Carles Porta: ‘Com es pot detectar que un professor és o serà un pederasta? És indetectable això!’

Tot va començar amb una conversa de Facebook. I la denúncia als mossos d’esquadra d’una mare preocupada perquè al seu fill li havien demanat fer-se fotografies ‘eròtiques o insinuants’. A partir d’aquí un mosso va començar a estirar el fil d’un cas de pederàstia que va sacsejar l’opinió pública. L’anomenat cas Castelldans, amb el pederasta David Donet. L’autor dels fets va ser detingut el 27 de juny de 2013, i el 18 de maig de 2015 l’Audiència Provincial de Lleida el va condemnar a una pena de cinquanta-un anys de presó.

El periodista Carles Porta, autor de ‘Tor: tretze cases i tres morts’, ‘Fago: Si et diuen que el teu germà és un assassí’ i director de la pel·lícula ‘Segon origen’ (ací l’entrevista a VilaWeb sobre l’estrena del film), acaba de publicar ‘Li deien pare. Quan l’horror es disfressa d’amor i família’ (Editorial Pòrtic, 2016). Un llibre per explicar la història del pederasta que durant més de disset anys va abusar dels menors que tenia sota tutela en una casa d’acollida a Castelldans.

Com pot ser que durant més de disset anys ningú se n’assabentés de res?
Aquesta és la gran pregunta que es farà el lector abans de llegir ‘Li deien pare’. I un cop llegit, ja tindrà la resposta. Disset d’anys d’abusos a menors sense que ningú sospités res, com és possible això? En una conversa amb VilaWeb, Porta recorda que Donet va passar ‘un munt d’avaluacions i mai ningú va detectar res estrany’.

En aquest sentit, explica que era ‘una persona compromesa amb la feina que feia i tothom ho reconeix’. ‘Els mateixos nens li reconeixen que els feia de pare, però té un punt completament fosc i criminal. Aquests nens van passar per les mans de molta gent. Quan estaven malats mai cap metge va detectar res i el pederasta tenia visites periòdiques al psicòleg i tampoc van detectar res’, apunta.

I afegeix: ‘Els abusos van passar durant disset anys perquè els nens ho van acabar normalitzant. La clau d’aquest cas és la normalització de l’abús. S’acaba considerant normal una cosa que no ho és. Durant tants anys mai cap nen va dir res, ni entre ells mateixos es deien res. L’abusador també ho considera normal’.

Els protocols per evitar casos de pederàstia és evident que van fallar. L’autor del llibre es fa aquesta pregunta retòrica: ‘Com es pot detectar que un professor és o serà un pederasta? És indetectable això!’. Per reafirmar l’argument remarca que ‘ningú en cap cas de pederàstia ha intervingut mai abans que es produeixi l’abús’. I un recordatori: ‘En qualsevol cas d’abusos sexuals falla tot, l’administració també.’

El perquè va escriure sobre el cas Castelldans
Porta ens explica com va començar a sentir curiositat periodística pel cas i el detonant final que el va empènyer a escriure el llibre. Un interès que va aparèixer per una sèrie de ‘circumstàncies personals’. Personals i casuals, perquè resulta que el mosso que estirava el fil del cas era amic seu. ‘Anàvem a córrer junts’, assenyala.

Però això no és tot, perquè també coneixia el jutge del cas que anteriorment havia estat becari d’un diari on hi havia treballat i, a més, també tenia ‘certa relació’ amb els advocats. El detonant que el va llançar a escriure la història va ser que el pederasta només va accedir a parlar amb ell. ‘No volia escriure sobre el cas si no podia tenir accés al pederasta’, explica.

El fil conductor del llibre
Com es pot posar negre sobre blanc amb més de 500 folis de transcripcions de moltes converses per escriure un llibre de menys de 200 pàgines? I, sobretot, per fer un relat entenedor, corprenedor i lluny de detalls escabrosos que no aporten res. La resposta, indica Porta, la va obtenir a través dels relats dels quatre protagonistes del cas: el mosso, el pederasta, una de les víctimes i la presidenta de la fundació que enviava nens al centre d’acollida. I ací va trobar el nus de la història. ‘Em vaig adonar que tenia un fil conductor perquè tots van viure directament o indirectament la detenció d’en David Donet‘, recorda.

I aquests quatre relats són els que donen vida al llibre perquè ‘són complementaris i t’ajuden a tenir una visió molt clara’ de la història, apunta l’autor. La història real, i crua, del cas s’explica sense la intervenció directa del periodista. ‘Jo no volia intervenir perquè volia que el lector visqués el que vaig viure després de parlar amb cadascun dels quatre protagonistes principals’, subratlla.

El paper del periodisme davant els casos de pederàstia
Quan esclata un cas com el de Castelldans el periodisme es torna a posar a prova, de nou. Com explicar tants anys d’abusos? Com fer-ho sense detalls escabrosos? Com s’han de jutjar els fets? Carles Porta considera que ‘el soroll ho embruta tot’ i que ‘el periodisme no deixa de ser un reflex de la societat que tenim’. També diu que estem en una societat que fa ‘de pèndol amb els casos de pederàstia: passa del silenci més absolut a parlar-ne a quatre columnes durant quinze dies’.

I és aquí on surt el cas dels Maristes. ‘Acabem creant la sensació de què els Maristes són tots uns pederastes’, assenyala, i posa aquesta reflexió damunt la taula: ‘La nostra societat necessitem culpables i si no els trobem, sembla que estiguem òrfens’.