Carles Puigdemont a l’Alguer: com ho vàrem viure els algueresos

El mes de nadal del 2017, amb una lletra enviada de Brussel·les, Carles Puigdemont regraciava totes aquelles persones que, a l’Alguer, s’havien manifestat públicament per donar suport i exprimir solidaritat a ell, a tots els altres polítics o representants del món associatiu catalans en exili o en presó i a tot el pòpul català, i, endemés, esperava de tenir l’ocasió i la possibilitat de venir més prest possible a la nostra ciutat.

Són passats quatre anys de quan arribà aquella lletra i l’ocasió és estada el 33è Aplec Internacional del Folklore català, programat a l’Alguer del 23 al 25 de setembre, que s’havia d’obrir amb els saluts de diverses autoritats catalanes, entre les quals també Carles Puigdemont. I, en aqueix clima de festa, va passar allò que ningú no hauria mai pogut imaginar: la tarda del 23 de setembre, a l’aeroport de l’Alguer, Carles Puigdemont, davallat de l’aeroplà que arribava de Brussel·les, va ser aturat per la policia de frontera i successivament arrestat i portat a la presó de Bancali, a Sàsser.

Allò que va passar durant la nit és difícil de descriure: una miríada de telefonades i missatges, notícies fragmentàries i consideracions precipitoses, incredulitat i estupor. I enmig de tot això la reflexió comuna fou: “Això no fóra mai hagut de succeir en la nostra ciutat.” Endemés, succeeix poques hores abans de l’inici de la festa del folclore que havia portat a l’Alguer més de mil catalans, que durant tres dies havien d’animar les places de l’Alguer vella portant a escena la cultura popular catalana, i omplit els carrers amb gran satisfacció dels propietaris dels hotels, dels restaurants i de les activitats comercials de tota la ciutat. Malgrat la detenció de l’ex-president Puigdemont, els organitzadors, i també les institucions municipals, van decidir que s’havia de seguir el programa i anar envant amb les exhibicions dels nombrosos grups arribats per a l’Aplec.

Durant la nit parteix el “tam tam” entre les associacions, entre Òmnium Cultural de l’Alguer i els moviments independentistes sards, és a dir, aquelles organitzacions que ja a partir del setembre del 2017 havien organitzat en ciutat i en altres llocs de Sardenya manifestacions de solidaritat amb el pòpul català, després de les accions violentes obrades de la Guàrdia Civil en tantes ciutats dels Països Catalans. Un passaparaula frenètic per organitzar, ja de les primeres hores del matí, una manifestació a davant de la seu de la Cort d’Apel·lació de Sàsser.

I és llavors quan un centenar de representants d’associacions culturals i polítiques, a la presència de nombrosos jornalistes de televisions, ràdios i jornals nacionals i internacionals, denuncien la gravitat del fet succeït la nit abans amb la detenció de Puigdemont.

És una jornada insòlita, carregada de tensió, durant la qual les xarxes socials s’umplen de notícies falses i suposicions. Estar a aguardar és estressant. Finalment, a la tardeta, arriba la notícia tan esperada de tots: l’advocat sard, Agostinangelo Marras, anuncia la imminent lliberació de Carles Puigdemont, aquella tarda mateix.

Tots els presents es traslladen a Bancali. Aquí, endemés dels representants dels moviments independentistes sards i d’Òmnium Cultural de l’Alguer, hi són presents les autoritats polítiques regionals (Pais i Solinas) i representants del govern català, com la presidenta del parlament, Laura Borràs, i la consellera d’Exteriors, Victòria Alzina, que, al final, entren a dins de l’estructura penitenciària per eixir, després d’una bona mitja hora, acompanyant a fora Carles Puigdemont, que finalment pot anar a l’Alguer, on tots l’aguarden.

Mentrestant, les televisions i els jornals nacionals i internacionals transmeten la notícia i la nostra ciutat es troba al centre d’un esdeveniment que té implicacions polítiques no solament en la Península Ibèrica, sinó també en l’àmbit europeu i internacional.

