inhabilitat. El que toca és unir-nos i que la inhabilitació del president sigui un element que aglutini de nou l’independentisme per donar una resposta antirepressiva davant de l’estat i un no acatament d’aquesta inhabilitació. Amb totes les conseqüències que això pugui tenir sobre la vida institucional i la legislatura.

Són dos elements que diferenciem. D’una banda, la nostra crítica a aquest govern. Hem de valorar-ho amb més calma, però pensem que aquest canvi de conselleries no ens dóna gaires esperances d’avançar ni des del punt de vista nacional ni de polítiques socials; no es tracta de noms sinó de programes. El conseller Buch ja fa temps que hauria d’haver estat cessat per les polítiques que ha encapçalat al capdavant de la conselleria d’Interior: repressió de la dissidència, de l’independentisme, etc. Malament anirem si és només un canvi de noms i no pas un gir de 360 graus en les polítiques del govern. Per exemple, en el cas d’Interior, en una política de seguretat al servei dels drets civils i socials, polítics i democràtics. I d’altra banda, la possible inhabilitació: unitat de l’independentisme, que hauria de ser de totes les forces democràtiques. I unitat davant les conseqüències que això pugui tenir sobre la legislatura i la vida institucional.

—Josep Joan Aguilera demana si no teniu la sensació que la CUP s’hauria d’explicar molt més que no ho fa davant d’una part de l’electorat que la qualifica de massa radical.
—En primer lloc, segurament sí, hem de fer autocrítica i explicar-nos de manera més entenedora i pedagògica. En segon lloc, sense que sigui un pretext, ens trobem amb un cert bloqueig de molts mitjans de comunicació que no ens permeten expressar-nos. VilaWeb és probablement una excepció, un mitjà més obert, democràtic i plural. I en tercer lloc, és evident que la CUP és una opció política radical, d’això no ens n’amaguem. És una opció radical perquè vol anar a l’arrel de cada qüestió, a l’origen dels nostres problemes com a país. Si volem assolir la independència, si volem que l’independentisme encapçali un canvi social que faci front a la crisi enorme de les conseqüències de la covid-19, això requereix valentia i radicalitat. No ens en desdiem, d’aquest valor. Un dels fets polítics més importants dels darrers anys al nostre país, protagonitzat per l’1 d’octubre i el 3 d’octubre, és un cicle de radicalitat des del punt de vista social i institucional, en què la radicalitat de la CUP s’estén a sectors molt més amples de la societat i dels actors polítics. Volem empeltar el conjunt de la vida política d’aquesta radicalitat.

—Rosana Lluch demana si la CUP és ‘invisibilitzada’ expressament.
—Jo no vull fer victimisme ni defensar-nos amb arguments de conspiració. El que és un fet és que tenim enormes dificultats perquè els mitjans de comunicació ens donin audiència, tant als mitjans privats com als públics. Que la CUP sigui entrevistada i aparegui als mitjans públics és poc freqüent: inclús iniciatives pròpies en què tenim el protagonisme al Parlament, apareixen al Telenotícies però sense atribuir-nos a nosaltres l’autoria. Sense entrar en victimismes, és cert que ens trobem dificultats per a disposar del temps que ens correspon, que no en demanem més.

—Marteen de Jong diu que, al llibre M’explico, Carles Puigdemont descriu diverses converses amb els membres de la CUP, i sembla que la relació entre el president i les representants de la CUP és molt millor que amb la major part de representants d’Esquerra Republicana.
—No faré valoracions sobre les relacions del president Puigdemont amb Esquerra Republicana en aquella època. Sí que puc dir que nosaltres intentem tenir una relació tan franca i propera com sigui possible amb tots els interlocutors polítics. Ho intentem amb Esquerra, amb Junts per Catalunya, amb el president Puigdemont i ho hem intentat sempre. Sí que és cert que aleshores vam tenir moments de molt bona entesa com per exemple el que va permetre arribar a l’1 d’octubre. Si em permeteu un matís, sempre parlem d’unitat independentista. Hem de tenir en compte que en aquell cicle polític, unitat independentista com a tal, pròpiament dita, amb prou feines la vam assolir per a l’1 d’octubre. Va ser important, perquè se’n va derivar segurament l’esdeveniment més important de la nostra història recent. Però per a la vaga general del 3 d’octubre ja no hi va haver tanta unitat. Nosaltres ens vam trobar sols impulsant aquella organització. Unitat política n’hi ha hagut poca, en un temps molt curt que va ser la preparació de l’1 d’octubre, i des d’aleshores va anar declinant. Amb el president Puigdemont va haver-hi un consens important i positiu de cara a fer possible l’1 d’octubre. Però vam tenir una gran discrepància per exemple el 10 d’octubre, quan ell va decidir deixar en suspens la declaració d’independència. Nosaltres estàvem preparats per anar endavant amb totes les conseqüències i ell es va fer enrere. I en públic i en privat li vam expressar moltes vegades el nostre desacord amb el que consideràvem que era un error.

