08.12.2017 - 22:00
L’excepcionalitat política de les eleccions del 21 de desembre és més que evident. Ve donada per les condicions amb què han estat convocades, per les limitacions de la campanya al bloc partidari de la República i per la dificultat previsible a l’hora de poder complir el mandat democràtic que pugui donar la ciutadania. De fet, hi ha candidats que directament no poden fer campanya a Catalunya perquè són a la presó (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn) o perquè són a l’exili (Carles Puigdemont, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Toni Comín). Aquesta absència de garanties democràtiques no sembla que preocupi els partits que van exigir-les incansablement el setembre, quan es tractava del referèndum, a la vegada que les institucions que ells defensaven s’ocupaven de destruir-les.
Arribats a la situació actual, amb dos candidats a la presidència sense possibilitat de fer campanya i amb uns quants drets vulnerats per la persecució i la repressió política d’Espanya, se’ns presenten un parell de preguntes ben clares: Carles Puigdemont podrà ser elegit president de la Generalitat si no ha pogut tornar a Catalunya? Ho podrà fer Oriol Junqueras? El debat és més evident que mai quan ahir Puigdemont (Junts per Catalunya) va respondre des de Brussel·les a Carles Mundó (ERC), que havia suggerit que calia que la candidatura del president anunciés un candidat a la presidència alternatiu perquè hi havia una ordre de detenció que feia impossible l’assistència a la presa de possessió. Abans de respondre a aquest punt concret sobre la investidura, cal resoldre alguns dubtes més de caràcter tècnic i polític. Vegem-los:
Candidats amb dificultat?
Actualment, hi ha tres candidats a la presó: Oriol Junqueras, d’Esquerra Republicana; i Jordi Sànchez i Joaquim Forn, de Junts per Catalunya. El quart empresonat, Jordi Cuixart, no ha volgut anar a cap candidatura per al 21-D. També hi ha cinc membres del govern a l’exili que són tots candidats: el president Puigdemont, Lluís Puig i Clara Ponsatí, per Junts per Catalunya; i Meritxell Serret i Toni Comín, per Esquerra. La primera suposada dificultat que podrien trobar aquests candidats seria la presa de possessió com a diputats. Tots ocupen posicions de la candidatura que, si no hi ha cap daltabaix, els situen entre els elegits pels ciutadans. Però no ho és pas, una dificultat, perquè presentant al parlament les credencials de candidats obtingudes a la Junta Electoral espanyola ja s’obté la condició de diputat. Per a fer aquest pas, no cal la presència del candidat i futur diputat, sinó que es pot fer per mitjà dels apoderats de la candidatura.
La constitució del parlament
Els primers problemes reals poden arribar en el moment de constituir el parlament de la nova legislatura. Si abans no hi ha hagut una solució judicial i política per als empresonats i els exiliats, serà molt complicat que puguin assistir a la sessió que es convocarà dins dels vint dies posteriors a les eleccions. Els tres presos polítics podrien demanar un permís especial per a assistir a la sessió constitutiva, però és complicat que els el concedeixin, si no són candidats a ocupar un lloc a la mesa del parlament. Hi ha algun precedent puntual d’un pres basc que era candidat a l’ajuntament del seu poble i a qui la justícia espanyola va concedir la possibilitat d’assistir al ple de constitució per prendre l’acta de regidor i votar la formació de govern. En acabar el ple, el regidor basc va haver de tornar a la cel·la on estava reclòs.
Delegar el vot?
Una altra hipòtesi que s’ha posat damunt la taula és l’ús del sistema previst en el reglament del parlament per a delegar el vot. Tanmateix, no preveu en cap cas la possibilitat de fer-ho des de la presó o l’exili. L’article 93 del reglament estipula que els diputats podran delegar el vot per motiu d’un permís per maternitat o paternitat o en els supòsits d’hospitalització, malaltia greu o incapacitat perllongada degudament acreditades. Les fonts jurídiques del parlament consultades per VilaWeb consideren que l’empresonament o l’exili no són supòsits d’incapacitat perllongada perquè aquest punt està pensat per a malalties o estats de salut complexos, encara que no impliquin hospitalització.
Per tant, si els vuit candidats i més que probables futurs diputats no poden assistir a la constitució del parlament, la majoria parlamentària es pot veure afectada en l’elecció de la presidència del parlament i de la mesa. En tot cas, aquests càlculs seran més ajustats o menys en funció del resultat electoral i l’assignació d’escons que en resulti.
I la investidura?