És una successió de notícies i discussions, no únicament de caràcter judiciari, sobre un fet d’una complexitat tal que no permet anàlisis precipitoses i superficials. Augmenten de manera exponencial la curiositat i l’interès, els articles i els aprofundiments jornalístics sobre una ciutat, l’Alguer, que es troba en una illa al centre de la Mediterrània, Sardenya, i que és l’única ciutat d’Itàlia on se parla una varietat de la llengua catalana; una ciutat en la qual un eurodiputat català és arrestat i quan és alliberat declara que es troba en casa sua.

Certament, aqueix fet crea curiositat. Per què es troba en casa sua? I per quin motiu el síndic de l’Alguer l’acull a braços oberts? Per què centenars de persones s’estrinyen a ell i solidaritzen amb una causa que solament en aparença no interessa la nostra realitat?

Puigdemont, finalment lliure i finalment a l’Alguer, passeja pels carrers de l’Alguer vella, on és acollit de la gent amb una calor inimaginable, és al centre de les atencions no solament dels nombrosos catalans presents en ciutat, sinó també dels algueresos.

En aquelles hores i l’endemà molts jornalistes arriben a l’Alguer i focalitzen les atencions sobretot en el fet político-judiciari, però també sobre la nostra ciutat, sobre la peculiaritat lingüística i cultural de l’Alguer, sobre la història d’aqueixa antiga ciutat que un temps va ser catalana. La imatge que es projecta és positiva i en part realista, d’una ciutat oberta, acollent, amb els sous monuments que arrecorden la sua origen, amb el sou patrimoni lingüístic, històric i ambiental, del sou territori i de la riquesa de la sua enogastronomia, i això malgrat les sues atàviques criticitats.

Així mateix, la gran festa del folclore català, i també sard, va envant i per tres dies grups que arriben de les diverses parts de Catalunya desfilen pels carrers del centre històric, envaint festosament les places, però també les botigues i els restaurants.

Però el procediment judiciari no és encara tancat. Carles Puigdemont torna a Brussel·les, per ésser present a la sessió del Parlament Europeu i, després d’uns quants dies, mantenint la paraula dada, torna a l’Alguer per ésser present a l’audiència del 4 d’octubre en Tribunal. I torna acompanyat de dos eurodiputats catalans, Toni Comín i Clara Ponsatí, també en exili, i de nombrosos representants polítics i culturals catalans. Quan arriba a la seu de la Cort d’Apel·lació de Sàsser, Puigdemont és acollit de centenars de persones arribades de l’Alguer i de tantes parts de Sardenya i també de Còrsega, que s’estrinyen a ell i a la variada representança catalana.

La Cort d’Apel·lació de Sàsser no ha considerat oportú d’emetre un judici en mèrit a la petició d’extradició de part de l’obstinat magistrat espanyol, i no s’hi pronunciarà fins quan el cas, exclusivament polític, no serà resolt a nivell europeu.

Carles Puigdemont i la “causa catalana” ixen guanyadors d’aqueix judici. L’aire de gran satisfacció és evident quan, a la tardeta de dilluns 4 d’octubre, l’ex-president i els sous advocats ixen del tribunal i es deixen “abraçar” de la multitud de gent que l’aguardava. El mateix clima es percep durant la conferència de premsa d’unes quantes hores després a l’Alguer. Puigdemont, dirigint-se a la magistratura espanyola i al cap del govern espanyol, diu, en italià, “Basta!”, i també: “Aqueixa persecució judiciària no és justificable, cal una solució política que restableixi serenitat de part d’un estat que es declara democràtic.”

Després d’uns quants dies vénen despagats els “reflectors”; els catalans parteixen, com també la miríada de jornalistes. Allò que resta en ciutat és la consciència d’ésser estats testimonis d’un esdeveniment excepcional, fins i tot es podria definir d’històric, així com és estat e Retrobament del 1960, però amb una significativa diferència: en ocasió d’aquell important esdeveniment que va marcar la represa de les relacions institucionals, culturals i socials entre Catalunya i l’Alguer, la nostra ciutat, sobretot les institucions locals i els representants culturals, no van voler manifestar públicament la solidaritat al pòpul català, que en aquells anys era oprimit de la dictadura franquista. Per contra, en el cas Puigdemont una representança institucional, política i cultural de la ciutat i de Sardenya, ha no solament denunciat sinó també exprimit públicament i en tantes ocasions la pròpia solidaritat al pòpul català.