En qualsevol cas, hem de tenir en compte que no hi ha cap país del món amb un moviment d’alliberament nacional que assoleixi una hegemonia independentista al carrer i a les institucions i l’autodestrueixi. Ni hi ha cap alliberament nacional possible que no s’assoleixi amb un front independentista ampli. Aquesta experiència que vam tenir l’1 d’octubre i que difícilment hem pogut repetir excepte en alguns moments de resposta antirepressiva, és obvi que és una condició sine qua non per fer la independència. Nosaltres assumim el compromís polític de fer tot allò que calgui per a construir un nou cicle polític. La unitat no pot ser altra que la unitat al voltant de l’exercici efectiu de l’autodeterminació, amb l’objectiu de la independència. Pensem que l’independentisme ha d’encapçalar la resposta social a la crisi. És fonamental.

—Teresa Serra demana com valoreu el funcionament de la CUP fora del Principat, i si el fet de no tenir representació als parlaments valencià i balear li resta força, i per tant és un argument per a enfortir la CUP al Parlament de Catalunya.
—Aquí hem de fer molta autocrítica. El nostre projecte nacional, els Països Catalans, és una assignatura pendent, un punt feble de tot l’independentisme. També de la CUP i de l’esquerra independentista. Aquí tenim una fragilitat molt important. No hi ha cap moviment d’alliberament nacional al món que renunciï al territori, que renunciï al marc nacional i al projecte nacional. Aquesta ha de ser una prioritat en el nou cicle polític. Que el procés d’independència de Catalunya sigui motor, i no a l’inrevés, d’un procés de construcció nacional política del conjunt dels Països Catalans i d’autodeterminació arreu del país. Aquesta construcció no ha de ser només en base a la unitat lingüística o a compartir elements culturals. Hem de construir una unitat també política i de lluites, perquè així es construeix un país, compartint objectius i recursos. És una assignatura pendent que hem de posar al centre. Hem de pensar a gran escala, en clau geopolítica, geoestratègica. Els Països Catalans són un projecte amb molt de potencial en la seva àrea geogràfica, la Mediterrània.

—Antoni Morell, en nom de la plataforma Salvem la Diagonal de Barcelona, vol fer una pregunta sobre el tramvia. Demana quina és l’opinió de la CUP sobre la prolongació de les concessions privades del Tram, i si no considera que el cost de les obres derivades del projecte, que es calcula que és de 200 milions d’euros, valdria més dedicar-los a comprar autobusos elèctrics de càrrega puntual a cada parada que també servirien per a particulars.
—No sóc l’especialista en la qüestió i la meva resposta no serà a l’alçada del nivell de la pregunta. Però puc dir que cal una aposta radical per al transport públic, per raons socials. És el transport més accessible per a tothom: sense una xarxa de transport públic per a tothom no es construeix un país. És fonamental per al territori des del punt de vista de país. I també per raons mediambientals i ecològiques: és insostenible el model actual, basat en el transport privat, individualitzat i contaminant. Per tant: raons socials, mediambientals i de país. En segon lloc, això a Barcelona és una problemàtica que té una especial gravetat i complexitat. Hem de lluitar per un transport públic accessible per a tothom, gratuït, com una eina que iguali i no pas desiguali la població, i que cusi el territori. Evidentment, i ho subratllo, hem de parlar de recursos públics, no de privatització: ni de la titularitat, ni dels recursos ni de la seva gestió. Ha de ser un recurs públic. I en quart lloc, la Diagonal s’ha de convertir en un eix viari de tota la ciutat i de tot el país, no pot ser un eix viari en mans de les elits de la ciutat. Hi ha molta resistència a convertir-lo en un eix obert, permeable, que sigui un recurs per a la ciutat, i aquesta resistència ve per determinades elits i oligarquies que veuen la Diagonal com un territori propi i es resisteixen que cusi la ciutat. Una actuació de transport públic que permeti tots aquests objectius (accessibilitat, medi ambient, i una ‘reapropiació’ de la Diagonal al servei de tota la ciutat) és un bon objectiu. Per bé que l’aplicació tècnica, se m’escapa, i a la CUP hi ha experts que ho poden respondre millor.