Carles Puigdemont és candidat a la presidència per Junts per Catalunya i Oriol Junqueras, per Esquerra Republicana de Catalunya. Encara que els republicans han dit que el seu candidat era Puigdemont perquè no volien que el 155 de Rajoy servís per a alterar el govern legítim, també han introduït el debat sobre la possibilitat d’un govern a l’interior (resultant de les eleccions del 155) i un govern a l’exili (que seria el govern considerat legítim). Ahir mateix, un dels candidats d’ERC i conseller a l’exili, Toni Comín, va defensar aquesta fórmula. Amb tot, el clam perquè les eleccions imposades pel govern espanyol no siguin l’excusa per a alterar el govern legítim és molt majoritari entre els partidaris de la República i, si s’obté la majoria necessària, es mirarà de cercar alguna fórmula per a fer-lo possible.
Un dret reconegut
D’entrada, cal tenir en compte que l’estatut d’autonomia diu que qualsevol diputat té dret de ser elegit per a la presidència de la Generalitat. A més, fonts jurídiques consultades per VilaWeb indiquen que aquest dret de ser escollit per als càrrecs de representació política és reconegut per diversos tractats internacionals subscrits per l’estat espanyol, però també per la constitució espanyola. Per tant, ens trobem que, si Puigdemont o Junqueras aspiren a ser elegits presidents en la sessió d’investidura, hi tenen un dret reconegut. Qualsevol dels cent trenta-cinc diputats escollits el 21-D ha de poder ser elegit president de la Generalitat.
De la presó a la presidència?
El cas d’Oriol Junqueras és l’únic que té un precedent concret a l’estat espanyol. Juan Karlos Ioldi, en situació de presó preventiva, fou presentat per Herri Batasuna a les eleccions al parlament basc del 30 de novembre de 1986. El partit abertzale va decidir que Ioldi seria el seu candidat a la sessió d’investidura davant el candidat del PNB, Jose Antonio Ardanza. Aleshores, la justícia espanyola, després d’un debat que va endarrerir la data del ple d’investidura fins al dia 20 de febrer, va concedir el permís a Ioldi per a assistir a la sessió. El pacte del PNB amb els socialistes va permetre a Ardanza de ser lehendakari i Ioldi va tornar immediatament a la presó.
Per tant, si Junqueras fos designat candidat a la presidència del parlament, es podria fer valer la jurisprudència del cas basc per a fer possible la seva presència a la cambra de la Ciutadella. Cal recordar que el sistema d’investidura català no és com el basc i és la presidència del parlament qui designa el candidat que es pot sotmetre a la sessió d’investidura després d’haver escoltat les propostes de tots els grups.
President a l’exili?
El cas de la possible investidura de Puigdemont és més complicat de preveure perquè no té cap precedent. Les fonts jurídiques del parlament consultades per VilaWeb reconeixen que el reglament de la cambra no preveu una situació com l’actual, en què un candidat a la presidència pugui tenir impossibilitat el seu accés a la cambra. Mirem què diu el reglament. Ja hem dit que qualsevol diputat té el dret de ser elegit per la presidència de la Generalitat. Però, què diu el reglament de la sessió d’investidura? El punt primer de l’article 146, que regula el debat d’investidura, diu: ‘La sessió d’investidura del president de la Generalitat comença amb la lectura, feta per un dels secretaris, de la resolució del president del parlament en què proposa un candidat a la presidència. A continuació, el candidat presenta, sense limitació de temps, el programa de govern i sol·licita la confiança del ple.’
La interpretació entra en joc
Fonts del servei jurídic del parlament han dit a aquest diari que no està dit enlloc que el candidat a la presidència hagi de ser present a la sessió d’investidura. Tan sols hi ha aquesta referència: ‘…el candidat presenta, sense limitació de temps, el programa de govern…’ Les mateixes fonts expliquen que aquesta referència és susceptible de ser interpretada per la mesa del parlament. Cal que es presenti en persona, el programa? Es pot fer per delegació en algun altre membre de la candidatura? Si es tracta d’acomplir un dret de tots els diputats (el de ser elegits a la presidència), per què no es podria oferir una fórmula que permetés que un altre diputat defensés el programa del candidat?
Si cal, una reforma
Més enllà de la interpretació, alguna de les fonts consultades ha apuntat a la possibilitat que la majoria parlamentària que resulti de les eleccions decideixi de fer una reforma exprés del reglament per a permetre l’elecció d’un president en la seva absència a la cambra. La reforma del reglament exigeix una majoria absoluta de la cambra, però seria complicada d’encabir entre la constitució del parlament i la primera sessió d’investidura. Aleshores, potser caldria forçar una segona sessió d’investidura que donaria un marge de dos mesos des de la primera per a fer aquesta reforma.
Comptat i debatut, totes les veus consultades per VilaWeb consideren que és impensable que, si hi ha una voluntat política democràtica expressada a les urnes per fer president Carles Puigdemont, ho pugui impedir un aspecte tècnic o reglamentari. Quan el reglament no regula o no preveu una situació concreta, és la mesa amb el suport de la majoria parlamentària qui interpreta el cas concret i ofereix solucions. Sigui com sigui, la decisió és ara en mans de la ciutadania el 21-D.