—Joaquim Campanya, sobre una altra qüestió polèmica aquests dies que és la tornada a les escoles, diu: una vegada definides les bases per a defensar-nos de la pandèmia, no hauria de ser cada escola que adoptés les mesures físiques i humanes per a assolir els objectius sanitaris? Els ajuntaments no haurien de tenir com a objectiu donar suport a les escoles, i la Generalitat als ajuntaments? No creieu que al segle XXI és estrany que fins i tot les disposicions més mínimes les hagi de generar el màxim poder institucional i les hàgim de rebre com a súbdits contemplatius?
—El govern de la Generalitat i el Departament d’Educació han d’assumir les seves responsabilitats sense delegar-les indegudament a les famílies, als alumnes i les alumnes, a les direccions de les escoles, i als equips docents. Però, alhora, hi ha d’haver autonomia i capacitat de decisió des del territori, des de cada comunitat educativa i des dels ajuntaments, que en aquest sentit tenen un paper fonamental. M’explicaré. La pandèmia i la gestió que es va fer del confinament a nivell escolar ens va demostrar improvisació, falta de planificació, i el resultat va ser que no vam poder garantir el dret a l’educació a milers d’alumnes, perquè l’educació telemàtica genera unes enormes desigualtats i una enorme segregació. L’escola iguala; si portem l’educació als actors socials i familiars dels alumnes, aquí apareixen moltes diferències. Hem de garantir per tots els mitjans les escoles obertes i la presencialitat. Perquè això sigui compatible amb la prevenció de la pandèmia, hi ha una qüestió fonamental que és disposar dels recursos necessaris per tal que la presencialitat es pugui produir amb una educació de qualitat que lluiti contra la segregació entre alumnes i entre territoris. La distància social és molt important i això només es fa disposant de prou espais i esponjant-los, i dotant els centres escolars del professorat necessari i amb la conseqüència d’abaixar les ràtios, el nombre de nens i nenes a les escoles. La ràtio màxima a primària i secundària ha de ser de vint, desitjablement d’entre quinze i vint, i a educació infantil i preescolar, a deu i per sota de deu. Això vol dir ampliació d’espais i un augment molt important del professorat. Només així garantirem prevenció sanitària i qualitat educativa. Amb recursos de monitorització de la incidència de la pandèmia a les aules, amb actuacions ràpides, dotant el professorat d’equips de protecció individuals, etc. Això també s’ha de fer tenint en compte la diversitat del territori. No és el mateix determinades aglomeracions urbanes que el món rural, calen diversos plantejaments. I els ajuntaments hi tenen un paper molt important: la col·laboració entre ajuntaments i comunitat educativa és fonamental. Estem molt queixosos del govern de la Generalitat: no està dotant de recursos. Estem pendents de com serà l’inici de curs. Nosaltres, de propostes, n’hem fet moltes.

—Alguns subscriptors, com Jordi Queralt, Jordi Manyé i Rafel Artigues, demanen si us penediu de no haver investit Jordi Turull sabent que l’endemà seria empresonat. La pregunta que es formulen és si la CUP no hauria de fer autocrítica, si per a avançar cap a la independència no s’han de reconèixer allò que ells –almenys en aquest cas– qualifiquen d’errors. Jordi Manyé també demana si la CUP entrarà al Consell per la República.
—D’autocrítica, òbviament que en fem. Tot l’independentisme n’ha de fer i la CUP no n’ha de ser una excepció. Quant a Jordi Turull, la pregunta em sembla molt pertinent perquè ens permet explicar-nos. Vostès recordaran que el 30 de gener l’única força política que era present al Parlament per investir el president Puigdemont era la CUP. Suposo que ho recordaran. El president Puigdemont, des del nostre punt de vista, no va ser investit perquè Esquerra no va voler, perquè el president del Parlament no va voler, i perquè Junts per Catalunya no va batallar prou. Aquesta és la nostra visió, amb tot el respecte per la complexitat del moment, per la repressió, etc. Diré més: la CUP va decidir donar quatre vots al president Puigdemont a canvi de res. Evidentment, en les negociacions prèvies vam presentar moltes propostes des del punt de vista del programa polític de govern, econòmic, social, democràtic, etc. Però en reconeixement als resultats electorals i a la restitució del govern legítim, destituït de manera il·legítima i injusta pel govern de l’estat amb el 155, aquesta era la nostra opció: quatre vots per Carles Puigdemont, independentment del que obtinguem en la negociació quant a programa polític. Crec que és una actitud indiscutiblement generosa. Quan aquesta investidura no es va produir, i no pas per causa nostra, la decisió no va ser, doncs ara votarem quatre ‘nos’ al següent candidat o candidata. No. Vam dir: ens abstindrem amb qualsevol candidat, perquè el que havien decidit les urnes i responia a un criteri de restitució i de donar continuïtat a l’impuls de l’1 d’octubre era investir Carles Puigdemont, malgrat les discrepàncies polítiques que puguem tenir-hi. Vam dir: quatre abstencions sigui qui sigui el candidat, Jordi Turull, Jordi Sànchez o Quim Torra. Per què Quim Torra va ser investit i Jordi Turull no? Perquè en el cas de Jordi Turull, Junts per Catalunya i Esquerra no van voler desobeir l’estat fent valdre els vots dels seus diputats que tenien els escons invalidats pels tribunals de l’estat. En canvi, quan va arribar l’hora de votar Quim Torra, els van exercir. Nosaltres els vam dir: la nostra abstenció és si vosaltres desobeïu l’estat en aquest mínim, en reivindicar la validesa d’aquests escons. Ens abstindrem a qualsevol candidat que no sigui Puigdemont. I Quim Torra va ser elegit president amb la nostra abstenció.

Amb tot, he de dir que el dia de la investidura de Jordi Turull va ser un dels moments més durs i més dolorosos que nosaltres hem passat, per la situació crítica que hi havia. Tot i que, contra el que se sol dir a les xarxes, Jordi Turull, molt probablement, l’endemà també hagués anat a la presó. Ho dic perquè de vegades ens diuen: ‘La CUP va portar Jordi Turull a la presó’. No tenim tant de poder ni era la nostra intenció, evidentment. Jo crec que, malauradament, hagués anat a la presó igualment. Crec que amb això m’he explicat clarament.

Pel que fa al Consell per la República, sens dubte és una instància important i que pot jugar un gran paper, per exemple en tot allò que és l’acció internacional. Sens dubte. En aquests moments, des del nostre punt de vista, el Consell per la República té dues limitacions. Ha d’evolucionar des del punt de vista organitzatiu, perquè encara és una instància que necessita clarificació, un ordre organitzatiu, i sovint és una instància que acaba essent molt identificada amb una opció política de l’independentisme, i no pas amb totes, que és Junts per Catalunya, a través de la figura de qui és president de totes dues instàncies, de Junts per Catalunya i del Consell per la República. Hem d’aconseguir que el Consell sigui una instància realment plural i representativa de totes les forces polítiques de l’independentisme, i no pas més identificada amb una que amb les altres. El Consell és una instància de referència i hem de dialogar-hi per a resoldre problemes i debatre quin ha de ser el seu programa.

—Encarant qüestions més de futur. Anna Casacuberta demana si el vostre grup donarà suport al president Torra en cas que sigui inhabilitat i que ell desobeeixi aquesta inhabilitació.
—Absolutament, ja ho he dit al començament. Independentment de les nostres crítiques al govern, per raons òbvies, és inadmissible que el president de la Generalitat sigui inhabilitat, i això demana una resposta contundent i radical, des del carrer a les institucions. Aquesta possible inhabilitació ha de ser rebutjada i no ha de ser acatada. Ha de ser desobeïda. Nosaltres estem proposant al conjunt de les forces independentistes i cíviques, que hi hagi una unitat d’urgència per a fer-hi front. Això és inadmissible, independentment que es digui Quim Torra i quina sigui la seva acció de govern. No ho podem acceptar. Per tant, acceptem totes les conseqüències a escala internacional i de legislatura. Nosaltres ens oferim a entrar a la mesa del parlament per si cal assumir determinades accions de desobediència i assumint les conseqüències repressives. No ens tremolarà la mà per a fer-ho. Tenim una nova ocasió per a defensar la dignitat d’aquest país i per tal de trobar un nou element que faciliti o acceleri aquesta afluència independentista davant l’onada repressiva.

—Dues preguntes relacionades. José Pérez Santiago demana per què la CUP no s’ha compromès mai a governar a la Generalitat. I Francesc Fortián demana si la CUP estaria disposada a entrar en un govern, per exemple, si Puigdemont estigués determinat a fer a efectiva una DUI. En quines condicions estaria disposada la CUP a entrar al govern?
—Ja els ho dic per endavant. Si del que es tracta és que la CUP assumeixi responsabilitats de govern per tal de gestionar l’autonomia, sincerament ho veig molt difícil. La CUP ha nascut per l’alliberament nacional i social del nostre país; la CUP ha estat votada per assumir la independència; defensar la classe treballadora del nostre país, i perquè la independència generi un espai de drets socials, civils i polítics per a tothom. Aquest és el nostre objectiu i aquesta és la nostra raó de ser. Per tant, no té cap sentit que nosaltres vinguem governar la gestió ordinària de l’autonomia. Ara bé, si del que es tracta és d’entrar en un govern per a materialitzar la ruptura amb l’estat espanyol i fer efectiva l’autodeterminació; per tal d’assolir la independència; si del que es tracta és que aquests procés serveixi perquè aquest país es converteixi en un territori de més drets socials i econòmics, per la gent del nostre país, evidentment que no ens tremolarà la mà per tal d’assumir totes les responsabilitats que calgui i assumir totes les conseqüències repressives que això impliqui. Per tant, si hem de governar per exercir l’autodeterminació, trencar amb l’estat, avançar cap a la independència i construir un país amb polítiques públiques al servei de la majoria, nosaltres evidentment que hi serem. Sense dubte.

—Preguntes que fan referència a l’últim episodi entre JxCat i PDECat. Rosa Soler diu si el fet que –segons ella–Puigdemont s’hagi desconnectat completament de CDC, és una possibilitat per a la independència. I Eva Navarrete diu que hi ha molts polítics que van abandonant els artits. Fins a quin punt seria possible algun dia votar més persones que no sigles. Són preguntes diferents, però que tenen punts en comú.
—Un procés d’independència comporta un canvi important en el mapa polític, aquí i a tot arreu. Des del 2010, aproximadament, potser abans, el mapa polític canvia pel motor de canvi que és la lluita per la independència. I això té la seva lògica. El país canvia socialment i políticament per tal de dotar-se dels instruments necessaris per aconseguir objectius. En aquest sentit, tot el que passa és clarificador. A mesura que la repressió actua, a mesura que passem moments crítics o a mesura que es radicalitza el conflicte amb l’estat, òbviament el panorama polític es va clarificant. I probablement continuarà passant. Aquesta reorganització en l’espai de JxCat no és nou. L’antiga CDC fa temps que està experimentant canvis i mutacions relacionats amb el procés. I en aquest sentit, dos factors. Per un cantó, tenim l’experiència empíria que l’independentisme creix quan hi ha mobilització, conflicte i confrontació i objectius claus d’exercici de l’autodeterminació i trencament amb l’estat. Això és una evidència. Quan això s’esmorteeix, tornem a l’autonomisme i s’apaivaga el moviment social, el suport a l’independentisme decreix. D’això n’hauríem d’aprendre una lliçó: l’independentisme creix quan lluita per assolir fites real. D’una altra banda, l’escenari actual derivat de la covid-19 ens ha de fer pensar molt i ens ha de portar a una nova reflexió. La crisi econòmica que vivim i viurem no és nova, ja s’estava gestant, i té una gran magnitud. I l’independentisme té la responsabilitat de liderar la resposta a aquesta crisi. El vell debat dels que deien primer la independència i després els objectius socials. És un debat superat per la realitat perquè l’independentisme, si realment vol guanyar, é la responsabilitat de liderar una resposta a l’actual crisi econòmica. Això vol dir un pla de xoc d’emergència, de serveis i polítiques públiques al servei de la gent, potenciar aquests serveis, i comprometre’s amb una transformació d’un sistema que no funciona aquí ni enlloc. Per tant, si l’independentisme vol guanyar, ha d’apostar per la independència sense dilacions, i per tal de liderar la resposta social i econòmica a la crisi. Si fem això, creixerem, encara que hi hagi gent que se’n vaig perquè no vol participar d’aquesta lluita i d’aquest repte i prefereix col·locar-se en situacions més moderades pròpies de la vela CDC.

—Sara Romero salta a Madrid, on la CUP té dos diputats, i diu que assistim a un procés de ‘dretanització exagerada’ de Pedro Sánchez. En vista d’això, la CUP optarà per tenir una posició més bel·ligerant contra el govern espanyol?
—Bé, quan se’ns qüestiona si tenim una posició bel·ligerant, em costa d’entendre-ho perquè estem votant que no a pràcticament tot. M’explico. Primera cosa, sorpresa. Algú s’estranya que Pedro Sánchez no tindria aquesta ‘dretanització’? Jo crec que era previsible. Sánchez lidera un PSOE dretanitzat des de fa temps. Per una altra banda, des del meu punt de vista, probablement un govern PSOE-Podemos, des del punt de vista de l’estat espanyol, segurament és el millor que pot passar. No crec que la política espanyola doni per gaire més. Malgrat això, la repressió no s’ha acabat, no hi ha cap resposta política i democràtica a Catalunya; la ‘llei mordassa’, aquí continua; la reforma laboral, aquí la tenim; el PSOE signa manifestos en suport a Marín Villa, un càrrec franquista amb les mans tacades de sang; ha encobert la monarquia i la fugida del rei emèrit… Per tant, el millor govern possible té aquesta resposta i no ens sorprèn. Per això, exercir la ruptura amb l’estat, no és només un problema de govern, sinó un problema de règim, un trencament amb el règim del 78 que utilitza l’estat espanyol en benefici seu. I si a algú li queda algun dubte, el nostre projecte polític és una república catalana i la independència del nostre país i del conjunt dels països catalans. Ara bé, nosaltres som molt solidaris amb el republicanisme espanyol, l’autèntic, malauradament, molt minoritari. Ara, aquest no és el nostre projecte, no és formar part de la república federal espanyola. El nostre projecte és la independència i la millor manera de ser solidaris amb la república espanyola, és marxar.

—Un militant de la CUP, que es diu Joan Ramon Artigas, demana per què la CUP no té un grup de treball sobre el medi i si es farà la primera assemblea sobre ecologisme.
—No voldria equivocar-me, però sí que tenim un grup de treball de medi ambient i és força actiu. No voldria equivocar-me, eh, en el qual treballa militància experta. I aquesta assemblea nacional sobre el tema ecològic, és un projecte que espero que es faci aviat.

—Oriol Bernat incideix en un tema que heu explicat, que és aquesta idea d’un front. Demana si l’única via realista per a defensar la independència a les urnes és un front d’alliberament nacional, que no és ni Junts pel Sí ni una coalició de partits, simplement, sinó un front nacional republicà que siga capaç d’unificar tot el moviment independentista i on el punt d’unió siga l’antiimperialisme i la lluita democràtica per l’alliberament nacional.
—Segurament si mirem experiències d’altres nacions sense estat que han assolit la independència, és evident que un front d’alliberament nacional és una experiència que podem trobar i reconèixer en aquests processos d’independència. Òbviament hem d’avançar cap a un front d’alliberament nacional i independentista. Actualment estem lluny d’aquesta realitat i hem de començar de més avall i9 aprendre de les lliçons de l’1, el 3 i el 27 d’octubre, hem d’aprendre del que vàrem fer bé i del que vàrem fer malament i aplicar-ho a un nou cicle polític. El primer que hem de fer és assentar les bases d’un nou acord que permeti sumar esforços. Compartir un programa, una estratègia i un full de ruta. N’estem parlant, no deixem de parlar-ne. Posem propostes sobre la taula per assolir la independència. Òbviament és un repte que no és fàcil per la situació en què estem, per la repressió, que ha fet el seu paper, i pel partidisme. Però hem de tenir la capacitat de, més enllà d’això, construir un projecte polític que posi l’alliberament nacional al centre. I amb això és el que hem de treballar.

—Hi ha una subscriptora basca, Izaskun Agorta, que demana si no us ha sorprès l’amistat de Bildu amb ERC, tenint en compte l’antecedent de la relació amb l’esquerra independentista catalana, i si sou conscient que al País Basc té un seguiment important.
—Doncs celebro i agraeixo que tinguem un seguiment important. Miri, nosaltres tenim un profund respecte pels processos d’alliberament nacional que es couen a cada lloc, i la nostra solidaritat internacionalista, diguéssim que és gratis. D’altra banda, considerem que l’acció conjunta i coordinada dels diferents processos d’alliberament nacional que hi ha a l’estat espanyol, facilitarà els objectius de tots i totes. Òbviament, els moviments independentistes català i basc estan en fases diferents, per això tenim un gran respecte. Per això que sobre aquesta qüestió no puc dir gran cosa més.

—Joaquim Campanya diu: ‘Com és que no renuncieu al parlament partitocràtic, oligocràtic, de llistes tancades, que és la clau de volta del règim del 78? Com és que no proposeu un parlament democràtic de representants elegits directament pel poble?’
—Bé, això podria arribar a passar. Un procés d’alliberament nacional és una revolució perquè no tenim un estat democràtic al davant. Això revoluciona totes les institucions i tots els espais polítics i per tant, ens queda molt per veure. I afegiria una altra cosa. No podem descartar del moviment d’independència que en un moment donat, hàgim de crear una institucionalitat alternativa, una institucionalitat política que sigui seu de la sobirania popular i del poble, alternativa a l’espai estatutari i constitucional que avui dia representen les institucions autonòmiques.

Segurament, en un moment donat, en un procés revolucionari d’alliberament nacional ens caldrà dotar-nos d’institucionalitat pròpia lliure de les limitacions de l’estatut i la constitució. Per tant, si avancem, tenim molt per veure. Però crec també que en aquests moments hem de fer valdre la pluralitat i la diversitat de l’independentisme. Que sigui plural i divers és positiu i tindrà més capacitat d’aglutinar. I com que veig que se’ns acaba el temps, voldria parlar de la taula diàleg, que travessa el debat sobre la unitat independentista. Mireu, perquè hi hagi diàleg, ha d’haver-hi reconeixement del subjecte polític en ple dret i dret a l’autodeterminació; i acabar amb la repressió, tant la de l’estat com la que ens ve de la conselleria d’Interior. Si es donen aquestes condicions, es pot parlar de l’inici del diàleg. En aquests moment el govern de Pedro Sánchez no compleix cap condició i per tant és un diàleg fictici. Per tal d’assolir un diàleg real, saben que la immensa majoria de conflictes polítics internacionals s’han resolt a través de la via del diàleg, cal una ruptura i exercir la unilateralitat. Cal la ruptura per assolir la solució final concertada internacionalment. I això també ha d’estar a la base de la unitat independentista, si no no ens en sortirem.

—Us faré algunes de les preguntes que han quedat flotant i que incideixen sobre què vol fer exactament la CUP. Carles Rovira demana: ‘Però vostès es creuen que encara estem en un cicle on la independència és possible de manera immediata? O l’han matat ja aquest moment?’ Antònia Codina fa una pregunta que pot ser el resum de tot: ‘I què pensa fer la CUP per arribar a la independència? Un plantejament clar i no teòric.’
—Mirin, el dia 3 d’octubre al vespre estàvem molt a prop d’una ruptura amb l’estat, amb una majoria polític ai un suport al carrer molt important. Això no es va produir. Va arribar la repressió i forces polítiques van creure que no es donaven les condicions per a continuar l’embat. Nosaltres considerem que sí. L’hauríem assumit amb totes les conseqüències. I aquí estem per donar continuïtat a aquest fet. L’1 i el 3 ens donen plena legitimitat per continuar amb la lluita i amb la unilateralitat. Proposem mobilització, desobediència civil. Un cicle de mobilitzacions de com va ser la resposta a la sentència, continuat i sostingut, que demostrem que tenim capacitat de control del territori i de presa del poder. Això és clau. Per tant, necessitem una hegemonia social, una unitat independentista per a garantir aquesta línia de front contra l’estat, i això ha de passar per posar aquestes condicions –reconeixement, solució democràtica, i que acabi la repressió–. I si no es dóna, exercir la unilateralitat des del carrer i les institucions. Això genera una escalada del conflicte i la confrontació que sostingudament crea les condicions per tal de forçar una solució que la comunitat internacional reconegui i que ens permeti exercir l’autodeterminació i la república.